10.06.2023 21:40
|
Actualització: 12.06.2023 10:08
M’he despert amb una frase dins la boca.
M’he aixecat de quatres, he anat a cercar una ploma i un paper i entre les boires de la son i la lluentor del sol que entrava per la finestra del jardí, he gargotejat amb una cal·ligrafia incerta això: la paraula viu en un espai d’infinites dimensions.
Enmig del trànsit entre estrats de l’ensomni.
Explor el desconegut del material que faig servir i esper la sorpresa i el xoc emocional que faci arrencar el procés creador.
No sotmet el material a la seva voluntat, sinó que l’alliber, hi dialog i roman atent a la vida que li és pròpia.
Escolt les seves suggestions.
A través dels mots vull trobar el nervi de les coses.
Escampar els llenguatges caducs com adobs.
Com podria fer vibrar zones desconegudes de la meva sensibilitat perquè mostrin sismogrames musicals que em facin ballar de valent?
Un cos insepult, es pot remenar al ritme del relat?
Escriure és com respirar, no ho sabies?
Caic de bell nou dins les xarxes voladores del somni.
No sé on som.
No vol dir res aquest instant, com si cercàs el nin que un cop vaig ser.
Em pos a perdre capes, a perdre tremps, a perdre històries: som una pelleringa dins la polseguera.
Potser dins un silenci anterior al so, del no-mental, del buit que tot ho sosté.
Em pos a dibuixar un paisatge i desaparec dins la boira que he pintat.
Escolt la cristal·lització de l’aigua de mar dins el cocoi llarguer del roquissar envoltat de trinxets de pedra llaurada per les ones, i som vidre de sal enlluernador d’opacitats.
Sent el brunzit de l’abella en els fruits negres de l’heura que s’enfila per les meves cames i aquell alè mel·lífic em reblaneix la veu de les paraules que no t’he dit mai.
Copii amb lletra maldestra els dictats dels terrossos que em conten les galeries laberíntiques dels verms oxigenadors de les profunditats i aprenc la multiplicació dels bacteris fixadors del nitrogen en la bella simbiosi que tenen amb les arrels de les lleguminoses.
En introbable clos cav i excav amb bones per descobrir romanalles de l’avior que em duguin carícies d’aquells humans que em deixaren l’herència de les seves petjades damunt el fang que el temps ha fossilitzat per les fondàries del trast i que quan les trobi, ai las!, les arramassaré amb cura perquè em facin companyia.
Ensum una ombra reflectida a l’aigua per arribar al màxim de força amb el mínim d’elements, però no puc entendre la lluïssor que fuig costa avall amb més velocitat que la llum dins uns núvols que semblen immòbils.
Per una drecera que parteix ran ran de la marina escric amb una mà capficada en cada detall d’un paisatge que em recorda la lluna dels astronautes, tan desèrtica, tan sola, i quan me’n tem som ben en mig d’una garriga perfumada de mates i romanins, tot envoltat d’orquídies que em pugen pels oronells cap a les cèl·lules nervioses de la closca.
Tanc els ulls i torn a la mar com qui torna a la infantesa de qualsevol segle, només hi ha caminois de pols vermella olorosos d’alba entre les carritxeres, l’estepa cremada i les tenasses on ens esperen els tords, les donzelles, les vaques, els esparralls, els cabots i les pegellides; quan arribarem als gorgs de les pesqueres m’endinsaré en la crueltat dels hams i enfilaré cucs d’arena fins que tengui alè.
Trepitj l’humus del món, aquest material vivificador fet de putrefaccions i epifanies, de solls i de llevats, de fermentacions i d’alquímies de les fulles i del vent, dels ocells morts i dels insectes podrits, de la mortaldat humana i no humana, deixalles del naufragi i l’excrement quotidià que són energia de transformació, de metamorfosi i de creixença cap al novell.
No, no és una pluja d’encenalls! M’ha arribat la mala nova d’un altre amic mort i m’he quedat amb la cara de tanoca, amb la boca oberta, amb el cap apagat com aquell al·lot del poble que no hi era tot i els nins sempre li tiraven pedres.
