Closcadelletra (CCCLXVII): Intensitat del murmuri

Voldria viure dins els murmuris que paradoxalment tenen molta d’energia.

El xiuxiueig del vent en el fullatge tendre amb el qual s’ha vestit el lledoner.

La remor suau que fa l’aigua corrent de la canaleta que la duu de la font al jardí.

El garlar de les abelles nervioses que visiten incansables les flors de l’heura.

El brunz apagat, dolç i sempre seguit de les ones damunt l’arena.

El brogit amb cruiximents quan tires sal de cocó a les flames.

Els mormols de la riera escorrent-se per torrentets i xaragalls després de la tempesta.

La mussitació repetitiva d’unes paraules alades que dic amb un xep-a-xep com una cançoneta perquè la ment quedi en là.

Aquestes remors variades que cal caçar al vol amb la delicadesa d’un explorador a la recerca de l’invisible transfiguren el temps que veig com fuig, són l’encens del quotidià que crema molt lentament, l’auscultació de l’instant mateix.

És una sensació fràgil, una caminada ferma cap a un lloc orientat pel somni per intentar arribar a un indret desconegut de cada vegada més interior, de cada vegada més subtil, de cada vegada més discretament concentrat a la vorera de la desaparició.

Aquest xiu-xiu em fa experimentar que caldria, abans de tot i en totes les coses, fer-se discret, humil, el més inaparent possible, amb aquesta timidesa íntima mesclada amb un primitivisme d’una profunditat inusitada.

Aquest mormoleig que seria un pas més a prop cap a la minúcia, quasi maníaca; un pas més a prop del refinament, amb el risc de caure dins el preciosisme; un pas més a prop d’un pedalar sord que seria la dissolució del silenci.

Aquesta música de mormolar és una mena de vibració al nostre abast vora la qual passam de llarg sense saber que és una forma de rejoveniment fèrtil, la frescor matinera d’un món que espera els nostres peus nus perquè trepitgin la rosada sonora abans que s’evapori per mor del trull de la calor.

Voldria desembarcar en aquest refugi d’infantesa quan aprenguérem la força dels xiuxiuejos entre les suaus cançons de bressol quan em sentia arrecerat de les dificultats de l’existència, en què la cruesa del mal estava provisionalment oblidada, i em veia bolcat a un somni d’harmonia.

Les diferents tonalitats d’aquests remoreigs, d’aquestes brunidisses, que formen el teixit dels dies de vegades no tenen altra finalitat que el reconeixement expressat al món per mitjà d’un llenguatge, sia el que sia: camins musiquers que no importa on et duen, si et duen a un lloc, i que no compta res més que el fet senzill de passejar-los.

Aquests no-resos dels rumors ens conten amb una paraula muda, amenaçada i ben precària com un foc covat davall les cendres, reserves de tendresa, detritus de joia, residus tremolosos de calidesa.

Tots els sentits s’han de posar en estat d’alerta per no perdre aquestes vibracions tararejants que si no anam vius es poden confondre i fondre’s en el que les enrevolta i ben al contrari són portes i finestres, horitzons, que s’obrin damunt les rutines rovelladores de l’esperit, i també són correnties que ens enlairen damunt la repetició anestesiadora.

Totes aquestes notes damunt els noms que donam a aquests remoreigs, brunzideres, fresseigs, brumits, boniors i borinors, zum-zums, emborbolls, brogits i altres vibracions secretes, es produeixen quan hi ha una reducció de l’intel·ligible en profit del sensible, i podrien ser unes bones xarxes (de totes dimensions i de tota casta de malles) per caçar aquestes músiques pures i severes semblants a un quartet de corda que toca en sordina en la mitja claror d’una cambra tancada per suscitar l’encanteri d’aconseguir una pau modesta i sense límits.

Sé que anar per aquí és donar l’esquena a la nostra època.

I això en pot ser una brúixola.