Closcadelletra (CCCLXXIII): Regenerar els alens fa visquera

Obr la finestra i sent, cop en sec, que em pos en perill físicament i emocionalment.

Això podria dur el nom senzill de viure.

Obr la finestra i els vertígens del món volen amagar aquest paisatge del rostoll groc dels camps de blat on pastura un ramat d’ovelles que amb els moviments dels picarols componen unes harmonies tranquil·litzadores.

Obr la finestra i veig a Reger, aquest personatge de Thomas Bernhard que cada dos dies s’asseu davant el quadre L’home de la barba blanca, del mestre antic Tintoretto, i m’endins en l’experiència contemplativa.

Obr la finestra i veig una madeixa densa de relacions obertes o rompudes entre les paraules, les imatges i els sons, moltes de sofrences, tortures i batalles perdudes, ideals burlats, boques d’ombra, caigudes, el camí cap a un text il·legible.

Obr la finestra i cerc alguna cosa molt vera i molt íntima que em fuig.

Obr la finestra i voldria que les històries es transmetessin de boca a orella, de pàgines a ulls, de mots a mans, del passat al present, però això sembla una utopia. Tot és un espai de circulacions i circumval·lacions, de rodones que no duen enlloc.

Obr la finestra i em deman en nom de quin empobriment de la imaginació i de quina manca de joia per crear s’ha oblidat que la ficció pot modelar la realitat fins a l’infinit, que en aquest món d’aventura no hi hauria res fixat, ni els relats, ni els paisatges, ni els essers, ni els cossos perquè tots intergirarien els uns sobre els altres.

Obr la finestra i em trob en el centre d’una metamorfosi permanent, però que té la calma dels que es prenen tot el seu temps, el d’un trajecte amb cotxe, el que consisteix en reescoltar dues vegades la mateixa cançó, el dels que es passegen dins el bosc per perdre’s, o els que gaudeixen de servir-se un gintònic amb un tros de closca de llimona i glaçons.

Obr la finestra i desig una multiplicitat d’encontres i una circulació d’idees i, alhora, vull una solitud absoluta i un buit interior.

Obr la finestra i sent les arborescències, els empelts i les mutacions que em constitueixen: som un litoral ple de cales i roquissars, de caps i de platges on l’aigua de mar ha desaparegut i avança el desert salat i vermell.

Obr la finestra i em pos a fabricar una temporalitat fogosa amb poders quasi resurreccionals.

Obr la finestra i ensum l’olor del vent molta d’estona.

Obr la finestra i em repetesc que el problema és saber si un text ens travessa, o no ens travessa; com el podem dur a una altra banda si acceptam desplaçar-nos amb ell. Això seria un preludi a la seva exploració raonada o desmesurada.

Obr la finestra i em deman els ingredients que necessit per fer una contarella. Arrib a la conclusió que basten dos: cal un personatge i un lloc. Em deman també d’on els ve als humans aquesta capacitat de crear relats a partir d’uns pocs elements. I em contest que els mecanismes que fem servir tenen relació amb el somni que associa de manera molt lliure els records, els deforma i els engrandeix, circula a través d’un registre d’imatges molt vast i de nombroses situacions de la memòria per excavar galeries inèdites. I per afegitó ens ajuden els infinits jocs d’infantesa que amb quatre no-resos basteixen epopeies.

Obr la finestra i em trob amb les notícies alarmants i repetides de la digitalització obligatòria de tota la societat, del creixement de l’abisme entre les ciències i les lletres, de la desaparició de la comprensió lectora dels estudiants, del trencament i la polvorització dels sabers. I decidesc que em consagraré al mestissatge, a la reconciliació entre poema i teorema, a crear ponts i passarel·les entre cultura literària i filosòfica i cultura científica i tecnològica. Tot això dins l’alegria d’un espai compacte de comunicació.

Obr la finestra i em trob un joiós pessimista.