06.01.2024 21:40
|
Actualització: 09.01.2024 12:41
És inevitable parlar de la pluja.
M’enfony per les petites arrels de les sements que dins els solcs de la terra de call vermell esperen, eixutes, des de fa mesos les gotes d’aigua per créixer, per fructificar, per viure.
No m’ho puc treure del cap.
Tot és molt tènue, però aquest sementer on cap llavor ha tret l’ull verd de la vida em sembla un desert tan gran i desolat que em produeix una torbació i una pena que no sé com dir.
Tot em duu a un capaltard de l’existència.
No és una escena agrària, sinó que aquell camp, on s’han realitzat els treballs i els dies immemorials, agafa la monumentalitat serena d’un espectacle interior en què dins un instant es resumeix la situació d’una comunitat que no es vol témer d’allò que té davant la còrpora amb totes les fulguracions de la pèrdua.
El nostre únic treball és prendre cura de la vida.
La catàstrofe és publicitada pels altaveus que no escolta ningú.
La llum que se’n va anunciada per molts de senyals dins l’horabaixa enfredorit i rúfol accentua els contorns de les coses, em fa escoltar el silenci de la refiladissa dels ocells que s’han refugiat en uns ametlers malalts de Xylella que també agonitzen a poc a poc.
Voldria reelaborar tot això que cont perquè poguéssim contemplar aquest retall de paisatge amb l’ull més nítid, violent, brutal i visionari.
Estotjant intacte la nostra feblesa.
Derives, infinites derives; aquestes lletres, aquestes paraules, aquestes lectures, aquestes passejades…
Sent alguna cosa com una debilitat extrema, indestructible.
Una hemorràgia imprevisible de forces.
Respir la indigència d’aquests mots que van i vénen de l’un a l’altre, que creen passarel·les massa fràgils que s’enfonsen sempre seguit.
Necessitaria un llenguatge diferent, potser inaccessible, per dir aquesta pèrdua de l’ordre universal o de tot ordre, aquesta experiència diferent on l’espectacle de la paràlisi de la germinació esdevé la metàfora més crua de l’actual moviment de la història.
Les cicatrius polsoses dels solcs quasi no es veuen perquè el crepuscle ha endolcit la fàcies dolorosa envoltada de divergències, de dissonàncies i de ruptures que cap bàlsam pot confegir.
Cal viure dins l’interval del saber i la visió i fer les passes precises que ens duguin cap a la veritat més humanal, més humanitzadora…
Els contorns del paisatge tremolen.
I la mà que escriu amb la negror del fons del tinter d’aquest temps incomportable també ha agafat un trèmolo que li fa dibuixar un sismograma d’emocions descontrolades i de modulacions sordes, que desitjaria que calmassin la mirada, el cor i el sentiment.
Però potser no hi ha aquest desig.
Estim de cada vegada més aquesta vida de la qual prenc de cada vegada menys part.
La pell del cel encara té aquesta mescla de pigments turmentats –rosa seca, carabassa fosc, daurat negrós, gris vellutat– que voldria que es fonguessin en un llamp que vengués d’una regió estrangera i produís el prodigi.
La lluvia es la cosa que tiene lugar en el pasado, em diu l’amic Borges i les seves paraules alades s’aixequen com un himne davant un món amenaçat d’aniquilació.
Deixa que la pols s’acumuli / a la meva caixa de vàter, em diu des del llunyà segle XII el poeta xinès Li Quing-zhao, i aquests versos fan que la pena mesclada amb els esdeveniments del dia, l’esqueix interior, s’assereni.
Quan començarà a eclosionar un brot de l’any en el cor de la gent?
Cerc paraules breus, sense cap vibració, per dir aquesta tristesa de l’agonia de la terra.
Obrir, obrir sempre!
Obrir-se!
Lluitar pels cicles del viure!
Allò que grinyola, el que enganxa de cada vegada més sovint el cos, les juntes.
Cal fer un esforç per restar dret.
I batallar en aquest país natal breu del planeta.
