26.10.2011 - 06:00
Parlar de la història del Llevant UE és parlar de futbol, però també parlar de la nostra història, la història d’aquella València antiga, humil i desconeguda que no es resigna a ser oblidada. N’hi ha prou de fer una ullada a les arrels d’aquesta entitat forjada als barris populars de la ciutat per a entendre el perquè de l’alegria senzilla que avui sentim els seus afeccionats. I és que parlar del Llevant és parlar d’un club humil que mai no ha renunciat a res. Un club que, recordem-ho, és el degà del futbol al País Valencià i que fou fundat als Poblats Marítims de València el 1909 per una nissaga de pedagogs progressistes i republicans.
Allí, als carrers dels barris amb sabor mariner com el Cabanyal, el Llevant UE encara és el club majoritari. Als bars, al mercat, a les converses a la fresca dels seus iaios, encara pots sentir com es parla, amb la llengua del poble, d’aquell originari Llevant FC en blanc-i-negre, d’aquella Copa de l’Espanya Lliure que guanyà el club l’any 1937 i que mai no ha estat reconeguda per la Federació, de la desfeta de la guerra i de les nefastes conseqüències a València, i de com el nou règim franquista diluí el caràcter republicà de l’entitat fusionant-la, l’any 1939, amb el Gimnàstic FC, un club igual d’històric però de tradició més conservadora. També, és clar, es recorden encara els dies d’aquell primer i històric ascens a Primera Divisió de l’any 1963 (l’únic en tot el segle!), com també els moments de glòria viscuts al mític estadi de Vallejo quan, per exemple, un fabulós Llevant va aconseguir guanyar per 5 a 1 el totpoderós FC Barcelona. Uns dies d’alegries, però, que de seguida s’esvaïren en una profunda crisi econòmica que portà el club a batallar en els pantans de Segona Divisió, Segona B i Tercera durant més de quaranta anys.
Aquestes són les arrels del Llevant. Una història marcada per la crisi constant, la glòria efímera, el patiment extenuant. Però també una història marcada per aquella alegria senzilla que et fa celebrar empats com si foren victòries i ascensos com si foren Copes d’Europa. La mateixa història carregada de romanticisme que, de sobte, fa que un equip aconseguesca l’ascens a Primera en plena fallida econòmica, que mantinga la categoria encara que no puga fitxar cap jugador i que l’any següent assolesca el primer lloc de la lliga amb el pressupost més pobre i la plantilla més veterana. Un nou moment efímer, ho sabem. Un moment que segurament vindrà acompanyat de noves derrotes, ho sabem. Però un moment que ens fa gaudir com mai, als seus pacients seguidors i que ens ajuda a no oblidar aquella València de pescadors, llauradors i obrers que van forjar, com diu el cantant granota ‘Lliure’, aquest preciós encant.
