Xavier Guix: “Ser massa bo no fa que t’estimin més, sinó que t’utilitzin més”

El psicòleg Xavier Guix (1960) és l’autor d’El problema de ser massa bo (Arpa), llibre de divulgació que descriu els riscs de renunciar a un mateix per la necessitat de complaure, encaixar i portar-se bé. És la bondat mal entesa, que pot arribar a perjudicar molt els qui la practiquen. Un Guix vital va rebre VilaWeb al vestíbul d’un hotel cèntric de Barcelona per parlar de la pena culposa, del concepte de mala bondat de perfils bonistes i altres detalls del seu llibre.

—Comenteu la frase del llibre: “Complir amb el deure no et fa ser bo, et fa ser obedient.”
—I que els altres t’utilitzin. Ser bo no és un problema. El problema és ser massa bo. Aquest bonisme que d’alguna manera busca ser apreciat, estimat, tingut en compte pels altres, genera dinàmiques en què et vas descuidant de tu perquè poses al davant els altres. I et vas desconnectant del teu propi desig, del que vols, del que ets i del que t’agradaria. En diem la mala bondat. La mala bondat és un terme que em va proveir el meu amic Antonio Bolinches: “Quan un és massa bo per als altres, però es perjudica a si mateix, practica la mala bondat.” I fa bona aquesta màxima que diu que, tard o malament, s’aprèn que ser massa bo no fa que t’estimin més, sinó que t’utilitzin més.

—Segons que veig al llibre, la vostra mare és el primer cas de mala bondat que coneixeu?
—Sí, totalment. És el primer cas de què he mamat, he rebut i, per tant, segurament m’hi he fet. I, per tant, he seguit la petjada de la meva mare.

—Idea del llibre: “Quan el pare es va morir, la mare va deixar de voler ser obedient, i va anar a l’altre extrem.”
—Sí. S’havia cansat de ser l’escarràs de la família, d’acompanyar i fer favors a tota la família, de complaure tots els seus fills. I, sobretot, que a casa teníem la senyora Rosario. La Rosario era la persona que la va acollir de petita, de joveneta, a quinze anys. Era una dona que estiuejava a Tuixent, i va demanar als meus avis: “Aquesta noia m’aniria molt bé que vingués a ajudar-me. Jo li ensenyo a fer de modista i ella d’alguna manera m’ajuda en les feines.” I se’n va anar de Tuixent a Sant Boi.

—I quan éreu petit, la senyora Rosario vivia amb vosaltres?
—Era la senyora que manava i tota la resta havíem d’obeir. I seguíem el programa de la mare, que era d’obediència absoluta i de deure absolut, a més a més d’un deure de lleialtat, perquè l’havia ajudat a ser modista, a aprendre a cosir, a aprendre a ser una bona noia, etc. En canvi, nosaltres a casa vèiem una altra cosa, que estava sotmesa a aquella dona. I d’alguna manera volíem trencar-ho, però era impossible. Després em vaig adonar que en realitat jo feia igual. Acabava tenint relacions a les quals em sotmetia d’alguna manera, volia complaure, volia agradar a tothom, volia quedar bé. I són les consignes que vaig rebre d’aquestes dues dones.

—El pare surt poc perfilat.
—Perquè el pare en aquest sentit és el contrari. Era molt sorrut, molt d’anar a la seva, molt de fer la seva. Vaig tenir una ensenyança polaritzada, vaig viure tots dos extrems.

—Els quatre pilars de la mala bondat són l’obediència, portar-se bé, l’angoixa i la ira. I parleu de com seguim les obediències morals de la família. Exemple que poseu: totes les dones d’una de les branques familiars s’han aparellat amb homes alcohòlics o addictes. Tots s’han mort per una infecció cardíaca.
—Els qui estudien teràpia sistèmica, i sobretot transgeneracional, t’explicarien casos d’aquests a dojo. A la nostra família hem sigut advocats, a la nostra família som metges, i ai de tu que no ho siguis, perquè aleshores ets el repudiat de la família.

—Però que totes les dones de la família es casin amb homes alcohòlics?
—És la figura del salvador. Dins la família hi ha una informació en què les dones s’han de fer càrrec d’aquell que pateix, d’aquell que té problemes. Poden ser addiccions, depressions, etc. Ahir encara tenia un cas així. Persones que es passen la vida volent salvar aquella persona, quan aquella persona està farta que la intentin salvar. Aquesta gent no fa el bé perquè vulgui fer el bé sinó perquè l’hereten, és el que han vist a casa i repeteixen el model. Fins que un dia, forçosament, algú ens ajuda a obrir els ulls: escolta’m, és curiós que tota la família hem tingut problemes d’herències, tots. O tots hem tingut sempre problemes amb agents de l’autoritat. O en la nostra família sempre hem hagut d’ocultar coses.

—Parleu d’ambients tòxics en què la gent pot tendir a ser massa obedient i a defugir el conflicte. Citeu la banca, el sistema educatiu i les multinacionals. Per què, aquests tres?
—Explico el que em trobo a la consulta i majoritàriament els qui vénen amb un patiment angoixant són del sector educatiu, i del sector de la banca.

—Per què?
—Perquè és on veig que la gent pateix més, però ha de resistir. Entorns que aparentment són per a un desenvolupament professional, per a anar pujant una jerarquia. I, en canvi, són ambients en què depèn qui et trobes, depèn qui mana, els grups de poder que s’han anat creant, quedes encallat.

—Què és la pena culposa?
—El famós “em sap greu”. Jo, ara, per anar a la meva, hauria de dir-te “no, ho sento”. Mira, em ve de gust quedar-me a casa, no tinc ganes de soroll. Però em sap greu per tu. És que tu t’has fet la il·lusió, t’has fet l’expectativa, esperes que jo… I llavors dius, home, ara el decebré?, doncs ja vindré. Però no en tinc ganes.

—Citeu els qui no estan enamorats, però els sap greu trencar cors. I continuen la relació.
—I a poc a poc arriben a casar-se. Però, és clar, no estic convençut. Però em sap greu, per què veig l’altra persona tan il·lusionada, la veig tan feliç. Qui sóc jo ara per trencar? Ja aprendré a ser feliç, ja ho seré.

—Parleu del mecanisme de fer-te imprescindible. Quan algú és imprescindible, per què ho fa?
—Això ho veig, sincerament, més en les dones que no pas en els homes. Ho he vist més en el sector femení. És convertir-se en la mirada dels altres. Ja sé què els convé, ja sé què necessiten. I, per tant, m’anticipo. I anticipant-me vaig ocupant el teu espai. Ho faig tot per tu. Segons què crec jo, això sí. Però potser no vull que em compris un regal. Ni un ordinador nou. Perquè a més a més m’obligues que t’ho agraeixi. I m’obligues que t’hagi de dir, ai, que bé, gràcies, veus? Hauria de dir, escolta, jo no hi penso, en el regal.

—Dels perfils relacionats amb el bé que poseu al llibre, uns exemples finals: el benefactor.
—Aquest va comprant la gent. I es pensa que pagant-ho tot i cobrint les despeses de tothom i fent-te regals, tothom dirà, és que és tan generós. És que mira, ens feia falta un ordinador i ens l’ha portat. Però, és clar, li sobren els ordinadors i li sobren els calés. Aquest benefactor que t’ho dóna tot, a canvi de què t’ho dóna? A canvi que després el reconeguis, que vagis dient que és tan bo, mira què ens ha regalat.

—El recte moralista.
—D’aquests, n’hi ha molts. Saben tot el que moralment està bé. I si no et portes bé, et treuen la targeta. Escolta, tu això que fas no està bé. Bé, faig el que puc. Però això no està bé. Això no s’ha de fer. Què vol dir que no s’ha de fer? Potser he d’aprendre a la vida, potser he de passar pels meus moments… No, i et treu la targeta vermella. Són molt estrictes, són molt rígids, perquè tenen una moralitat irreprotxable. Ells, per tant, es mouen per principis morals. Com a resultat, rigidesa absoluta.

—Com puc detectar si sóc massa bo i quines solucions hi ha?
—Primer, si ser bo et causa patiment. La base sempre és aquesta. Estic d’acord amb mi, visc la vida que vull? Una cosa és ser bo, que jo tradueixo a fer el bé. No es tracta de ser bo, es tracta de fer el bé. I fer el bé a vegades implica no agradar als altres. Quants pares no fan patir els seus fills i ho fan pel seu bé? En molts moments caldrà posar uns límits. I fan el bé. O almenys creuen que és el bé. No ho fan per obediència, ho fan a fi de bé. Per tant, no era quedar bé, no era portar-se bé, era fer el bé. I el primer bé, me’l dec a mi. Primer de tot, tracta’t bé. Surt l’aforisme famós de Jesús: “Estima els altres com a tu mateix.” No diu estima els altres per damunt de tot. Diu estima els altres com a tu mateix. Per tant, tu també t’has d’estimar.