Cugat: addicte a la felicitat

  • Jordi Puntí (Manlleu, 1967) va guanyar el darrer premi Sant Jordi de novel·la amb ‘Confeti’, una aproximació a la figura del músic català Xavier Cugat · Joan Josep Isern l’ha llegida i ens n’explica les seves impressions

VilaWeb
Joan Josep Isern
20.02.2024 - 21:40
Actualització: 20.02.2024 - 21:47

De vegades s’escampen notícies sobre projectes literaris que acaben esdevenint gairebé mítics. Penso, per exemple, en aquella novel·la que fa uns vint anys o vint-i-cinc es deia que escrivia Xavier Bru de Sala. Una novel·la que ens havia de deixar a tots bocabadats i que jo juraria que encara ens deu. Ho dic perquè, sí, el 2007 va publicar-ne una, però tret de l’editorial, que assegurava a la contracoberta que aquella era la tan esperada novel·la de l’autor, una bona part dels lectors i de la crítica no ens ho vam arribar a creure del tot.

Una cosa semblant passava amb el llibre sobre el músic Xavier Cugat que d’ençà de fa uns dotze anys o tretze se sabia que tenia entre mans l’escriptor Jordi Puntí, autor d’una primera novel·la esplèndida –Maletes perdudes (Empúries, 2010)– que ens va deixar amb moltes ganes de seguir la pista del que podia venir a continuació. El projecte ha vist ara la llum amb el títol de Confeti i el desembre passat va guanyar el premi Sant Jordi de novel·la.

Francesc d’Assís Xavier Cugat Mingall de Bru i Deulofeu va néixer el primer de gener de l’any 1900 a la plaça de l’Oli de Girona, a cinc anys es va desplaçar amb tota la família –els pares i tres germans més– a viure a l’Havana i quan en tenia quinze i ja era un nen prodigi amb el violí va fer el salt a Nova York, la meca de tots els somnis. El fet d’haver nascut en una data tan especial –el primer dia de l’últim any del segle XIX– el va convèncer des de molt aviat que estava predestinat per a grans coses. Si no a esdevenir immortal, almenys a viure cent anys. I, certament, el país on es va instal·lar era l’escenari ideal perquè tots els desigs, fins i tot els més forassenyats, es fessin realitat. Però com és sabut no ho va aconseguir: es va morir a Barcelona a noranta anys.

Un segle molt especial 

Jordi Puntí ens presenta, doncs, un personatge fora del comú que va viure de dalt de l’escenari estant un segle molt especial i del qual en certa manera ell va ser-ne un dels protagonistes més notoris. Si més no respecte de l’àmbit de l’espectacle. Nova York, Los Angeles i Las Vegas serien els vèrtexs del seu triangle vital. També l’Havana. I molt especialment Hollywood, un lloc on les convencions es capgiren i tot s’hi val. Vegem, per exemple, de quina manera Cugat coneix Lorraine Allen, la seva segona dona: “Quan en Xavier va conèixer aquell bé de déu de la naturalesa, venia rebotada d’en Busby Berkeley, el director de cinema. Ella i en Busby havien estat promesos durant una temporada, amb anell de compromís i anunci de boda i tot, però la cosa es va refredar i ho van cancel·lar amb bombo i platerets (a Hollywood tot s’aprofita)” (p. 177).

Malgrat la gran quantitat de documentació periodística, literària, visual i sonora amb què l’autor ha treballat al llarg de tots aquests anys de preparació, Confeti no és pas una biografia sinó una especulació molt ben pensada al voltant d’un personatge històric, Xavier Cugat, amb l’objectiu de convertir-lo en matèria literària. I com a primer element per confegir el seu artefacte l’autor opta per una veu narrativa molt peculiar, cosa que valoro com un dels grans encerts del llibre: la d’un cronista d’espectacles americà nascut dos anys i mig abans que Cugat i que és qui ens explica, durant els primers anys del segle XXI, tot el que llegim a Confeti. En sabrem poques coses: que es diu Daniel, que va conèixer Xavier Cugat en el vaixell que el 1915 transportava la seva família de l’Havana a Nova York, que té cent tres anys, que encara no repapieja i que durant la major part de la seva vida ha seguit molt de prop la trajectòria del músic fins al punt de convertir-se en més d’una ocasió en un alter ego de Cugat, tal com es pot comprovar al llarg de la novel·la.

I perquè quedi ben clar, d’ençà del primer moment que entra en contacte amb el lector el narrador ens explica el motor que fa girar els mecanismes de Confeti: “El quaranta per cent de la vida humana, calculo jo, és una ficció. Una mentida. Una entelèquia. Un giravolt de la imaginació, si voleu. Una novel·la. Una broma” (p. 19).

Realitat i invenció

I, certament, poques vides com la de Cugat s’ajusten més a aquesta dicotomia entre realitat i invenció, entre allò que s’ha viscut i allò que s’ha imaginat, entre la crònica i l’anunci publicitari. Caricaturista de les estrelles, descobridor de talents, rei de la rumba, padrí de la música llatina, promotor i emprenedor, creador de modes (sense anar més lluny, els gossos de raça chihuahua) i posseïdor d’un magnetisme personal que procurava mantenir i augmentar sempre envoltat de senyores espectaculars i més joves que ell. Càlid, encantador i cortès, però també despòtic, insensible, femeller i gelós.

En un segle complicat com el que va viure, el perfil de “Cugie” era el d’una persona aferrissadament addicta a la felicitat, però encara més a l’ostentació d’aquesta felicitat. El problema era que tard o d’hora a Xavier Cugat tothom –músics, mànagers, dones– acabava abandonant-lo, cosa greu en algú que, com ell, no sabia estar sol. Al final de la seva autobiografia Yo, Cugat (mis primeros 80 años) ens diu: “L’objectiu de la meva vida ha estat guanyar amistat, tenir amics”, a continuació especula amb el nombre de discs que ha venut i, en conseqüència, amb les multituds a les quals ha contribuït a fer felices: “Aquesta és la meva riquesa i és la raó per la qual em sento feliç a 81 anys. […] Tot plegat m’ajuda a suportar la solitud i la vellesa perquè em considero encara com un avi amanyagat per milions i milions de cors i d’ànimes.”

Una llàgrima d’Abbe Lane

La novel·la comença amb un capítol introductori que em sembla esplèndid: Abbe Lane és al camerino, preparant-se per començar l’actuació amb el seu marit. És una escena introspectiva en què repassa la seva relació i que acaba amb una llàgrima que s’escapa furtivament dels ulls de l’artista. Mitja dotzena de pàgines a tot estirar que ens situen en el corrent de les pistes principals de tot el que a continuació llegirem. Després comencem a seguir de manera cronològica els primers anys de Cugat, el seu ascens a la fama, les pel·lícules, els discos, els contractes amb el Waldorf-Astoria i Las Vegas, la màfia, els casaments, les sogres, l’èxit i la decadència fins arribar a les últimes vuitanta pàgines, que catapulten la novel·la encara més amunt i que es caracteritzen per la proximitat cada vegada més íntima entre la veu del narrador i el personatge narrat. En aquest punt és on apareix en escena l’hotel Ritz de Barcelona, on Xavier Cugat va viure els últims anys amb el Rolls-Royce daurat aparcat a la porta i amb Carme Padrosa, la secretària particular catalana –segons que em diu un bon amic garrotxí, de la Vall d’en Bas– que és la persona que apareix en l’esquela del músic (“músic-pintor” és com allí se’l defineix) i que fa partícips amics i coneguts de la sensible pèrdua.

Confeti és, doncs, un llibre que ens posa en contacte amb una manera de viure basada en la fascinació de l’efímer, en el desig de viure en plenitud, encara que sigui al preu de construir-se un passat de records en bona part inventats, de films amb piscines, sirenes, transatlàntics i embolics amorosos.

Un món de festa perpètua amb rumba, xampany i confeti.

Podeu comprar Confeti de Jordi Puntí a la botiga de VilaWeb

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any