Carles Viver i Pi-Sunyer és un home a qui agrada la mar. La seva barba blanca recorda la dels vells capitans, que, esguardant l’horitzó, amb els ulls petits i les ulleres a mig nas, saben traçar el full de ruta de la nau. Que li agradi la mar no vol dir que faci metàfores marineres, tot i que va ser l’arquitecte del procés al costat d’Artur Mas, feina que va continuar amb l’arribada de Carles Puigdemont a la presidència de la Generalitat. Però qui l’havia situat a primera línia de la política era Pasqual Maragall, que l’any 2003 l’havia nomenat director de l’Institut d’Estudis Autonòmics perquè l’ajudés a reformar l’estatut, després d’haver entrat a la Comissió Jurídica Assessora el 1986.

Per aquella època Carles Viver i Pi-Sunyer ja era un jurista de prestigi. Nascut a Terrassa el 1949, és fill d’una família amb clares arrels polítiques. L’avi de la seva mare era cosí germà de Carles Pi i Sunyer, conseller de Finances dels governs de Francesc Macià i Lluís Companys i ministre de Treball de la República espanyola entre l’octubre i el desembre de 1933. El tarannà republicà de la mare contrastava amb el caràcter clarament conservador del pare. Doctorat en dret el 1977, va fer una carrera professional meteòrica. L’estiu del 1992, a quaranta-dos anys, va ser nomenat membre del Tribunal Constitucional espanyol i es va convertir en el magistrat més jove que accedia a aquest càrrec. Sis anys després fou el primer català que esdevenia vice-president l’alt tribunal.

Era l’època en què la constitució espanyola es podia interpretar de diverses maneres –no com ara– i durant els sis anys que va estar el TC es va guanyar el respecte dels seus companys i del món jurídic per la qualitat de les sentències o vots particulars que emetia. Viver i Pi-Sunyer va tenir una evolució paral·lela a la de la majoria de la societat catalana. Com a pare de l’estatut del 2005, va veure com el Tribunal Constitucional l’amputava en la sentència tristament famosa del juny del 2010, després d’haver estat aprovat en referèndum pels catalans. Els qui el coneixen expliquen que amb la sentència va arribar a la conclusió que la via del pacte amb Espanya s’havia exhaurit i es va decantar cap a tesis sobiranistes.

Amb l’arribada d’Artur Mas a la presidència de la Generalitat, el mes de març del 2013 és nomenat president del Consell Assessor per a la Transició Nacional, on comença a dissenyar el full de ruta jurídic cap a la independència. Treballant sempre amb rigor, és el pare de l’estratègia que establia el pas de l’autonomia a la independència ‘de la llei a la llei’, garantint la seguretat jurídica del procés. Home discret, no ha cercat mai protagonisme mediàtic, ni quan era el cervell del procés. Preferia estar al despatx treballant, més de dotze hores diàries quan calia, fent informes per al president, que no pas sota els focus dels platós televisius. Com a jurista, va redactar les primeres lleis de la desconnexió, concretament la llei de transitorietat jurídica, però no n’ha assumit mai la paternitat, per raons de seguretat, i perquè els textos que es van acabar aprovant, fruit dels pactes polítics, ja no responien als que ell va proposar.

Aquest prestigiós jurista seurà avui al banc dels acusats del jutjat d’instrucció número 13 de Barcelona. Els mateixos que un dia li van donar la Gran Creu de l’Ordre d’Isabel la Catòlica i l’Ordre del Mèrit Constitucional ara l’acusen de delictes diversos, senzillament per haver estat un jurista honest i coherent amb el temps que li ha tocat de viure.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]