La gran majoria de les patologies que patim sovint han estat sobrecarregades de mitologia. Ja des de l’antiguitat les especulacions al voltant de la malaltia la presentaven com un instrument de la ira divina o a saber de quines forces obscures (pensem, per exemple, en la plaga que Apol·lo infligeix als aqueus en la Ilíada com a càstig pel rapte de la filla de Crises per part d’Agamèmnon). De fet, tota afecció considerada un misteri en un moment determinat serà percebuda com moralment sospitosa; fins i tot s’arribarà a ometre el nom per a evitar insospitats perills, com fa la mare del protagonista en Armance de Stendhal quan fuig del mot tuberculosi per por que en pronunciar-lo empitjore el fill. Així també, la malignitat del mot càncer provoca que moltes persones l’amaguen o no s’atrevesquen a esmentar-lo i en la literatura es constaten en exemples de com se sobreentén (recordem La mort d’Ivan Ílitx de Tolstoi).

En el present treball es fa un recorregut pels trastorns i malaltia d’Adeline Virginia Stephen, més coneguda per Virginia Woolf. En la seua obra trobem una profunda capacitat d’introspecció, tant en la ficció com en els assaigs, diaris o escrits autobiogràfics, però també documentació que mostra com es viu des de dins la malaltia, els estats d’ànim i els daltabaixos psicològics. Informació que es complementa amb la del cercle més íntim de l’escriptora que esbossa el seu univers clínic i quotidià; de vegades ben difícil de deslligar.

«Virginia Woolf reflexiona al voltant de la malaltia i com ens fa contemplar l’univers d’una manera ben diferent»

Les crisis

Sobre la malaltia de Virginia Woolf s’ha parlat a bastament. Avui dia es considera que va patir un trastorn bipolar amb estats d’hipomanies disfòriques i fases depressives severes (American Psychiatric Association, 2000; Baldessarini, 2000). Els tres grans brots de la seua malaltia apareixen a l’estiu de 1895, el maig de 1904 i el juliol de 1913, encara que entre aquests períodes va sofrir algunes crisis també importants. Als tretze anys tingué el primer episodi que la va fer passar més de sis mesos convalescent i abandonar per molt de temps la redacció del seu diari, iniciada quatre anys abans. El 1897, després d’un fort atac, comenta que la vida és un assumpte ben dur, que es necessita tenir una pell d’elefant que de ben segur l’escriptora pensa que no té (Woolf, 1975). El segon gran brot, el 1904, és realment sever i comporta el primer intent de suïcidi. Malgrat que la seua inestabilitat és important, l’agost de 1912 es casa amb Leonard Woolf. Tanmateix, el període més greu del trastorn s’estén entre 1913 i 1915. En aquesta època té daltabaixos rellevants, com es reflecteix amb la ingesta el 9 de setembre de 1913 de cent grams de veronal, en un altre intent de llevar-se la vida.

Els col·lapses, malsons i atacs es mantindran fins a l’estiu de 1915. Després, i en contra de tot pronòstic, va estar prou bé fins al 1936 (Woolf, 1980). El 1941 torna a trobar-se força desanimada, amb por que la malaltia s’hi agreuge de nou i haja d’ingressar en un sanatori com ja s’havia esdevingut en altres ocasions. De fet, escolta les veus que són el preàmbul d’una greu crisi i el 28 de març, després d’escriure dues cartes de comiat, una per a Leonard i l’altra per a la seua germana Vanessa, se submergeix al riu Ouse ben carregada de pedres a les butxaques de l’abric. Fou el darrer intent, i aquesta vegada amb èxit, de llevar-se la vida. Aquest és un fragment de la carta a Leonard:

«Estic ben segura que m’estic tornant boja de nou. Crec que no puc passar per una altra d’aquestes terribles temporades. Aquesta volta no em recuperaré. Comence a sentir veus i no puc concentrar-me. Així que estic fent allò que em sembla el millor. M’has donat la major felicitat possible. Has estat en cadascun dels aspectes tot el que s’hi pot ser. No crec que dues persones puguen haver estat més felices fins que va aparèixer la terrible malaltia. No puc lluitar més. Sé que estic destrossant la teua vida, que sense mi podràs treballar. I sé que ho faràs. Podràs comprovar que ni tan sols aquest escrit el puc fer adequadament. No puc llegir.»

(Bell, 1996, p.226)

Llig l’article sencer al web de Mètode

Josep Ballester-Roca, catedràtic del Departament de Didàctica de la Llengua i la Literatura de la Universitat de València (Espanya). En l’actualitat presideix la Societat Espanyola de Didàctica de la Llengua i la Literatura (SEDLL).

Noelia Ibarra-Rius, contractada doctora del Departament de Didàctica de la Llengua i la Literatura de la Universitat de València (Espanya) i vicedegana de la Facultat de Magisteri. Forma part de la junta directiva de la Societat Espanyola de Didàctica de la Llengua i la Literatura (SEDLL).

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb