L’expressió ‘Vichy’ o ‘govern de Vichy’ per a referir-se al govern de la Generalitat de Catalunya ha fet una certa fortuna. És un intent de caracteritzar-lo de col·laboracionista, intent que evidentment prové de la identificació amb el govern de França format –després de l’ocupació alemanya– pel mariscal Pétain, un heroi de la Primera Guerra Mundial. Va governar de manera autoritària entre el 1940 i 1944 i col·laborà amb l’exèrcit d’ocupació. Durant dos anys va ser formalment el govern de França i l’imperi Francès i més tard va governar només l’anomenada ‘zona lliure’ amb capital a la vila occitana de Vichèi, Vichy en francès –d’ací ve el nom de la cosa. El seu paper vergonyós de suport als nazis, sobretot els darrers dos anys, han fet que ‘Vichy’ s’haja convertit en un epítet que tothom fa servir arreu del món com a símbol de la traïció al país.

Però la història és molt més complexa i rica. Com sempre. I estic convençut que els catalans en podem traure algunes lliçons importants que procuraré explicar.

En primer lloc, cal recordar que la història és sempre retrospectiva, es llegeix del present cap al passat. I per això és fàcil de manipular. El règim de Vichy és presentat habitualment com un règim titella sense gens de legitimitat, però una mica sí que en tenia. Discutible, però real. I, de fet, totes les potències aliades que varen fer de De Gaulle el símbol de la França lliure contra Pétain mantenien alhora ambaixades a Vichèi, de manera que reconeixien la legitimitat d’aquell govern. Raymond Aron, intel·lectual enorme i periodista francès que treballava a Londres amb De Gaulle, ho explica perfectament amb la seua honradesa tradicional: ‘Vichy era un govern col·laboracionista però alhora era França. Què s’havia de fer?’, es pregunta. Desmantellar l’estat francès o intentar de protegir allò que en restava?

Ja avise que la resposta, lògica i molt important per a entendre on som nosaltres avui, vindrà més tard, però crec que aquest és un bon moment per a aturar-nos-hi, perquè això ja ens ha passat. Què era la Generalitat del 155, sinó?

Quan es va aplicar el 155, l’estat espanyol esperava una insurrecció completa de l’administració que no va existir. En aquell moment només les ADIC es van plantar i van salvar per a la història la dignitat política de la institució. La pregunta d’Aron, doncs, pren sentit en aquest context. I què calia fer? Calia permetre que desmantellassen la Generalitat? No es va desmantellar, però tampoc no es va poder preservar com era abans. Perquè és evident que aquesta Generalitat que tenim avui ja no és la institució autònoma que era abans, ni de bon tros. I l’actuació dels Mossos d’Esquadra, i particularment de la Brimo, en són un dolorós recordatori permanent.

Permeteu-me que continue amb la història del Vichy original perquè crec que així arribarem al nus de la qüestió amb relació a la situació catalana.

El 1942 el general Maxime Weygand, que era al comandament de l’Àfrica colonial francesa i va tenir un paper nefast en la repressió, va demanar a Pétain que deixàs Vichy, anàs a Alger i dirigís, amb De Gaulle o sense, la resistència francesa. L’episodi és poc estudiat i controvertit, però molt interessant. Pétain no hi va anar i això va deixar via lliure a De Gaulle, que a Londres havia aconseguit el suport dels aliats a la seua França Lliure, una entitat que fins aleshores era més un eslògan que no cap realitat i que ara a França és un mite intocable.

I ací és on Aron es fa la pregunta clau, la que ens interessa i ens hem de fer nosaltres: a partir de quin moment mantenir el règim de Vichy va deixar de ser sensat i va perdre tot el sentit? La seua resposta és clara: ‘Després del novembre del 42, el govern de Vichy i el mariscal Pétain van significar per a França més inconvenients que no pas avantatges. Ja no tenia sentit la llegenda segons la qual la persona, la presència del mariscal, protegia els francesos. Al contrari, allò va implicar una mena d’investidura dels moviments més detestables.’ Ho explique i ho traduesc a la situació catalana.

El 1942 es va signar l’armistici entre els alemanys i el govern de Vichy i es va aguditzar la repressió contra la resistència, l’afebliment de l’estat francès a mans de les autoritats alemanyes i la col·laboració amb l’Holocaust. Per tant, allò que dos anys abans podia ser una opció política discutible va deixar de ser-ho. Si algú el 1940 pensava que el règim de Vichy era un intent de salvar els mobles, el 1942 ja sabia que la seua existència potser salvava els mobles de la institució però alhora amenaçava la vida de tota la població. I ací Aron troba el límit i ací hi ha el límit per a nosaltres també.

Aquest cap de setmana els Mossos han tornar a atacar la població pels carrers de Barcelona després d’uns quants dies de calma relativa. Hi ha imatges que en qualsevol país democràtic no solament haurien causat la destitució immediata dels responsables polítics i tècnics de l’operatiu, sinó la detenció i presentació dels policies responsables dels fets davant els jutges –per exemple, en l’atac salvatge a una terrassa de bar.

D’ençà que es va saber la sentència, l’actuació dels Mossos d’Esquadra, de la Brigada Mòbil en concret, ha estat intolerable. Dissabte, una altra vegada, la policia espanyola es va dedicar a provocar i la Brimo a pegar. Indiscriminadament. Amb una violència que no es pot justificar de cap manera pels aldarulls i que vulnera fins i tot els protocols operatius del cos.

La Generalitat, i el president Torra en particular, amb això té un problema com més va més gros. L’operatiu policíac és dirigit pels Mossos, el practique al carrer qui el practique. I, per tant, el responsable darrer de tot plegat no és a la Moncloa sinó a la plaça de Sant Jaume. Nosaltres podem fer veure una altra cosa, però no enganyarem ningú amb això. Quan la comissionada per als Drets Humans del Consell d’Europa, Dunja Mijatović, urgeix ‘les autoritats espanyoles’ a investigar i sancionar l’ús desproporcionat de la força contra els manifestants, qui es pot pensar de debò que ella no sap perfectament que ‘l’autoritat espanyola’ al càrrec és el conseller d’Interior de la Generalitat de Catalunya o bé el president –que és legalment la primera autoritat de l’estat espanyol a Catalunya? I contra qui us penseu que es dirigirà la investigació? I qui es tacarà davant tot Europa per l’abús de la força sinó la Generalitat? De debò us penseu que una persona d’aquest nivell i coneixements s’adreçarà a qui no és el responsable legal de l’operatiu? No fem el ridícul, si us plau.

Però hi ha una manera de veure-ho tot plegat que és molt més greu, encara. Ja hi ha molts joves tancats a la presó. Quatre han perdut un ull. De detinguts, n’hi ha centenars. De ferits també. I en l’empresonament de cada jove i en cada ferida hi ha la marca de la Generalitat de Catalunya. Aquests són els ‘moviments més detestables’ de què parlava Aron.

Sé que això que dic no és agradable, però la meua feina no és dir coses agradables. La setmana passada em preguntava en veu alta en un d’aquests editorials si el país entenia la gravetat de la situació. Dissabte vaig anar a les manifestacions del carrer de la Marina i a la Via Laietana i a Marina em va semblar que no, que la gent no creu que aquesta siga una qüestió prioritària, malgrat algunes pancartes i algun crit aïllat. Al final Elisenda Paluzie va estar magnífica dient els noms de tots els presos, però la manifestació no va apuntar responsabilitats pels empresonaments del 2019, no en va assenyalar els culpables.

Evidentment que les forces d’ocupació se n’han d’anar, això no ho discuteix ningú. I evidentment que Grande-Marlaska és un personatge abominable. Però aquest ja no és el problema més greu que tenim. El debat ja no es pot aguantar més. El problema més greu ara mateix és que la Generalitat post-155, el nostre règim de Vichy, si em permeteu la metàfora, passa de ser un intent discutible –però puc acceptar que honrat– de salvar els mobles a ser el motor principal de l’agressió contra els drets civils, socials i nacionals a Catalunya. I en això crec que cal ser molt conscients que cada silenci, cada inacció, de cadascú de nosaltres és, de fet, una complicitat.

 

PS. Cada dia els comentaris a aquest editorial són un contrapès interessant de llegir. Avui crec que els de Joan Carles Melgarejo, Octavi Monsonís i Víctor Serra representen molt bé aquest contrapès, amb una discrepància que agraesc i que em fa pensar.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb