paisatge amb la lluna
Abans que l’ésser humà aconseguís arribar físicament a la Lluna, la ficció havia estat el mitjà de transport alternatiu per a realitzar aquest anhelat viatge. Aquest article revisa algunes de les principals aventures literàries que tenen el nostre satèl·lit com a protagonista. / Eberhard Grossgasteiger

Junts podem anar molt més lluny

Fa vint-i-cinc anys que VilaWeb va començar a caminar. Ara, amb tota l'experiència acumulada, sabem que si aconseguim prou suport podem elevar la potència a 25 i fer el millor diari del món. Digital, català i en català. Ens ajudeu a fer-ho possible?

Doneu suport a VilaWeb

Segles abans que Neil Armstrong i Buzz Aldrin arribessin a la Lluna, diversos personatges de ficció ja hi havien posat el peu. A falta de mitjans reals per fer-ho, la literatura podia facilitar el viatge. En cada època les motivacions van ser diferents: simbolisme, sàtira, divulgació de les noves teories astronòmiques o descripció tecnològica de com es podia fer el viatge.

El primer viatge a la Lluna es va produir divuit segles abans que el de l’Apollo 11. El grec Llucià de Samòsata (c. 125 – c. 192) el descriu a Història vertadera, escrita l’any 160. De fet, n’hi ha un d’anterior a Les meravelles més enllà dels núvols, una obra escrita entre els segles II i III dC per Antoni Diògenes de la qual només es conserva un extracte. En un passatge descriu un breu viatge màgic a la Lluna (Alcalde-Diosdado, 2010, p. 81–86). Però a l’obra de Llucià el viatge és l’element principal. Autor enginyós i sarcàstic, l’obra és una sàtira on, d’entrada, l’escriptor grec critica pretesos historiadors que asseguren la veracitat de tot allò que expliquen. Per això, tot i el títol, diu ben al principi que «en una sola cosa seré veraç: en dir que menteixo» (De Samòsata, 160 dC / 2005). Escriu per a un públic educat, capaç de captar les ironies i que amb aquesta obra es distraurà mentre reposa de lectures més serioses (García Gual, 2005, p.18). El narrador arriba a la Lluna amb un vaixell amb cinquanta remers, arrossegat per un vent terrible.

El segon viatge a la Lluna de què tenim constància és el que Dante (1265-1321) descriu a La divina comèdia. En el cant II del paradís, el poeta i Beatriu arriben al satèl·lit. Aquí no cal ni tan sols pensar en altre mètode de viatge que el simple vol. Dante descriu les nou esferes del cel, la primera de les quals és la Lluna, i, per tant, segueix la visió cosmològica d’Aristòtil i Ptolemeu. Però també hi ha espai per a la ciència, com el raonament que fa Beatriu per explicar les taques de la Lluna (Sparavigna, 2016).

L’última obra de l’època que podem anomenar de viatges lunars «precientífics» es va publicar el 1516. Es tracta del poema èpic Orland furiós, escrit en italià per Ludovico Ariosto (1474-1533). Descriu la lluita de diversos cavallers francs contra els musulmans, així com les seves aventures i desventures amoroses. Orland –o Roland– ha enfollit d’amor després que la seva estimada Angèlica hagi fugit. Astolf, un duc anglès amic d’Orland, intenta fer-li recuperar el seny. En el cant XXXIV arriba a la Lluna en el carro de foc del profeta Elies. Ariosto deixa de banda l’astronomia i construeix una imatge de la Lluna a partir de diverses fonts culturals que veuen el satèl·lit com igual però oposat a la Terra, com si fos un mirall (Mac Carthy, 2009).

El cavaller descobreix que a la Lluna es conserven les coses perdudes a la Terra, com «les llàgrimes i els sospirs dels amants,/ el temps inútil perdut en el joc». Així, el viatge es converteix en una faula moral per criticar la banalitat de moltes ambicions. I entre les coses perdudes hi ha el seny d’Orland, que es conserva en un flascó. Astolf se l’emporta a la Terra i li’l fa olorar. Orland recupera el senderi i es desenamora d’Angèlica, com si l’amor provingués de la manca de seny.

Ficcions que defensen l’heliocentrisme: de Kepler a Cyrano

El 1543 Nicolas Copèrnic (1473-1543) publica De revolutionibus orbium celestium (“Sobre les revolucions de les esferes celestes”), on exposa el seu model heliocèntric i els càlculs que el sustenten. La seva lenta implantació, en lluita contra els dogmes aristotèlics i religiosos, es du a terme amb totes les eines a l’abast, entre les quals la ficció literària.

És dintre d’aquest revolucionari panorama que l’astrònom alemany Johannes Kepler (1571-1630) escriu una obra de ciència-ficció en llatí: Somnium seu opus posthumum de astronomia lunare (“El somni o l’astronomia lunar”). L’escriu el 1609, però es publica pòstumament el 1634. En el temps, la narració de Kepler –que sovint es considera la primera obra de cièn­cia-ficció– coincideix amb una de les seves grans obres científiques: Astronomia nova –la següent seria Harmonices mundi (“L’harmonia dels mons”), publicada el 1619–. A Astronomia nova detalla els moviments dels planetes, amb fort aparat matemàtic, i estableix dues de les tres lleis que porten el seu nom sobre les òrbites d’aquests astres.

Llig l’article complet en la web de Mètode

Xavier Duran. Químic i periodista científic (Barcelona). Redactor especialitzat en temes científics a TV3. Autor, entre altres obres, de La ciència en la literatura. Un viatge per la història de la ciència vista per escriptors de tots els temps (Universitat de Barcelona, 2015), premi Crítica Serra d’Or 2016.

Què és Mètode?

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.