Lliurona, un dels pobles perduts del Pirineu repoblat d'ençà dels anys vuitanta

Enguany la neu ha arribat abans d’hora al Pirineu. Els darrers dies d’octubre va caure-hi la primera gran nevada de la temporada, però encara no hi fa un fred intens. La vida a la muntanya, amb neu o sense, ha estat sempre molt dura. Si hi afegim que alguns dels oficis tradicionals es van anar extingint i que es va abandonar l’explotació dels recursos entendrem per què alguns dels pobles pirinencs van anar quedant deserts.

Ara Edicions Sidillà ens en mostra una trentena llarga en el llibre Els pobles perduts del Pirineu català i aranès, un altre dels volums amb què l’editorial manté l’interès per allò que anomenen ‘micro-Catalunya’.

Judit Pujadó i Xavier Cortadellas expliquen al pròleg: ‘Els primers mites i les primeres llegendes ens fan recular més de mil anys. Les formes de vida no havien canviat pas tant fins fa poques dècades. La gent del Pirineu ha viscut del bosc, de les pastures i de terres més aviat magres. Les comunicacions sempre han estat difícils i els poders polítics, tant els més recents com els dels últims segles, han mirat les comarques de muntanya amb desgana. Com si fossin una nosa. La realitat és que la gent que hi ha viscut, com l’Esteve i la Conxita de Monars, mai no van comptar la distància en quilòmetres, sinó en hores de camí. […] Fins pràcticament avui, el Pirineu ha estat una terra de carboners, de picadors, de llenyataires, de pegaters, d’esclopers, de remeieres, de pastors… de bosquetans en definitiva, de gent que ha patit grans nevades, tempestes i riuades, que ha vist caure llamps i desaparèixer els últims llops.’

Saraís, poble abandonat de la Vall de Boí.

Per descobrir aquesta trentena de pobles (Requesens, Lliurona, Bassegoda, Sant Aniol d’Aguja, Ribelles, Monars, Santa Cecília de Cos, Coma, Viladoja, Aranyonet, Creu, Callastre, Brocà, Gavarrós, Montcalb, Banyeres, Estelareny, Forn, Senyús, Montesquiu, Claramunt, Toló, l’Espluga de Cuberes, Sant Sebastià, Besan, l’Artiga, Aulet, Saraís, Sant Pèr i Bordius) s’han servit dels coneixements, la sensibilitat i la mestria en l’escriptura de David Granato, Agnès Valentí, Miquel Martín, Ernest Costa, Manel Figuera, Joan Carreres, Llorenç Roviras, Albert Aubet, Marta Alòs, Núria Garcia-Quera, Marina Guillen, Andratx Badia i Claudio Aventin-Boya, a més a més dels editors, que en alguns casos també es vesteixen d’autors per explicar-nos alguns dels pobles que ens proposen de conèixer.

El resultat és un recorregut que neix a llevant del Pirineu i arriba fins a ponent, a la Vall d’Aran, i ens mostra tot de situacions ben especials: des dels pobles absolutament despoblats fins als recuperats, com Lliurona, passant per aquells que són en via de perdre els darrers habitants. En tots els casos trobem accessos difícils i la història dels pobladors ens parla de la duresa d’aquestes terres.

El resultat és un llibre que encisa també com a objecte gràcies a les il·lustracions, a la recuperació del lèxic de muntanya (i també d’alguns trets dialectals que ultrapassen el vocabulari i que s’endinsen en la sintaxi o la morfologia) i sobretot a les històries que explica.

Pujadó i Cortadelles continuen: ‘Del Pirineu, se n’han aprofitat els recursos. S’hi han fet preses i pantans que produeixen electricitat. S’hi ha negat pobles i masos. Però no tots els beneficis que s’hi generen han quedat en el territori. Per mantenir viu un poble cal que els joves hi puguin dibuixar un futur. Més recentment, molta gent s’ha pogut quedar al Pirineu gràcies a la neu i al turisme: al Prepirineu no han tingut aquesta bicoca. L’èxode ha estat permanent. Sense carreteres, ni llum, ni metge, ni escola, continuar vivint en un llogarret de muntanya no era pas senzill. La feina i les altres oportunitats de les ciutats han contribuït a buidar les comarques de muntanya. Com una gran crida. Però hi ha gent que s’hi ha quedat, gent que hi manté una casa oberta, gent que ha volgut continuar vivint entre les parets on va néixer, encara que fossin envoltades d’un bosc cada cop més espès. En alguns d’aquests pobles sentireu parlar els últims estadants, com en Josep Maria Muntades d’Aranyonet. I també gent que ha escollit viure lluny del brogit i de la concentració urbana, joves que volen construir en el Pirineu o en el Prepirineu el seu futur, encara que no hi tinguin les seves arrels, com l’Andy Bock, el bavarès que viu a Montesquiu, o la Ramona Tort, de Claramunt, que recull signatures per aconseguir que algun polític un dia es miri el poble i decideixi que sí, que paga la pena rehabilitar-lo. Que aquesta il·lusió no sigui impossible també deu ser feina de tots, però sobretot deu ser feina dels governs que decideixen on posen cada partida del pressupost. Des d’Edicions Sidillà som ben conscients de la fragilitat de la memòria i de com una cultura pot desaparèixer tan de pressa com un mas quan li treuen les teules. O les hi roben. Som també optimistes i estem convençuts que molts dels pobles de què parlem en aquest llibre poden tenir un demà.’

Precisament aquestes històries possibles, amb algun exemple pràctic, són les que més emocionen del llibre. N’és una el poble de Lliurona, que ens explica Miquel Martín amb el títol El poble reviscut. Es veu que el poble es va anar abandonant a la dècada dels seixanta per la crisi del carbó vegetal i que a partir dels vuitanta es va repoblar. Martín diu: ‘La Saida m’explica que només fa dos anys que viu a Lliurona, però que s’hi sent a gust malgrat l’aïllament i l’austeritat amb què s’hi viu: cal procurar-se la llenya i l’aliment, dur una vida simple, sense gaires comoditats, proveir-se d’energia amb plaques solars i disposar d’aigua  a través de cisternes pluvials. Té tres fills que van a l’escola del poble.’ A poc a poc anem sabent que l’escola va començar essent autogestionada i que el problema va venir quan els nens es van fer grans. També sabem que el dijous es reuneixen tots els veïns i es fa un menjador social.

I, de mica en mica, amb la paciència de qui ha de resseguir la història d’aquests pobles, gràcies a Miquel Martín trobem en Balta. ‘En Baltasar Navarro (Balta) va arribar a Lliurona el 1982, juntament amb altres joves vinculats a moviments comunals i ateneus llibertaris: la seva companya, la Montse Santonja, i en Xavi Borruel, entre d’altres, que són els únics que queden d’aquella primera tongada de repobladors. Llavors només hi restava un habitant, a Lliurona, un home solter que vivia aïllat a ca n’Iglesias i que havia estat el carter i el secretari del poble.’

Una de les lluites més dures va ser la creació i manteniment d’una escola, que va començar en una rulot i en un tipi i que ara ja compta amb 16 alumnes, però que no té secundària. Sol ser un dels moments en què alguns dels habitants deixen Lliurona, quan han de portar els fills a l’institut. ‘Actualment són una cinquantena de veïns repartits entre el nucli del poble i deu masos de la rodalia, però en Balta pensa que no n’hi ha prou per a garantir la supervivència de Lliurona […]. Creu que cal augmentar el nombre d’habitants, sol·licitar una moratòria que faciliti la construcció de nous habitatges i crear una xarxa municipal més estable i sòlida per tenir també més autonomia i poder de decisió.’

Possiblement, la història de Lliurona és una de les més boniques –pel que implica de renaixença– de tot el llibre. Però cada un dels pobles salvats de l’oblit, cada un dels paisatges que s’han fixat per escrit, demostren que aquestes terres altes tenen una màgia especial que hem de saber conservar i que per això llibres com aquests són importantíssims.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb