atac castelldefels

La notícia fa posar els pèls de punta. Ella tota sola i, també, pel que pugui tenir d’avís o premonició. Espanta, sí: l’acte mateix, cru i salvatge, i la constatació que el fet no ha tingut ni ressò ni resposta a l’altura. Una notícia, aquí i allà, declaracions del conseller, algun comunicat, un grapat de meritòries concentracions i, de mica en mica, s’anirà deixatant en aquesta nostra voràgine d’actualitats.

Fins a la següent.

Però és que resulta que una trentena d’encaputxats van assaltar un centre de menors, l’altra nit. Aquí. A casa nostra. Cal que ho tornem a repetir? Una trentena d’encaputxats van assaltar un centre de menors. Una turba encaputxada i disposada a jo què sé què. A la destrossa? A la pallissa? Al linxament?

L’endemà a la tarda, com per desmentir d’entrada qualsevol intent d’excusar l’assalt amb allò del ‘cop calent’ o la ‘baralla espontània entre joves’, hi van tornar. La trentena de dissabte a la nit ja s’havia multiplicat per dos i la intenció era la mateixa: assaltar la casa que acull els menors.

Assaltar, hòstia, assaltar.

És que si no ho tornem a posar per escrit, si no ho repetim i repetim i repetim tantes vegades com calgui, potser encara ens trobarem donant per bones les barrabassades racistes que bramen els assaltants i els qui els avalen.

I sí, hi ha massa nanos en aquesta situació de desemparament real, en aquests llimbs on sembla que les circumstàncies els aparquen (en un alberg destinat a activitats mediambientals, per exemple, i no pas a esdevenir casa d’acollida per a trenta-cinc menors). I sí, perquè això no va de lliris ni de happyflowerisme, n’hi ha que han creat, o que creen, conflictes. I sí, falten mitjans. Des del Col·legi d’Educadores i Educadors Socials de Catalunya, que és possible que sàpiguen força de què parlen, assenyalaven, per exemple, arran de l’assalt de Castelldefels, que no es poden oferir ‘respostes residencials’ sense ‘els projectes i els equips educatius necessaris, o sense tenir en compte la població d’acollida’. I reclamaven, precisament, aquests mitjans. I que es desplegui una recentment aprovada ‘Estratègia catalana per a l’acollida i la inclusió dels infants i joves emigrats sols’. I que tingui els mitjans (humans i econòmics) que no s’hi especificaven i que, ves quines coses, resulta que són imprescindibles per a passar de les paraules als fets.

És urgent (sí: urgent) d’abordar de cara aquesta qüestió. I, ni que sigui per l’alerta que hagi pogut significar aquest atac, per la visibilització que ha ofert de les condicions en què romanen aquests infants i joves, ara agafo el lliri que abans he descartat i vull pensar que en alguna banda es posa fil a l’agulla per redreçar una situació que no és bona per a ningú. Vull dir per resoldre allò dels mitjans i del desplegament.

Però l’alarma que ha motivat aquestes ratlles, avui, és, precisament, la sensació que no han saltat totes les alarmes, totes, totes, totes i amb força, eixordadores i impertinents, quan hem sabut que ha passat allò que dèiem, que el racisme s’ha fet turba i ha volgut assaltar una casa de colònies.

Perquè potser val la pena posar una estona el focus d’atenció sobre aquestes persones que volien prendre a l’assalt una casa que acull menors estrangers: ja sabem qui són els assaltants? On es cova el verí de la violència xenòfoba? Com es pasta aquesta mala jeia? Com pot ser que passi això aquí?

Perquè això és, des d’absolutament tots els punts de vista, totalment intolerable. I la resposta a aquests fets execrables és, precisament, la que dóna la mesura de la maduresa cívica d’una societat. Perquè jo no sé si es pot evitar que el racisme creixi en grups i grupets, que ens atiï pors i inseguretats i ressentiments, que tan fàcilment carregui en un col·lectiu les culpes dels actes individuals. Sí que sé, però, que la diferència entre una societat crispada de xenofòbia i la societat viva i respectuosa que aspirem de bastir no és tant que en aquesta segona no hi passin mai actes odiosos com l’assalt de Castelldefels sinó com es reacciona quan passen.

N’hi ha que ho aplaudeixen. N’hi ha que miren cap a una altra banda. N’hi ha que reaccionen amb indignació i fent tots els possibles per a aturar-ho. Aquestes darreres són les societats a les quals hauríem d’aspirar a assemblar-nos.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb