En el fotograma que encapçala aquestes ratlles, una àvia explica a la néta gairebé en un sospir que l’arbre que tenen darrere es va assecar en el mateix moment que el seu fill José va morir, com si també plorés la seva mort, i que ara, ella, va plantant a la vora llavors de margarides, com feia el fill i pare de la nena, i també plantes verdes perquè puguin un dia recobrir el tronc que queda de l’arbre. La néta l’escolta amb l’atenció de les criatures que tan bé saben copsar l’esperit de les paraules veritables. Ara ho transcric i temo interrompre aquesta comunió, com si les tingués davant. És un dels moments de les Històries de la vall bona del cineasta barceloní José Luis Guerín, una entre tantes escenes commovedores que la seva escolta atenta i la seva càmera pacient recullen en aquest film que, si no l’heu vist en pantalla gran, podeu recuperar en plataforma (Filmin). Dic commovedores i no faig prou justícia poètica. Vitals, són vitals. Vet aquí la vida.

La ciutat no sap com relacionar-se amb un barri com Vallbona, un dels Nou Barris. No hi he anat mai, no he passat de la Trinitat Nova, Vallbona la descobreixo ara, en aquest film. El cine té aquest poder, més el cine documental fet a la manera de Guerín, que s’hi ha estat tres anys. Aquest cine és qüestió d’un temps que no es pot valorar amb diners, el temps interior d’una comunitat. Als cineastes com G, que n’hi ha pocs, i que no es fan precisament rics, els devem l’ampliació de la mirada sobre Barcelona. Ho va fer amb el Raval. Aquí, a Vallbona, la vida no surt al pas del visitant com en aquells carrers, aquest és un altre país, una altra geografia, lluny de tot. Els dos barris sí que coincideixen en una cosa ben senzilla: les persones deixen d’estar tancades quan ens hi acostem com ho fa G. Caldria un guerín a cada barri.

Vallbona conté, fins ara que l’assetja la construcció de vies de tren, un pomell d’horts petits. A prop d’una horta agrícola magnífica de set hectàrees, propietat d’una immobiliària privada i de l’estatal ADIF. Més horts tenia quan les barraques van ser enderrocades per fer-hi l’autopista i els veïns traslladats a blocs de pisos: encara s’hi senten fora de lloc, sense fer-se’ls seus, i han passat vint anys. Té l’aigua pura, puríssima del rec Comtal, l’aire igualment pur de la muntanya en què s’encasta. Parlar amb les plantes i els arbres és una de les converses recurrents. Amb sarcasme sobre els horts urbans municipals del costat, que no duren enllà de sis mesos perquè el personal se’n cansa i només hi ha anat per “airejar-se i treure’s l’estrès”, se’n riuen els hortolans del barri.

Els veïns s’enfronten ara a les obres d’ADIF, sense compensacions. L’escena de com el responsable, acoquinat, no sap com respondre a una veïna per què no els posen una estació de tren o almenys un baixador o més autobusos, resumeix l’autoritària cara de l’urbanisme públic actual en tants barris. Ni cas fa tampoc a l’entrenador del Racing Vallbona, afectat, un club que ha reunit 120 nanos, en una població d’uns 1.400 habitants, que no és poca cosa, i ara es queda sense camp de futbol la temporada que durin les obres i després ja ho veurem. Si ADIF no arriba a carregar-s’ho tot, serà per la lluita continuada dels de Vallbona, no pas pel que n’hàgim protestat els altres barcelonins.

La poesia del punt de vista de les Històries de la vall bona és la de la bondat humana i l’alegria de viure sigui com sigui, enllà de les institucions. Festes a la vora del rec Comtal, cançons, diademes de flors, converses, orgull de barri. Els veïns han vingut i vénen de llocs diferents, des dels anys republicans que Vallbona havia de ser una zona residencial a la postguerra de la dictadura que va veure arribar-hi gent del sud i des d’aleshores de tants altres llocs, expulsats de Barcelona pels lloguers, refugiats de les guerres, de terres africanes, tants portuguesos… Fins ara, Vallbona no ha tingut imatges. Més gràcies, G.

S’hi parla un català popular genuí, que no se sent gaire en el nostre cine, castellà, portuguès, rus, llengües índies i africanes que desconec. G va fer un càsting per preguntar als vallbonins què voldrien que expliqués. Els grans van respondre a cor què vols: tot el que hem patit, com hem construït el barri. Quan Antònio el Carboner, un dels guies del film, mor, els veïns li canten en el funeral “La vall del riu vermell”, que així senten el seu barri, aquest lloc fèrtil voltat de vents que no sempre fan de bon escoltar, matisa el vell Francesc. Un vent que se sent tota l’estona. Un altre dels veïns ha dit en una escena anterior que les obres que volten el barri són pura cobdícia, perquè ara tots volen Vallbona, “el barri ecològic de Barcelona, en diuen”, el volen com si fos una pubilla, així l’anomena. Que verda era la meva vall, en va dir John Ford en un film memorable, i aquest de G n’és un homenatge.

Afables, amoroses i divertides, a contracorrent, melancòliques i serenes, les Històries de la vall bona acaben amb una preciosa i vibrant escena col·lectiva de diumenge al rec Comtal, que no us penso revelar. Mireu-la.