25.02.2025 - 21:40
|
Actualització: 25.02.2025 - 21:41
La recent aprovació de la llei de “llibertat educativa” al País Valencià no és tan sols un atac frontal a la normalització del valencià a les aules, sinó que també vulnera principis pedagògics fonamentals i posa en perill la cohesió social. Lluny de garantir drets o millorar la qualitat de l’ensenyament, aquesta normativa és una maniobra política disfressada de llibertat, que promou desigualtats i condemna la llengua pròpia a una posició cada vegada més residual.
Aquest canvi normatiu trenca amb dècades de consens en matèria d’educació plurilingüe. La llei deixa en mans de les famílies l’elecció de la llengua vehicular, mitjançant una consulta. En teoria, això pot semblar un mecanisme democràtic, però en realitat és una estratègia per a diluir la presència del valencià en moltes escoles. En municipis de predomini castellà, aquesta normativa facilita l’eliminació total del valencià de l’ensenyament, mentre que en zones valencianoparlants es creen mecanismes de segregació que limiten la continuïtat de l’ensenyament en la llengua pròpia. A les zones on el valencià ja té poca presència, serà quasi inevitable que desaparega a les aules, i deixarà milers d’alumnes sense l’oportunitat real d’aprendre’l i usar-lo.
Un informe de la Universitat de València ho diu ben clar: aquesta llei “restringeix la llibertat lingüística efectiva”. No assegura el dret de tots els alumnes a saber i dominar les dues llengües oficials, sinó que converteix el valencià en una opció secundària, condicionada pel context social i la pressió política. La realitat és que la llibertat d’elecció no és neutral quan una llengua es troba en una situació de minorització: sense protecció activa, l’elecció majoritària sempre afavorirà la llengua dominant.
L’objectiu real d’aquesta normativa no és garantir drets, sinó imposar una visió esbiaixada de l’educació que afavoreix la regressió del valencià a les escoles. Com en moltes altres lleis educatives amb rerefons ideològic, es fa servir una terminologia aparentment neutral –llibertat, elecció, adequació individual– per amagar-ne els efectes reals. Però les conseqüències són evidents: la segregació lingüística, la pèrdua de competències en valencià i una fractura educativa cada vegada més accentuada.
El sistema educatiu no pot convertir-se en una eina de fragmentació social. L’objectiu de l’escola no és simplement respectar les decisions individuals, sinó garantir que tots els alumnes tinguen les mateixes oportunitats. Aquesta llei, en canvi, estableix mecanismes que afavoreixen la desigualtat de competències lingüístiques i restringeixen el dret de molts estudiants a tindre un domini efectiu del valencià.
Si realment es vol defensar la llibertat i el plurilingüisme, la llei hauria d’establir mecanismes clars per a garantir que tots els alumnes, independentment de la seua procedència, reben una educació que assegure la plena competència en valencià. Però no ho fa. No regula cap nivell mínim de competència lingüística, no estableix mesures de protecció del valencià i no preveu estratègies per a corregir el desequilibri entre les llengües oficials. És una llei que permet als centres de desentendre’s de l’ensenyament del valencià sense cap conseqüència.
La llei de “llibertat educativa” no tan sols ha estat rebutjada per entitats científiques i pedagògiques, sinó que el procés d’aprovació ha estat marcat per la manca de diàleg i l’autoritarisme. El tràmit d’audiència pública es va dur a terme durant les vacances de Nadal, amb un termini de només deu dies naturals. Així i tot, s’hi van presentar més de 4.000 al·legacions. L’administració les va desestimar totes amb un informe de valoració de poc més d’una pàgina.
Aquesta manera d’actuar demostra que la llei no pretén resoldre problemes educatius ni millorar l’ensenyament, sinó imposar una agenda ideològica que perjudica la normalització del valencià i la igualtat lingüística. L’educació no pot ser un camp de batalla polític, però aquesta llei la converteix en una eina de confrontació, instrumentalitzant la llengua com una qüestió de trinxeres en lloc de protegir-la com un dret col·lectiu.
L’èxit de l’educació plurilingüe es mesura per la capacitat de corregir les desigualtats. La nova llei estableix un pla d’ús de les llengües que actua en sentit contrari: elimina la protecció del valencià, desfà els avenços en l’aprenentatge equilibrat de les llengües oficials i redueix el paper dels docents en la seua aplicació. En definitiva, regula el desús del valencià.
L’escola ha de ser un espai d’integració, on tots els alumnes tinguen l’oportunitat de desenvolupar-se plenament i sense condicionants polítics. La llei de “llibertat educativa” posa en perill aquest principi i, per tant, mereix una resposta contundent de la comunitat educativa, les famílies i la societat en general.
Si no es reverteix aquesta normativa, el valencià perdrà presència a les escoles, la desigualtat lingüística s’accentuarà i les futures generacions d’alumnes no tindran garantit el dret a una educació en la seua llengua. La defensa d’un sistema educatiu just i equilibrat no és una opció: és una necessitat urgent.
És el moment d’actuar per garantir que el valencià continue sent una llengua viva i present en l’ensenyament. Perquè la llengua és un dret, no una opció a debat. I els drets no es voten. Es garanteixen.
