unorthodox

Junts podem anar molt més lluny

Fa vint-i-cinc anys que VilaWeb va començar a caminar. Ara, amb tota l'experiència acumulada, sabem que si aconseguim prou suport podem elevar la potència a 25 i fer el millor diari del món. Digital, català i en català. Ens ajudeu a fer-ho possible?

Doneu suport a VilaWeb

El 26 de març Netflix va estrenar la minisèrie Unorthodox, basada en la novel·la autobiogràfica de Deborah Feldman Unorthodox: The Scandalous Rejection of My Hasidic Roots, que s’ha convertit en un èxit inesperat. Potser és per la perspectiva femenina i la història d’apoderament d’Esty (emotiva, valenta i tan alineada amb els nostres somnis profunds de trobar el camí que ens reafirmi com a individus) que a l’estat espanyol ha aconseguit el podi de sèries de la plataforma.

O potser és per l’atracció pel desconegut i el fet de poder mirar entre els secrets d’una comunitat tancada en si mateixa. D’esquitllar-nos per entreveure costums que, superat el primer impuls de qualificar-los d’estrafolaris, se’ns mostren incomprensibles i amb la necessitat d’un comentari interpretatiu o, com diuen els jueus, un midraix.

Salvant les distàncies d’aquest gènere exegètic, és això que pretenen ser aquestes línies. Tanmateix, més que una interpretació, aportarà deu claus que de ben segur us ajudaran a apreciar el marc en què s’insereix la sèrie, els missatges ocults que amaga i a conèixer també una mica millor el judaisme, l’altra religió, la que tant el cristianisme com l’islam han tingut sempre al costat.

1. Ortodoxos

La comunitat jueva a la qual pertany Esty és ultraortodoxa. Aquesta branca del judaisme, sovint agrupada amb l’ortodoxa, també és anomenada haredí. Aquest terme és més estricte, car cadascuna té un rerefons ben diferent. Els haredís no van sorgir de cap dels moviments reformistes del judaisme europeu del segle XIX, fruit de l’anomenada Il·lustració jueva, com sí que va ser el cas dels ortodoxos.

Al seu torn, els haredís es divideixen en molts grups en funció del seu origen, entre els quals, els hassids de la sèrie. Tenen l’origen en les ensenyances de Baal Xem Tov (1698-1760), que visqué al Regne de Polònia del segle XVII. De forta tendència mística, s’organitza en diverses dinasties, cadascuna de les quals té com a figura central un líder espiritual anomenat Rebbe. Una de les més famoses són els Habad Lubavitx, que tenen una seu a Barcelona. Els de Williamsburg, en canvi, pertanyen a la dinastia dels Satmar, originaris del poble de Satu Mare, que actualment pertany a Romania.

Darrerament aquests grups religiosos s’han tristament fet famosos perquè a causa de la seva vida gairebé paral·lela a l’estat concentren la majoria de casos de Covid-19 a Israel.

Comunitat hassídica a Nova York.

2. La relació amb Israel

A l’escena en què Moishe i Yanky arriben a l’hotel, una vegada a Berlín, el recepcionista els rep cortès i els diu que és un honor rebre clients d’Israel. Ells, en canvi, es mostren molt contrariats. Moishe escup un ‘sionistes’ i es reafirma en la seva americanitat. El sionisme, entès com l’afirmació que els jueus són un poble que ha d’aspirar a un estat a Terra Santa, és completament contrari a la tradició religiosa: serà un Messies descendent del rei David que restaurarà el regne (i aquesta paraula és important si pensem que Israel és una república) del seu avantpassat. A més, la idea que els jueus són un poble no va començar a guanyar importància a Europa fins que la Il·lustració jueva no fou prou avançada, És per això que el sionisme del segle XX (i la creació de l’estat d’Israel), doncs, n’és la conseqüència última. És per això, com hem vist al punt anterior, que aquesta ideologia no pot ser compartida pels haredís.

De fet, també cal apuntar que el recepcionista de l’hotel comet un error en identificar els jueus i Israel, quan avui dia encara més de la meitat de la població jueva mundial viu en la diàspora.

Yanky i Moishe a la tomba del cantant Schwartz a Berlín.

3. L’ídix

Els hassids de Williamsburg, malgrat que ens pugui sorprendre, parlen entre ells ídix o judeo-alemany, una altra les particularitats que van desenvolupar els jueus asquenazites (de l’Europa central i oriental) abans de la integració a la societat europea al llarg del segle XIX. En va ser la llengua habitual i majoritària fins als anys quaranta del segle XX. Llavors, tant arran de la Xoà o Holocaust com de la creació de l’estat hebreu d’Israel, va perdre la majoria de parlants i es va accelerar un procés que ja havia començat amb l’avanç de la Il·lustració jueva, especialment a Alemanya. Avui dia el mantenen sobretot grups haredís, tant a Israel com els Estats Units i el Canadà

Tot i que a la sèrie es veu molt interferit per l’anglès i sembla una llengua exclusivament oral, va aconseguir un Nobel de literatura el 1978 amb Isaac Bashevis Singer. Alguns altres autors destacats d’aquesta literatura són Mendele Moïkher Sforim i Xólem-Aléikhem. Un dels seus contes va inspirar el famós musical i posteriorment film de El violinista a la teulada.

Tot seguit us oferim la versió en hebreu, alemany i ídix de la famosa cançó ‘Ah, si fos ric’:

4. Torà, Talmud, Guemarà…

pastedGraphic.png
Pàgina del Talmud. Al centre el text de Misnà i Guemarà. Al voltant, comentaris posteriors.

Al llarg dels quatre capítols d’Unorthodox es menciona manta vegada la Torà i el Talmud, al qual també es refereixen com a Guemarà (Guimure).

La Torà (‘Llei escrita’) és el text central del judaisme i és equivalent al Pentateuc, els cinc primers llibres de l’Antic Testament cristià. Segons la tradició, que els haredís segueixen al peu de la lletra, l’han d’estudiar en hebreu tots els nens a partir de cinc anys, juntament amb els altres llibres que conformen el Tanakh, que correspon en termes generals a l’Antic Testament cristià.

L’altre gran text del cànon jueu és el Talmud, que es conforma de la Misnà (‘Llei oral’), la Guemarà (el seu comentari principal, escrit principalment en arameu) i tot un seguit de comentaris i afegitons posteriors.

5. Yael Roubeni i Esty Shapiro

De tots els amics que Esty fa a Berlín, el més transcendental (però alhora més distant) és la israeliana Yael Roubeni. Totes dues deuen compartir la religió o la cultura jueva, però tanmateix són cara i creu. L’oposició d’aquests dos personatges, ben visible en els noms, permet de plasmar l’escletxa entre el jueu de la diàspora, tradicional i religiós (Esty), i el nou jueu, que va arribar a Palestina per renovar-se, sense el pes de la religió i els morts en les persecucions (Yael).

D’una banda, Esty (variant d’Ester) evoca un dels exilis jueus bíblics i la salvació del poble d’Israel de l’extermini, missió que té gravada a foc. Els cognoms, Schwartz i Shapiro, d’origen no hebreu, són la marca de la diàspora. De l’altra, en Roubeni hi pot ressonar l’aventurer David Reubeni, que alguns consideren un sionista avant la lettre ja el segle XVI. A més, és un cognom hebreu, com el que portava, a tall d’exemple, l’escriptor Amos Oz (1935-2018), després d’haver-se desfet del cognom Klausner que li van imposar en néixer, de melodia alemanya.

Figues de moro.

Ultra això, el caràcter de Yael, punxegut per fora però en el fons tendre, és coherent amb l’estereotip del jueu israelià, contraposat al de la diàspora. És com la figa de moro o sabra, el malnom dels jueus nascuts a Israel, segons l’estereotip francs, directes i fins i tot aspres, però amb bon cor. Esty, en canvi, manté la manera de ser jueu de la diàspora, educat en el temor de Déu i a no alçar el cap entre els gentils. I en el seu cas tampoc entre els homes.

Suau per fora i forta per dins, Esty es desfà en una setmana de tot allò de què les jueves (i ja no solament els jueus) sionistes van trigar un segle.

6. La Pasqua jueva

Els jueus, esclaus del Faraó en l’Haggadà de Barcelona, que es llegia al seder de Péssah.

El quart i darrer capítol comença tot just quan Esty descobreix que està embarassada i decideix d’escapar-se. Però no se n’adona en un moment qualsevol, sinó en un gran àpat en què hi ha reunida tota la seva família. Llavors, un nen, que és el més petit de tots, fa ‘quatre preguntes’ a l’avi, l’home de més vell. I les respon explicant que, si són avui reunits tots junts, és per commemorar l’alliberament d’Egipte. El paral·lelisme entre el passat semillegendari i la biografia de la protagonista és evident i la seva tria pren una importància gairebé religiosa, car aquest àpat no és sinó el seder de Péssah, el sopar de Pasqua jueva, carregat d’elements simbòlics fins al mínim detall per a ajudar a commemorar el llarg camí cap a la Terra promesa.

El seder de Péssah se celebra el dia 15 de nissan, la primera lluna plena de primavera, pocs dies abans de la cristiana. Potser és per aquest motiu que Netflix ha fet pública aquesta sèrie pels volts de Pasqua, car els fets que s’hi desenvolupen passen si fa no fa en el mateix moment de l’any en què l’hem poguda mirar.

7. El record

Precisament és en aquesta celebració que apareix el record (generalment traumàtic) amb tota la seva esplendor. És el gran element de cohesió i d’identificació del judaisme, com es veu en certa manera a la sèrie, especialment en la relació entre els membres de la comunitat de Williamsburg amb la Xoà i les tombes dels rabins perdudes per Europa, aquell continent que en menys de setanta anys va veure desaparèixer pràcticament la totalitat de la seva població jueva.

El rabí de la comunitat d’Esty.

Tanmateix, la importància del record va més enllà, afaiçona el calendari litúrgic i l’organitza a partir de la commemoració dels grans episodis de la història col·lectiva, un fet no gaire habitual entre les religions.

8. Els Mendelssohns

Esty, embadalida, escoltant ‘Hebe deine Augen auf’, de Felix Mendelssohn.

L’endemà d’haver tocat el piano davant els altres músics i d’haver-se endut una critica sincera però ferotge de Yael, Esty entra en una catedral. Meravellada per la llum, s’hi troba un cor que canta ‘Hebe deine Augen auf’, de l’Elies de Felix Mendelssohn (1809-1847). Aquest músic (en reconeixereu aquesta peça) era d’origen jueu. El seu avi havia estat el gran filòsof Moses Mendelssohn (1729-1786), iniciador i referent de la Il·lustració jueva i amic del pre-romàntic Gotthold Ephraim Lessing (1729-1781). Proposava que el jueu fos completament integrat a la societat alemanya i participés del secularisme, cosa que implicava també, a parer seu, abandonar l’ídix per l’alemany. Les conseqüències de la seva proposta, a la llarga, van menar cap a l’assimilació. Dues generacions més tard, el seu mateix nét, el compositor Felix Mendelssohn, ja era cristià i culturalment alemany en tots els sentits. Com Esty, era un músic que vivia entre dos mons, però la seva presència a la sèrie, a més, és una picada d’ullet al gran floriment del judaisme alemany del XIX.

9. Berlín

Esty en la vida nocturna berlinesa.

I el gran punt d’aquest floriment, on va començar la Il·lustració de l’avi Mendelssohn i van néixer els ortodoxos i els altres reformistes de la religió jueva, va ser Berlín. Però com es comenta en el mateix com-s’ha-fet, això ja no és més cosa del passat, sinó que es pot afirmar que és un nou centre cultural jueu. Ho demostra l’anomenat Cercle de Berlín, format per escriptors en llengua hebrea com Dudu Busi i Mati Shemoelof.

De fet, cada vegada hi ha més jueus joves, sobretot d’Israel, que decideixen de passar-hi un temps. Sembla, doncs, que malgrat el valor redemptor i teleològic que alguns volen atorgar a l’estat jueu, la història de les anades i vingudes entre Israel i la diàspora no s’ha acabat d’escriure. De fet, és tal l’atracció que desperta Alemanya (malgrat o precisament pels records) que fins i tot els jueus d’origen àrab s’uneixen a aquesta estranya peregrinació.

10. Shtisel i més

Shira Haas, la protagonista d’Unorthodox, una actriu sens dubte brillant i capaç de transmetre totes les emocions i tots els sentiments amb una llengua que no és la seva a uns oients que tampoc no l’entenen, va debutar a la sèrie israeliana Shtisel. Curiosament, té certs punts en comú amb Unorthodox: al llarg de dues temporades exposa la vida d’una família haredí d’una comunitat Jerusalem menys rigorista que la de Williamsburg.

S’hi veuen les inquietuds del fill petit, Kive (Michael Aloni), que es debat entre l’art, casar-se amb la dona que estima i obeir el seu pare Xúlem (Dov Glickman) i els problemes de matrimoni de Guiti (Net Riskin), una de les germanes (l’altra ha abandonat la comunitat). El personatge encarnat per Sira Haas, Ruchami Weiss, és la néta del patriarca Xúlem i mostra una actitud completament antagònica a la d’Esty Schwarz amb relació al matrimoni i la fidelitat a la comunitat.

Shtisel prova de transmetre una visió sense estigmes dels haredís, travessar els límits dels grups i apel·lar a l’individu. També s’hi pot sentir una mica d’ídix. Si us ha agradat Unorthodox i voleu conèixer més d’aquest món mentre gaudiu de la gran Shira Haas podeu mirar aquesta sèrie (de dues temporades), que també és a Netflix, encara que només en hebreu i subtítols en castellà i anglès.

En canvi, si no us fa el pes, Netflix també ofereix el documentari oposat: One of us, la dura odissea dels qui abandonen la comunitat a Nova York per a desfer-se del passat i començar una nova vida, malgrat la persecució i l’ostracisme a què són sotmesos pels seus antics companys.

         

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.