20.11.2024 - 21:40
Aquesta setmana passada he seguit amb una atenció particular tot això que ha passat a Aotearoa (Nova Zelanda), amb les grans mobilitzacions en defensa dels drets del poble maori. Fa anys que sent un gran interès pels moviments de redefinició nacional dels pobles del Pacífic contra el colonialisme, i l’assumpció de la identitat maori per part d’una àmplia massa de ciutadans de Nova Zelanda em sembla el més significatiu i interessant de tots.
Però la protesta d’aquests dies m’ha fet reflexionar més enllà de la teoria sobre la construcció nacional, perquè ha anat acompanyada d’un discurs molt concret, activista, que com a catalans crec que faríem bé d’escoltar.
Les grans manifestacions d’aquests dies han estat una resposta a la posició del govern conservador que vol reinterpretar restrictivament el tractat de Waitangi, signat entre la corona britànica i les tribus maoris, un tractat que és la base de l’actual estat de Nova Zelanda.
El govern conservador, amb una actitud molt semblant a la que manté el PP de fa dècades, no presenta la qüestió com un atac racista als maoris, sinó que, per contra, fa bandera de la igualtat per a aconseguir el mateix efecte, d’una manera que semble oberta i moderna, progressista i tot.
El seu discurs és que no pot ser que en un mateix país dos grups de població siguen tractats de manera diferent, segons si són maoris o descendents d’europeus, i que cal que tothom siga igual davant la llei i tinga els mateixos drets i deures. Ningú no s’hi oposaria, d’entrada, a una definició com aquesta. Però en aquest cas concret això implica desmantellar el sistema de salut propi dels maoris, les seues escoles i en general totes les institucions pròpies que han anat aconseguint amb els anys.
I ací és on arriba la lliçó. Perquè els dirigents i els intel·lectuals maoris –en aquest cas, la frase és de Margaret Mutu– han estat prou encertats per a no caure en el parany: “Si solament som iguals –diu–, els maoris sempre serem inferiors, perquè arrosseguem anys d’opressió que no es canvien en una sola generació ni en cinquanta anys.”
La “igualtat” és, per tant –s’entén perfectament–, una trampa colonial. I ací és on nosaltres em sembla que no hem entès mai bé la nostra situació. Que no la vam entendre bé, sobretot a final dels anys setanta.
Perquè, després de quaranta anys de franquisme, els catalanoparlants no necessitàvem igualtat, sinó compensació.
No necessitàvem la despenalització de la persecució contra la llengua, sinó el reconeixement de la persecució contra la llengua i, per tant, la reparació consistent del mal fet contra nosaltres.
No necessitàvem ser iguals que ells –que no ho hem estat mai, d’una altra banda–, sinó ser nosaltres.
No es tracta –si més no, no és eixa la meua intenció–, de mirar al passat. No escric pensant en això. Simplement la lliçó és molt bona i ens arriba ara, nítida, del llunyà Pacífic. Dit això, però, tots sabem de sobres que no és mai tard per a rectificar i encertar el camí.
PS1. En relació amb això –que mai no és tard–, vull aplaudir la decisió de portar als tribunals ara les tortures sofertes per les germanes Eva i Blanca Serra a final dels setanta i primers dels vuitanta, pel fet de ser independentistes. Òmnium Cultural i Irídia han presentat una denúncia a la fiscalia especialitzada en memòria històrica que s’acaba d’implantar. Ho explicat en aquest article Ot Bou.
PS2. Paiporta és l’epicentre del desastre causat per la gota freda i avui és encara molt lluny d’haver retornat ni que siga a una mínima normalitat. N’hem parlat amb la batllessa de la població, Maria Isabel Albalat: “La gent està nerviosa i s’impacienta, hi ha certes coses que no arriben“.
PS3. I ahir a Paiporta va haver-hi una manifestació de pares que estan farts de la inacció de la Conselleria d’Ensenyament. Inacció del conseller Rovira, que comença a ser un clam popular, com reflecteix molt bé l’article d’aquesta setmana de Núria Cadenes.
