Una esquerra petita, resclosida i perdedora

  • Els nostres partits d’esquerres són uns espais tancats i impermeables, dominats per unes elits universitàries que s’omplen la boca d’un discurs progressista però que detesten la classe treballadora, i que prefereixen tenir uns resultats electorals minsos mentre controlin els càrrecs

VilaWeb

Cada vegada que hi ha eleccions al Parlament de Catalunya, els articles i els comentaris se centren en la qüestió nacional –al capdavall som un país ocupat i amb un procés d’independència més o menys en marxa–, però això no ens ha de fer oblidar l’eix socioeconòmic, que també ens marcarà el futur. I enguany els resultats han estat catastròfics per al bloc d’esquerra: la suma d’ERC, Comuns i la CUP ha perdut el 23% dels vots i ha passat de 50 diputats a 30 (en aquest grup no hi compto el PSC, un partit que segueix polítiques de centre-dreta liberal). Si tots els estudis sociològics indiquen que la població catalana és més aviat progressista, què ha passat?

Una reacció habitual que prenen les cúpules dels partits d’esquerres davant del fracàs és pensar que ells no han fet res malament i que el problema és dels ciutadans, que no saben votar. Molts analistes invoquen la davallada d’aquest espai polític a tot Occident, i per mèrits propis: fa més de trenta anys que socialdemòcrates i ecosocialistes es neguen a combatre els efectes més negatius de la globalització econòmica (sobretot l’ensorrament de la classe treballadora autòctona), i el descrèdit ara mateix és complet. Alguns altres els retreuen l’obsessió per les qüestions identitàries, sovint més còmodes perquè no entren en col·lisió amb el model capitalista (allò de les multinacionals americanes que abracen la bandera LGBT però esclafen qualsevol intent d’organització sindical). Tot i això, crec que la trompada dels partits que mencionava té sobretot un component local.

Prenem d’exemple Esquerra Republicana. Tres dies abans de l’inici de la campanya electoral, la consellera d’Igualtat i Feminismes Tània Verge, equipada amb un casc d’obra (un casc d’obra!) va presentar una nova senyalització inclusiva en seguretat i salut laboral, i que es basa en pictogrames que no permeten identificar el sexe. En un país on els accidents laborals són una plaga, i l’any passat hi va haver 103 morts per aquest motiu (el 94% homes), només algú que viu en una realitat paral·lela (o en un entorn en què tothom li dóna la raó) pot pensar que aquesta campanya és una bona idea i que no es percebrà com una frivolitat esborronadora. I tot plegat encara és millor quan es descobreix que es fa de cara a la galeria, perquè els canvis en la simbologia depenen del govern de Madrid.

O mirem els Comuns, un espai polític que, malgrat una representació totalment sobredimensionada als mitjans (avantatges d’haver-se estès entre la faràndula, els periodistes i els professors universitaris de la capital), sembla que el formin quatre gats. Només així s’explica que el cap de llista per Girona fos un senyor nascut a Barcelona, que ha viscut gairebé sempre a Barcelona, i que va ser vuit anys regidor de l’Ajuntament de Barcelona. Allò que se’n diu un paracaigudista. Això sí, el partit també té astronautes: la candidata per Lleida, en una cèlebre entrevista, no sabia quantes comarques té la demarcació ni, atenció, qui va ser el president de la Generalitat de 1934 a 1940 (!). Davant de tot això, és lògic que tots sis diputats dels Comuns hagin estat escollits… per Barcelona.

I llavors hi ha la CUP, una olla de grills. El tomb ecologista d’última hora no l’ha comprat ningú, i hi ha qui l’ha entès com una excusa per a no tractar la qüestió nacional; i la diputada amb més ressò mediàtic es dedica a dir que la classe treballadora catalana és opressora del sud global, o que cal eliminar les festes amb gegants. Realment es pensen que aquest foucaultisme-leninisme els farà guanyar vots? La prova és que la ciutat de Girona, que va abraçar fa un any el projecte de Guanyem del batlle Salellas, ara ha deixat la CUP com a setena força, per sota d’Aliança Catalana i de Vox. I ja us ben asseguro que els gironins no s’han fet fatxes d’un dia a l’altre.

La percepció des de fora és que els partits d’esquerres són uns espais tancats i impermeables, dominats per unes elits universitàries (de facultat de ciències socials) que s’omplen la boca d’un discurs progressista però que detesten la classe treballadora, i que han desenvolupat un llenguatge opac amb què pretenen de mantenir el control social. Les cúpules ara mateix prefereixen tenir uns resultats electorals minsos però dominar la jerarquia del partit, que no obrir-se a la societat i que hi hagi la possibilitat de compartir, o fins i tot perdre, el poder. No hi ha cap projecte més enllà de tenir raó i mantenir el càrrec.

Podem pensar que això al capdavall és problema seu, però qui ho acaba pagant és la societat, i sobretot els més desfavorits. Mireu si no el cas del Regne Unit. L’any 2015 el Partit Laborista va escollir com a líder Jeremy Corbyn, un marxista dels setanta amb idees força allunyades del consens del país i un tarannà antic. A les eleccions del 2019 el partit va obtenir els pitjors resultats electorals des del 1935, i això va permetre la majoria absoluta amplíssima de Boris Johnson. El resultat, tres primers ministres en una sola legislatura, i la crisi social més gran des dels anys vuitanta.

A Catalunya l’ensorrament de l’esquerra ens durà pel mateix camí. Els dos partits més grans del parlament, el PSC i Junts, estan d’acord en un model econòmic basat en el turisme, i per tant en sous de misèria, la importació constant de mà d’obra barata i la construcció d’infrastructures que només tenien sentit fa trenta anys o quaranta. Com que ara mateix Esquerra i els Comuns només poden aspirar a ser una crossa dels socialistes, ens esperen uns anys sense oposició a aquesta catàstrofe social i ambiental. Ja ens podem calçar.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Fer-me'n subscriptor