Una comparsa favorable al dret de decidir de Catalunya guanya el primer premi del Carnaval de Cadis

'Des d'aquest sud assedegat, avui parteixo una llança per la teva sobirania, per la teva independència', diu una lletra del grup Los Cobardes

VilaWeb
Redacció
08.02.2016 - 09:47
Actualització: 08.02.2016 - 10:47

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Ahir a la nit es va fer a Cadis la final del Concurs Oficial d’Agrupacions Carnavalesques (COAC) i en la categoria de comparses el primer premi se’l va endur el grup Los Cobardes. Com ens informa un lector, la comparsa guanyadora es va presentar a la final amb tot un seguit de cançons escrites i musicades per Antonio Martínez Ares, entre les quals hi havia ‘En este sur sediento‘, un cant favorable al dret de decidir català.

La lletra comença dient, sobre Catalunya: ‘Des d’aquest sud assedegat, avui parteixo una llança per la teva sobirania, per la teva independència.’ I acaba amb l’estrofa següent: ‘Des d’aquest sud assedegat, no és pas temps d’enveges. No et diré covard si decideixes d’anar-te’n. Sempre seràs part de la meva sagrada família.’

Ací teniu la lletra de la comparsa, en espanyol:

Desde este sur sediento hoy parto una lanza
por tu soberanía, por tu independencia.
Te habla un andaluz asqueado de su patria;
si lo piensas, los dos somos carne de cañón.
Tú tienes tu “senyera”; yo, mi blanca y verde.
Tú tienes represión; yo tengo paro.
Tú, al golfo de Pujol; y yo, los EREs.
¡Somos tan distintos y tan iguales, al fin y al cabo!

Tú tienes a San Jorge; yo tengo dragones.
Tu nobleza es franquista, igual que la mía.
Los dos, un parlamento lleno de ladrones.
Que la pela es la pela en las autonoMidas.
Tú tienes una lengua; yo, un bendito dialecto;
pero no nos entienden desde hace siglos en el Congreso.

Los dos tenemos cuna romana,
el sol fenicio, el paso fronterizo del alma gitana.
Pan con aceite matando el hambre.
Yo, castillos de arena; y tú, castillos en el aire.
Y, aunque te pese,
aunque te duela,
te corre por las venas
mi sangre y mi jornal.
Los dos tenemos vagos, y un rey que alimentar.

Desde este sur sediento,
no es tiempo de envidias.
No te diré cobarde
si decides marcharte.
Tú siempre serás parte
de mi sagrada familia.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies