Després de vuit setmanes de negociacions, Alemanya té un nou govern. Segons el socialdemòcrata Olaf Scholz, que succeeix Angela Merkel com a canceller, l’esperat acord de coalició fa preveure un revitalitzat centre progressista. I una Alemanya molt més audaç.

L’acord de coalició es va redactar a porta tancada i amb prou feines es van filtrar notícies sobre el contingut. Però cal suposar que no ha estat fàcil de forjar-lo. És la primera aliança tripartida d’abast nacional d’ençà de la dècada del 1950, i hi intervenen tres grups, els socialdemòcrates de centre-esquerra, els verds i els liberal-demòcrates, que tenen molts punts de desacord.

I s’ha tancat mentre Alemanya torna a ser assotada per la covid-19, amb una quarta onada de la pandèmia que ha estat exacerbada per la complaença popular, la ineficàcia administrativa i les disputes entre els governs estatals i les autoritats federals. Si hi afegim un panorama econòmic com més va més ombrívol i una crisi migratòria imminent, és evident que els negociadors sabien que presentarien l’acord de coalició a un públic cansat i recelós.

I, així i tot, sorprenentment, els dirigents dels partits van elaborar un document clarament esperançador. Com és clar en el títol, “Atreveix-te a progressar”, una clara al·lusió al discurs del canceller Willy Brandt el 1969 davant el Bundestag, en què va instar els alemanys a “atrevir-se amb més democràcia”. Però on espera progressar, exactament, el nou govern d’Alemanya?

Al front intern, es destaquen diversos objectius. El govern de Scholz mirarà d’adoptar un enfocament més flexible del fre del deute, que impedeix a les autoritats públiques un endeutament excessiu. També promet de modernitzar el sistema de seguretat social, tot substituint l’impopular programa de desocupació i benestar Hartz-IV per un Bürgergeld (‘subsidi ciutadà’) no tan estricte, que inclogui incentius per a l’educació i la formació. I proposa de reforçar els sistemes de suport a les famílies amb fills petits, augmentar el salari mínim a 12 euros l’hora i destinar 1.000 milions d’euros a un pagament únic per a recompensar els treballadors sanitaris pels seus esforços durant la pandèmia.

A l’agenda també hi ha reformes estructurals importants. Per exemple, l’eliminació progressiva del carbó i l’augment de la quota d’energies renovables del 45% al ​​80% el 2030; una forta inversió en projectes conjunts entre la universitat i la indústria per a fomentar la innovació i donar suport a les empreses noves; incentius fiscals forts per a les empreses que inverteixin en infrastructures i tecnologies digitals; l’augment de la quota de dones a la tecnologia; i la digitalització ràpida de l’administració pública. L’acord de coalició també compromet el nou govern a invertir en el transport públic desatès i a eliminar els impediments administratius que alenteixen l’obtenció de permisos i autoritzacions.

Per acabar, els nous dirigents alemanys es comprometen a revisar el marc de la immigració a Alemanya per facilitar l’obtenció de la ciutadania o la residència; a treballar perquè l’habitatge sigui més assequible, fins i tot ampliant els habitatges públics; i a legalitzar la producció, la venda i el consum de cànnabis.

Més enllà de les fronteres d’Alemanya, l’acord de coalició assumeix un compromís ple i clar amb el projecte europeu. Per exemple, demana que s’aprofundeixi la Unió Econòmica i Monetària i assenyala una flexibilitat més gran en la gestió del Pacte d’Estabilitat i Creixement de la unió econòmica i monetària. També expressa el suport al sufragi europeu uniforme, amb un sistema vinculant de candidats principals (el procés Spitzenkandidaten) per a triar el president de la Comissió Europea, i subratlla la necessitat de facilitar que la Comissió actuï amb decisió quan calgui, per exemple, per salvaguardar l’estat de dret als països membres.

L’acord de coalició expressa un compromís clar amb l’OTAN, tot i que deixa obertes unes certes qüestions, com ara el compromís del govern amb l’objectiu de despesa en defensa del 2% del PIB i les qüestions relatives al control de les armes nuclears.

A Alemanya, l’acord de coalició ha tingut un acolliment previsiblement desigual. Els partidaris dels tres socis de la coalició l’han acollit majoritàriament amb satisfacció, tot i que alguns, al marge dels partits, han expressat una decepció més gran i fins i tot recel. Els demòcrata-cristians, que es preparen per ser el principal partit de l’oposició, l’han criticat durament i Alternativa per Alemanya i l’esquerra de Die Linke el refusen completament.

Malgrat això, sorprenentment, l’opinió pública ha rebut amb satisfacció l’acord i la sensació d’esperança i renovació que el sustenta. Merkel era coneguda per un estil de lideratge prudent. Durant els setze anys al capdavant del govern alemany, es van promulgar poques reformes, i encara menys van reeixir. Ara els alemanys semblen estar preparats per a un govern més proactiu.

És clar que l’acord de coalició és un document polític, no jurídic. Tot i això, és molt important, perquè guiarà els esforços del Comitè de Coalició, un òrgan informal format pels principals dirigents dels partits governants. La funció del comitè de coalició és garantir l’aplicació dels acords, bo i gestionant les disputes i els conflictes d’interessos que puguin sortir. I ja en van sorgint, de tensions. Per exemple, el lobby ecologista lamenta que, malgrat la participació dels Verds, l’acord talli curt en matèria de política climàtica, i el lobby empresarial, representat pels Demòcrates Lliures, tem les pujades d’imposts i dubta de les projeccions financeres en què es fonamenta l’acord.

A més, pot haver-hi una aliança dels sindicats (que exigeixen seguretat laboral, salaris més grans i pensions) i les empreses (que aplaudeixen la prudència fiscal de Scholz) en la desconfiança envers una flexibilitat més gran en les polítiques pressupostàries de la UE. Finalment, encara que els estats donin suport a la promesa del nou govern de reformar el complex sistema federal alemany, que s’hauria d’haver fet ja fa temps, alguns temen que en realitat això serveixi per a donar més poder al govern federal.

En definitiva, la nova coalició governant a Alemanya ha proposat una visió molt necessària per al país. Però si acaba essent possible dependrà en gran mesura de l’habilitat política del comitè de la coalició per a esquivar els entrebancs que apareixeran. Si la coalició fracassa, Alemanya perillarà de tornar al seu vell hàbit de fer massa poc i massa tard. I aquest fóra un resultat que posaria en risc la seva posició a Europa i al món.

Helmut K. Anheier és professor adjunt de Benestar Social a l’Escola Luskin d’Afers Públics de la UCLA i és catedràtic de sociologia a l’Escola de Governança Hertie de Berlín.

© Project Syndicate 1995–2021

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.