13.08.2023 - 21:40
A mesura que van esgotant-se les hores per a la constitució del parlament espanyol, comencen també a passar coses. Ahir, Coalició Canària, un dels pocs partits que poden donar suport al PP o al PSOE de manera indistinta, va demanar que la presidència del congrés espanyol recaiga en el Partit Nacionalista Basc, cosa que seria una autèntica bomba política que esclataria al cor de l’estat.
La raó és ben lògica. La presidència del congrés té un gran poder. A banda de ser la tercera autoritat de l’estat, la seua capacitat per a ordenar el debat parlamentari i, de retruc, per a ordenar la vida política de l’estat, és molt gran. Particularment important també quant a la investidura d’un possible president. I resulta que ens trobem en una situació aritmètica en què el PSOE no té cap garantia d’obtenir aquest lloc.
Perquè hi haja un president del congrés socialista, el PSOE necessita imperiosament no tan sols els vots del PNB, sinó també els de Coalició Canària o els de Junts. PP, Vox i UPN sumen 171 vots, mentre que el PSOE i els seus aliats (Sumar+ERC+Bildu) en fan només 165. Afegint-se el BNG en serien 166, però, així i tot, només superarien la dreta sumant-hi el PNB (5 escons) i Coalició Canària (1 escó) o Junts (7 escons). O tots dos a la vegada. Justet, justet, doncs.
D’ací neix la proposta audaç i ben interessant dels canaris. Si el PSOE no vol un president del PP –cosa que no li convé gens ni mica amb vista a la investidura– una possibilitat sensata és que voten un president del PNB, tot capgirant així la tesi de tots aquests anys segons la qual els partits petits no tenen cap més remei que votar-los a ells. Fins i tot, es podria donar el cas –molt difícil, però imaginable– que el PP i tot el votés, aquest candidat, ja que necessita el vot dels bascos per a la investidura. És ben poc probable que no presente un candidat propi, però, si passés, seria tant sorprenent com interessant veure com es deixava Vox aïllat i fora del consens.
Ja veurem al final què passa, perquè el PSOE és molt de PSOE i vol tant sí com no la presidència del congrés espanyol. I perquè mai no saps què acabarà fent el PNB. Però no hi ha cap dubte que la proposta de fer president un nacionalista basc, en el pitjor dels casos, obliga els socialistes a cercar un candidat que puguen votar de manera còmoda nacionalistes i independentistes –Francina Armengol seria una bona candidata, però, de moment, ella diu que no. Algú que, per exemple, puga resoldre definitivament i de manera ràpida l’ús normalitzat a l’hemicicle del basc, el català, el gallec, l’aragonès, l’occità i l’asturià.
Tanmateix, en el millor dels casos, si aquesta acrobàtica maniobra acabés tirant endavant, tindríem una mostra magnífica de com els temps canvien i de fins a quin punt el règim està contra les cordes. D’ençà del 1979, tots els presidents del congrés, sense excepció, han estat dels grans partits estatals –sis del PSOE, quatre del PP i dos de la UCD. Que per primera vegada en quaranta-quatre anys això no fos així, no seria de cap manera una anècdota. Tampoc no seria la revolució, però crec que no l’encertaríem gaire si li traguérem valor. Només que puga passar ja és significatiu…
La nostra feina és ajudar els nostres lectors a pensar i interpretar la realitat que vivim i això ho fem honradament i sense límits ni fronteres. Si ho voleu, i podeu, us demanem que us en feu subscriptors.
No xafen terra ferma i, malgrat la seua fatxenderia se’ls nota. I només queden tres dies.