Un porró de Joan Oró navegant per l’espai exterior?

  • Martí Crespo detalla la investigació en quatre actes sobre una de les fotografies del famós disc amb informació sobre la Terra que la NASA va enviar el 1977 amb les sondes Voyager als confins del sistema solar

VilaWeb
Martí Crespo
08.07.2024 - 21:40
Actualització: 09.07.2024 - 10:32

“@Marticres, sabies que una del centenar d’imatges que el #Voyager va enviar a l’espai exterior, el 1977, és un home bevent amb porró? Podria ser una idea d’en #JoanOró que aleshores treballava a la @NASA? #ComaCasa en una galàxia molt, molt llunyana?” Aquest és el contingut de la piulada, aparentment innocent, que em va escriure l’amic Joan-Marc Passada el 12 de juny al vespre. La foto a què feia referència, en efecte, era una de les 115 que un equip d’astrònoms, artistes i escriptors apassionats de la Cornell University d’Ithaca (Nova York), encapçalats per l’enyorat Carl Sagan, van seleccionar per incloure-les al mític Golden Record (Disc d’Or) que es va encabir a les sondes espacials Voyager 1 i 2 el 1977 per a mostrar a possibles extraterrestres interestel·lars “la diversitat de vida i cultura a la Terra”.

A la imatge, tal com em comentava en Joan-Marc, apareixen tres persones exemplificant com els humans llepem, mengem i bevem: a l’esquerra, una noia s’acosta un cucurutxo a la llengua; al mig, un home fa un mos a un sandvitx; i a la dreta, un noi beu a galet d’un recipient que sembla, efectivament, un porró. He de confessar que el Golden Record de la NASA ja m’havia captat l’atenció anteriorment i en alguna ocasió, fins i tot, m’hi havia fixat a la recerca d’alguna referència nostrada. Però ni en el corpus musical del disc (amb una trentena de composicions clàssiques, jazzístiques i tradicionals de tot el món), ni en l’apartat dels sons de la Terra ni tampoc en les salutacions enregistrades en cinquanta-cinc llengües (des de l’accadi i l’hitita fins al gal·lès i l’ucraïnès, passant pel llatí), no hi havia trobat ni un bri de catalanitat, per dir-ho així.

Imatge del Golden Record (fotografia: NASA/JPL).

El porró de la foto 82, una de les que es van preparar expressament per a aquella iniciativa singular i que no es va obtenir d’agències, publicacions ni bancs d’imatges, podia ser perfectament l’element que havia estat cercant alguna vegada. I que a menys d’una hora d’Ithaca per carretera hi hagués la col·lecció d’objectes de vidre més important del món, el Corning Museum of Glass, amb no pas menys d’una dotzena de porrons catalans antics al catàleg, feia encara més versemblant i estimulant la hipòtesi. Ras i curt: aquell mateix vespre vaig posar fil a l’agulla a una investigació exprés que, com les sondes Voyager, va entrar aviat en una dimensió desconeguda.

Atès que tant el compte de X de la Fundació Joan Oró com el mateix director de la institució, Joan Oró i Trilla, havien marcat amb un agradament la piulada esmentada, no es podia descartar d’entrada que hi hagués realment una possible relació entre el porró i el cèlebre bioquímic lleidatà Joan Oró i Florensa (1923-2004) que, des de la Universitat de Houston, va col·laborar amb programes de la NASA dels mateixos anys 1970 com ara l’Apollo sobre la Lluna i el Viking sobre Mart. El primer pas semblava clar: calia trucar a la porta de la fundació que, d’ençà del 1993, en custodia i difon el llegat a la seva ciutat natal, Lleida. Amb un simple correu electrònic vaig obtenir les dades de contacte del director i l’endemà al matí ja en tenia la resposta: “Doncs a mi també em va sorprendre veure-ho a Twitter…”

Joan Oró i Trilla em va explicar que no tenien constància d’aquella relació, però que tampoc no era descartable. El problema, simplement, és que guarden un ingent volum de documentació i demana temps de cercar-hi detalls. Però obria una escletxa d’esperança: “De totes maneres, hi podria haver alguna connexió amb Joan Oró perquè disposem d’una còpia del Golden Record a les nostres oficines i certament tenia amistat amb Carl Sagan, que hi va estar involucrat en primera persona.” “Miraré si trobo alguna informació més –acabava el missatge–, però no sé d’on estirar més el fil… tret que es pregunti a la mateixa NASA (que és certament difícil).”

Joan Oró i Florensa (fotografia: Fundació Joan Oró).

El dilema que plantejava Oró entre submergir-me als arxius lleidatans a la recerca d’una agulla en un paller o bé mirar de contactar amb l’agència espacial nord-americana era de fàcil solució: mentre no trobés un moment per a escapar-me a la capital del Segrià (aka Silicon Pagès), podia intentar de pescar algun senyal provinent de l’altre cantó de l’Atlàntic. Per sort, la NASA té molt ben documentades totes les missions passades i presents, inclosa és clar la del viatge interestel·lar Voyager, una de les més icòniques tant per l’objectiu general (dues sondes navegant als confins de l’Univers a la recerca de vida extraterrestre) com per la iniciativa específica del Golden Record. I en una de les pàgines que hi té dedicades, com a apunt final, s’esmentava un “llibre definitiu sobre el making of del disc” escrit pel mateix Carl Sagan: Murmurs of Earth (del 1978 i reeditat el 1992).

Va ser així com vaig arribar al nom del productor de la idea, Timothy Ferris (1944). Havien passat tan sols vint-i-quatre hores de la piulada inicial i, amb un simple Google, accedia a la web personal d’aquest professor d’astronomia, anglès, història, periodisme i filosofia ja retirat i autor d’una dotzena de llibres que li han valgut el títol de “millor escriptor científic de la seva generació”, segons el Washington Post. Si va ser fàcil trobar-ne l’adreça electrònica i enviar-li la petició d’informació sobre la fotografia, encara més va ser-ho rebre’n contesta: al cap de deu minuts mal comptats em saludava i m’explicava que ell no va seleccionar les imatges del disc, sinó simplement les hi va plasmar, i afegia que, de la feina de selecció, se n’havia encarregat Jon Lomberg, principal col·laborador artístic de Sagan. Després de dir-me que creia que vivia a Hawaii, em passava l’última adreça de correu que en tenia i em desitjava sort en la recerca…

Recreació artística de la sonda Voyager 1 a l’espai (fotografia: NASA/JPL).

I sí que en vaig tenir, perquè vint minuts després d’haver enviat la mateixa petició a Lomberg em responia amb un agraïment sincer ja al primer paràgraf: “Moltes gràcies pel teu missatge tan interessant. I un agraïment també per a en Tim per haver-te posat en contacte amb mi. En les quatre dècades llargues que han passat des que vam fer el Golden Record he rebut moltes peticions de gent que expressava un lligam especial per unes imatges concretes. Cada imatge, de fet, explica una història i a aquestes altures encara em sorprenc de descobrir nous aspectes d’aquestes fotos de fa quasi cinquanta anys. No tenia idea de la càrrega de cultura catalana que aquesta imatge representa per a tu, o sigui que afegeix una capa addicional de profunditat cultural al nostre missatge.”

Tot seguit, em passava a detallar com es va compondre aquella fotografia concreta: “La vaig concebre i preparar amb l’ajuda d’Amahl Drake. Vam fer una prova prèvia amb una mena de gerra de ceràmica (que podria ser també un objecte català!). Però al final vam decidir que una de transparent seria més adequada per a mostrar clarament als alienígenes que es tractava d’aigua. No sé qui ens va portar els recipients: potser pertanyien a l’Amahl mateixa o potser ens els va aportar l’home que beu a galet. Es deia George Helou i era un jove estudiant d’astronomia a la Cornell University, on Herman Eckelmann va fer la fotografia. L’home amb el sandvitx era el radioastrònom argentí Valentin Boriakov. I la dona era Wendy Gradison, assistent de Carl Sagan i present en més fotos del disc. En George, si no m’erro, era libanès o sirià.”

Una de les proves de la fotografia, amb càntir de terrissa en comptes de porró de vidre (fotografia amb llicència de Jon Lomberg).

Així com Lomberg, al darrer paràgraf del missatge, no posava la mà al foc que Helou tingués alguna vinculació amb Catalunya, sí que em va confirmar categòricament que Joan Oró no va tenir cap relació amb el projecte del disc d’or.

El nom del prestigiós científic lleidatà, de cop i volta, queia de l’equació, però de sobte n’entraven dos més: el de l’estudiant libanès George Helou i el d’Amahl Shakhashiri, la dona també libanesa del director tècnic del disc, Frank Drake. Fent una recerca ràpida a internet amb aquestes noves combinacions vaig anar a parar a la web de l’Infrared Processing & Analysis Center (IPAC) del campus del California Institute of Technology a Pasadena, on Helou actualment exerceix de director executiu. Com que diuen que la tercera és la bona, dissabte a primeríssima hora sortia de Barcelona un nou missatge electrònic amb destinació a Califòrnia, amb el convenciment íntim que m’acostava, ara sí, a la clau de l’enigma. L’adreça electrònica que n’havia trobat era la de la feina, per tant, era lògic pensar que la resposta, si n’hi havia, no arribaria fins dilluns al matí, passat el cap de setmana.

Dit i fet: el 17 de juny a les 6.59 em saludava a la meva bústia aquell noi libanès de feia quatre dècades que, passat per la Universitat Americana de Beirut i aterrat el 1975 a la Cornell University, s’havia presentat entusiasmat a la crida de col·laboradors per al projecte interestel·lar que desenvolupaven alguns dels seus professors. Al missatge, en primer lloc, em detallava amb força pèls i senyals el procés de concepció en grup de la fotografia que “havia d’il·lustrar clarament la manera com els humans mengem i bevem”. Com que no trobaven cap recurs gràfic ja publicat prèviament que els acabés de fer el pes, l’Amahl va proposar de preparar-ne un ells mateixos. I en George va introduir al seu torn una reflexió pertinent: “Vaig suggerir d’utilitzar una gerra amb un broc especial perquè, si vols capturar realment l’acció de beure, has d’ensenyar ben bé com l’aigua raja cap a la boca. I des d’una perspectiva científica, mostrar el raig era la nostra principal preocupació.” La imatge de beure a galet, m’afegia, resultava molt més interessant i informativa en termes físics –pensant en uns extraterrestres– que no pas beure d’un got, perquè amb l’arc del rajolí s’aportava la idea de la llei de la gravetat i fins i tot del grau de viscositat baix del fluid.

George Helou, actual director executiu de l’IPAC al Catlech (fotografia: IPAC).

Amb tots els detalls decidits i pactats, els tres figurants i Shakhashiri es van trobar un dia a l’estudi d’Eckelmann a la universitat per a començar una sessió que va durar uns vint minuts, amb múltiples proves descartades abans d’arribar a una composició final, per cert, d’aires força dalinians. “Respecte de la connexió amb el porró –continuava dient-me Helou–, deixa’m preguntar-te una cosa: no et sorprèn que fos capaç de beure d’aquella manera tanta estona? Creus que tothom pot mantenir, en aquella posició, el rajolí d’aigua cap a la boca mentre el fotògraf prepara, per a cada foto, la llum, el contrast i l’enfocament abans de prémer el disparador d’una càmera mecànica dels anys 1970? I una altra qüestió: t’has adonat que la forma del recipient d’aigua que apareix a la imatge és lleugerament diferent de la del típic porró?” La resposta a totes aquestes preguntes retòriques, és clar, arribava amb una simple frase final i un enllaç a la Wikipedia: “Aquí tens la pista clau: Briq.”

Cinc dies després d’haver començat aquell viatge mig terrenal, mig espacial, havia arribat al final de la missió: tant el càntir de les primeres versions de la imatge com el porró –aportats, per cert, per Amahl Shakhashiri de casa seva–, tenien l’origen al Líban. Tot d’una descobria que un dels símbols culturals de l’anomenat país dels cedres és ni més ni menys que el briq (plural ibariq), una gerra de cos bulbós amb nansa i brocs de terrissa (i més contemporàniament de vidre) que clava les arrels a la Mesopotàmia i que probablement els fenicis, des del Llevant mediterrani, van exportar fins al nostre país –via Eivissa– en època ibera.

El porró del Voyager, doncs, ni era català ni era d’Oró, però amb tota aquesta recerca trepidant –cal dir-ho?– vaig trobar un gran premi de consolació.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Fer-me'n subscriptor