03.11.2024 - 21:40
|
Actualització: 03.11.2024 - 21:46
Dia cinc del fang. Els voluntaris no s’acovardeixen per plantar cara a les instruccions desmobilitzadores que han llançat les autoritats i caminen com una caravana de formigues cap a Paiporta. Motxilles, botes d’aigua i pales i graneres. Alguns hi arriben amb bicicleta, uns altres amb moto. El fang dels primers dies s’ha assecat als camins i flota un polsim vermellós que cobreix amb un tel els cotxes que hi ha aparcats a les vores. Els propietaris l’aprofiten per a escriure amb el dit sobre les finestretes el seu nombre de telèfon i missatges com: “aparcat” o “funciona”, per a evitar malentesos amb les grues que comencen a llevar els vehicles malmesos per la torrentada de dimarts. Tot i la màscara, la polseta resseca la boca. Hem de travessar el poble per arribar al lloc on els reis espanyols i Carlos Mazón i Pedro Sánchez han decidit que volen fer una passejada.
A partir de la primera rotonda hi ha molta activitat. Molts de soldats i molts de vehicles militars. N’hi ha de tota mena: camionassos, tractors, grues, ambulàncies, retroexcavadores… Un bé de Déu de carruatges pintats de color verd oliva que comencen a prendre posicions pels carrers més amples del poble. Els més estrets encara hauran d’esperar.
Els veïns amb qui parlem ens diuen que tota aquesta gent uniformada acaba d’arribar, que fins ahir no n’havien vist cap. “Deu ser perquè ve el rei.” Ho diuen amb una certa recança i amb molta indiferència. Tenen molta feina, ells, i les mans brutes de fang, i el cap a lloure per a pensar en visites inesperades. Fang a les mans i fang en un cor que no batega al mateix ritme que la política. No acaben d’entendre què hi vénen a fer ací, en comptes de treballar perquè puguen recuperar la llum i l’aigua.
Ha costat molt de saber què considera la casa reial espanyola que és la zona zero de la tragèdia. No van fer convocatòria de premsa i fins a mitjan matí de diumenge, i després d’unes quantes protestes públiques part dels periodistes, no han dit que anirien a Paiporta i a Xiva.
Per a arribar a l’altra banda de Paiporta, que és per on entrarà la comitiva, hem de passar per carrers on el fang cobreix més amunt del turmell. És una sensació estranya, perquè aquest fang que s’esvara tant és una substància impura. És fet d’aigua de pluja, però també de tot allò que l’aigua desbocada va anar recollint durant el recorregut embogit. I hi ha, també, aigües fecals i productes de la descomposició dels cossos que han romàs dies submergits. El cabal d’aquests carrers augmenta en alguns punts fins als genolls perquè els veïns expulsen el fang dels baixos de les cases.
Pels carrers del centre hi ha una gernació. Tothom va amb guants i màscara. Alguns duen una motxilla a l’esquena, són la gent de fora que ha vingut a ajudar. Com un grup de joves que s’aturen casa per casa preguntant si necessiten res. Als balcons hi ha persones grans que contemplen l’activitat frenètica. Els joves també els demanen si han de menester res. Ells diuen que no i que gràcies. Acumulen un cansament antropològic que algun dia, quan paren, quan decidesquen que la casa ja és prou neta, els eixirà de la manera més inesperada. La visita dels reis els indigna i els deixa freds a parts iguals. “No hi he de fer res, jo allà. Si hi anara…” deixa la frase en l’aire i continua a la seua.
De tant en tant, algú trau les andròmines fetes malbé al carrer. No les llancen. Les dipositen amb delicadesa, com qui fa una ofrena als déus de la pluja perquè no hi torne. Entre dos joves trauen un matalàs que intenten posar damunt una pila de coses. Un televisor, una bicicleta, una nina, una taula. El matalàs s’esvara i cau en terra. Ells hi tornen fins que el deixen fixat com l’acabament d’una falla improvisada.
Travessem un pont sobre el barranc del Poio. És amplíssim, però l’aigua no en va tenir prou i encara en va erosionar les vores amb queixalades irregulars. Les restes del desbordament encara són ben visibles. Si mirem a l’esquerra, veiem les vies del tren pengim-penjam sobre un altre pont. Si mirem a la dreta, un altre pont per on passen més cotxes de salvament. I si mirem endavant, hi ha tot de gent que fa una aturada i descansa. Mengen un entrepà i beuen aigua.
La banda més nova del poble, amb baixos comercials, oficines bancàries, farmàcies i acadèmies de repàs, també ha rebut de valent, però els danys semblen menors. A l’Auditori s’hi ha establert un centre logístic. Hi ha molta d’aigua envasada i queviures de tota mena. Algú arriba corrents, preguntant si hi ha un metge. Li diuen que sí i surten dos joves vestits amb els pijames verds, de metge, un poc tacats de fang. Com que no tenen cap llitera, asseuen un home que té una ferida al cap en una cadira que entre quatre persones aixequen i entren a l’edifici. Al costat, un tendal amb entrepans que ofereixen voluntaris de l’ONG d’un xef molt famós.
Arribem al parc de Villa Amparo. Fer quinze passes damunt la gespa, encara que estiga clapada de cotxes, és un descans per a uns peus gens acostumats a calçar botes d’aigua. Hi ha molta gent aplegada. Esperen els reis, i no precisament per a donar-los la benvinguda. Hi ha uns quants cordons de policia que ni tan sols la credencial de premsa ens deixa saltar. De lluny se senten molts crits. Allà sembla que el cordó s’ha trencat i que el rei i la dama han quedat desprotegits. Els peons Sánchez i Mazón desapareixen entre la multitud que crida i que pretén arribar al rei. Un paraigua obert prova de protegir una figura que es fa petita davall la indignació infinita que conté cadascuna de les persones i que es desborda amb la mateixa facilitat que el barranc del Poio. Volen les boles de fang i altres objectes que el paraigua no pot esquivar. Algú té una pala i la fa anar. Amb les comportes de la ràbia i de la fúria ben obertes, se senten tota mena de crits, però el que més ressona és el de “assassins”. Dit així de manera genèrica a unes autoritats que, probablement, no són ben conscients de l’estat d’ànim d’aquella gent. Hi ha també retrets per l’abandó d’aquests darrers cinc dies que ningú no oblidarà mai.
Els reis i Sánchez i Mazón pretenien fer una passejada triomfant per Paiporta. Volien que la gent els saludàs com si res no hagués passat. Volien dir-los paraules de plàstic i resclosides, sempre les mateixes. Potser, fins i tot, havien planejat de deixar-se tocar per alguna mà tacada de fang. No hauria passat res, perquè els assistents duen tovalloletes humides.
La imatge de l’escorta reial provant de protegir el rei espanyol del fang i dels altres objectes que li llançaven és una de les més impressionants, entre tantes i tantes, que deixarà aquest episodi tan tràgic que encara vivim al País Valencià. De fet, el paraigua no protegia res ni rebaixava els decibels de la indignació que ja no pot més. Potser és massa aviat per a citar Estellés, o potser no. Potser a partir dels fets de Paiporta, de les taques de fang en les camises i els rostres desencaixats, allò de poder-ho tot…
Quan els reis se’n van en un comboi que no arribarà mai a Xiva, algú els crida que se’n vagen a fer la mà i demana la guillotina per al Borbó. Després de l’alliberament de la tensió, Paiporta deixa de ser l’olla de pressió que ha estat per moments. Desfem el camí i tot és calma i carrers pràcticament deserts. Les màquines de l’exèrcit continuen arreplegant les ofrenes de la barrancada. Comença a plovisquejar, aigua neta sobre el fang pudent que al cap d’uns quants minuts serà un xàfec amb tempesta.
