Durant segles, el nombre π ha fascinat matemàtics i científics de les cultures més diferents, per una raó ben simple: π no és pas un nombre exacte, sinó que presenta una seqüència indefinida de decimals. És, per tant, un nombre que no s’acaba mai.

La fascinació s’ha mantingut intacta fins als nostres dies, com demostra la celebració des de fa quasi tres dècades del Dia del Nombre Pi, el 14 de març, quan les xifres del mes i el dia (en format anglosaxó, 3-14) coincideixen amb les dels primers dígits de la constant matemàtica (3,14). L’any passat va ésser molt especial, atès que també es van poder fer coincidir les xifres de l’any, l’hora, els minuts i els segons: 3.14.15, 9.26.53. Enguany, la celebració no deixa d’ésser especial, atès que el 2016 coincideix amb l’arrodoniment de pi: 3,1416.

El nombre pi ha estat una obsessió, des de la primera aproximació que se’n té constància, apareguda fa quatre mil anys en una tauleta cuneïforme babilònica, per a legions de científics de tots els continents i cultures amb consciència matemàtica. Gràcies al perfeccionament dels algoritmes de càlcul i al desenvolupament de la supercomputació electrònica, la cua de decimals de pi s’ha allargat de manera exponencial, fins a superar els 13.300.000.000.000 (ací en teniu un milió). I hi ha pifilòlegs que es dediquen a pintar-lo en parets, que en memoritzen desenes de milers de dígits a partir de regles mnemotècniques com els ‘piems‘ i, fins i tot, que en cerquen la musicalitat interna.

D’idees per a celebrar la diada d’avui, amb pastissos (‘pie’, en anglès) inclosos, n’hi ha moltíssimes.