31.03.2025 - 21:40
|
Actualització: 31.03.2025 - 21:59
D’ençà dels orígens del pensament polític occidental, la tensió entre llei natural i llei positiva –entre la justícia com a principi immutable i la voluntat popular– ha constituït un dels eixos fonamentals de la reflexió sobre la democràcia. I no ha arribat mai a cap solució acceptable per a tothom i en tot moment. La sentència d’ahir contra Marine Le Pen, que l’aparta de la cursa de la presidència de la república francesa, ens situa novament davant aquest dilema vell, i ens obliga a ponderar uns principis fonamentals que, en aquest cas, clarament, entren en conflicte.
El tribunal ha declarat provat que Le Pen va desviar 4,1 milions d’euros de fons del Parlament Europeu per finançar activitats partidistes. Aquest és, sens dubte, un acte contrari a l’ètica pública. No és, doncs, una condemna per un delicte d’opinió ni per un acte de dissidència política –com era el cas del procediment que va ordir Espanya contra el govern català el 2017.
Però, precisament perquè aquesta condemna implica inhabilitar qui encapçala ara mateix els sondatges de les presidencials, crec que la decisió hauria d’anar revestida d’una legitimitat incontestable, blindada contra tota sospita; i això no passa.
L’extrema dreta francesa, com era previsible, ha adoptat una retòrica carregada d’escarafalls per a presentar-se com a víctima d’una persecució política –i, doncs, provar de tapar el delicte comès. Aquest discurs és clarament una manipulació interessada. Però denunciar això no ens pot fer ignorar aspectes de la sentència que causen una certa perplexitat.
Primer –i accepte que és el més discutible de tots– hi ha l’oportunitat del cas. La utilització inadequada de recursos parlamentaris europeus ha constituït, dissortadament, una pràctica massa estesa en l’ecosistema polític europeu. Però el zel especial posat contra Le Pen i el seu partit preocupa perquè podria entrar de ple en el risc que Tocqueville va posar sobre la taula quan alertava del perill que el poder judicial es convertís en un instrument per a la creació de majories circumstancials contra minories incòmodes.
Segon, hi ha la severitat excepcional d’una inhabilitació d’execució immediata, que no admet cap recurs d’apel·lació efectiu abans de les eleccions presidencials següents. Aquesta mesura, inusual en el sistema judicial francès, contrasta amb la tradició jurídica que considera la proporcionalitat de les penes com a principi rector. La desproporcionalitat, en aquest cas, no rau en la pena en si mateixa, però sí –és evident– en les conseqüències polítiques que, diguem-ho clar, són simplement irreversibles.
I, en tercer lloc, hi ha la disparitat de tractament –paradoxal i molt cridanera– entre Le Pen i el batlle de Perpinyà, Louis Aliot. Si la fonamentació ètica de la sentència radica en la incapacitat dels condemnats per a gestionar recursos públics, és molt contradictori que precisament Aliot, l’únic dels condemnats que actualment exerceix aquesta funció directa, governant la nostra capital del nord, no reba una sentència d’execució immediata i Le Pen, sí.
Jo no crec que això siga, com pretén el Rassemblement National, un “govern dels jutges” que usurpa descaradament la sobirania popular: la intervenció judicial com a contrapès necessari per a evitar abusos de poder forma part dels fonaments de la democràcia. Però no creure això no m’impedeix de reconèixer que aquesta sentència és inquietant perquè altera fonamentalment l’escenari polític, amb una decisió judicial que, pels tres aspectes que he assenyalat adés, no aconsegueix de restar exempta de controvèrsia.
I m’inquieta perquè considere que, en un moment en què la democràcia europea s’enfronta a desafiaments formidables –l’augment de l’extrema dreta, la desconfiança en les institucions, la polarització accelerada, la pèrdua dels consensos més bàsics…–, la integritat dels processos democràtics adquireix una importància cabdal. John Rawls, en la seua teoria de la justícia, ens recorda la importància per a la democràcia que les institucions puguen suportar l’examen de la raó pública, puguen ser acceptables fins i tot per aquells que no comparteixen la ideologia dominant. De manera que quan les decisions judicials que afecten directament el procés electoral susciten dubtes sobre la rotunditat de la seua imparcialitat s’erosiona greument aquest principi bàsic.
Supose que ja s’entén que, malgrat dir tot això, no hi ha res més lluny de la meua intenció que defensar Le Pen o les seues idees. Es tracta, per contra, de defensar un principi que transcendeix les simpaties polítiques conjunturals: que és el poble, en l’exercici de la seua sobirania, que ha de decidir qui el governa. I per això, quan hi ha intervencions judicials que alteren aquest procés, per més justes i fonamentades que siguen, han de ser excepcionalment blindades contra qualsevol ombra de dubte –que els catalans, no ho oblidem pas, ja hem fet un màster accelerat sobre el tema i sabem quin pa s’hi dóna.
PS1. Òbviament, la repercussió de la sentència a Catalunya és també especialment important. Per això Ot Bou ha entrevistat el sociòleg Gautier Sabrià, que reflexiona en aquesta entrevista sobre què pot passar a partir d’ara a Perpinyà. A parer seu, l’extrema dreta en pot sortir reforçada: “Amb la sentència d’Aliot, la justícia ha comprat una mica de pau social”.
PS2. La sentència és un colp dur per a l’extrema dreta francesa, que no tenia pla B preparat. Sense Le Pen en la butlleta de vot, tot indica que hauran de recórrer a presentar com a candidat a la presidència de la república Jordan Bardella, un candidat jove i clarament poc preparat. Alexandre Solano n’ha fet el retrat.
PS3. La sentència que ha absolt Dani Alves és el tema de la columna setmanal –sempre aguda i intel·ligent– de Marta Rojals: “Al final tenies raó: no et creurien”.
PS4. És evident que el periodisme rigorosament verificat i independent de qualsevol mecanisme de pressió és avui més vital que mai. Amb la desinformació que es difon fàcilment i amb alguns dels polítics i empreses més poderosos del món promocionant-la, els mitjans creïbles som més necessaris que mai si volem mantenir-nos com a societat cohesionada. Donem valor a qualsevol ajut, a qualsevol donació que vulgueu fer a VilaWeb, però fer-vos-en subscriptors, si encara no ho sou, és la millor manera d’ajudar-nos a créixer i de resistir junts la mentida, la manipulació i la desinformació. Ajudeu-nos si podeu i si esteu d’acord amb la posició de diari nacional dels Països Catalans que té VilaWeb. Ens hi juguem molt.
