The Washington Post · Steve Hendrix i Serhii Korolchuk

Kíiv, Ucraïna. Jan Medved no revelà on anava de vacances fins que el seu pare no el conduí a l’estació de bus. Era cert que s’encaminava a Budapest de la seva Eslovènia natal, però no pretenia pas quedar-s’hi.

“Va ser en aquell moment que li vaig dir que continuaria fins a Ucraïna”, explica Medved, un mecànic d’avions de Ljubljana de vint-i-nou anys. “Va restar atònit, però tampoc no el vaig veure gaire sorprès: al cap i a la fi, ja feia temps que en parlava.”

Medved havia reservat un viatge de vint-i-quatre hores en bus i tren a Ucraïna per a veure de primera mà com és la vida quotidiana en un país abocat a un conflicte que ha seguit i admirat a distància d’ençà de la invasió russa, el febrer del 2022.

Medved hi estigué cinc dies: primer a Kíiv, la capital obligada a defensar-se d’atacs diaris de drons i míssils russos, i després a Lviv, una ciutat més apartada del conflicte que serveix de refugi per als soldats ucraïnesos que tornen del front. El jove, tanmateix, s’aventurà més a l’est, la zona de combat actiu on els atacs amb drons, míssils i artilleria són el pa de cada dia.

Menystenint els advertiments de gairebé tots els governs occidentals i la majoria d’asseguradores, uns quants milers de turistes intrèpids s’endinsen a Ucraïna cada any amb un únic objectiu: fer una ullada a la situació. Aquests darrers anys, la xifra de turistes –tant interns com estrangers– ha augmentat, cosa que ha ajudat a convertir el turisme en un eix de desenvolupament econòmic com més va més important per a Ucraïna.

El govern ha començat a formar guies perquè vetllin per la seguretat dels turistes i, per exemple, s’assegurin que els visitants facin cas de les sirenes antiaèries que molts ucraïnesos desdenyen. Les autoritats turístiques del país també han muntat paradetes en fires turístiques a Nova York i més ciutats, i es troben en procés de negociar acords promocionals amb uns quants països europeus.

Taràs Lozinski, sots-director de l’agència turística del govern, explica que l’equilibri és delicat: el turisme de masses és inviable, però al govern li interessa difondre la idea que visitar parts del segon país més gran d’Europa continua essent possible tot i el conflicte, sempre que els turistes prenguin les precaucions necessàries.

El degoteig de curiosos, diu Lozinski, ajuda a mantenir la infrastructura turística del país pensant en l’augment de visitants que Ucraïna espera rebre així que acabi la guerra. Cada turista que s’atreveix a visitar el país, afegeix, deixa uns ingressos clau per a les arques estatals, a banda d’ajudar a mantenir viva la causa ucraïnesa a les xarxes socials.

Abans de la invasió, Ucraïna s’havia anat consolidant com una destinació a l’alça per als turistes estrangers –el 2019, l’any abans de la pandèmia, registrà un rècord històric de catorze milions de visitants–, atrets pels monestirs de cúpules daurades i el llegat jueu de Kíiv o bé la zona d’exclusió de Txornòbil, que –contra tot pronòstic– ha esdevingut una de les atraccions turístiques més populars del país.

La majoria de turistes internacionals viatgen a Ucraïna per raons familiars, per negocis o bé per col·laborar amb la causa ucraïnesa com a voluntaris. Dels dos milions i mig de visitants estrangers que passaren la frontera el 2024, el darrer any de què n’hi ha xifres, tan sols set-cents digueren que hi anaven per lleure.

Lozinski, tanmateix, diu que és probable que aquestes estatístiques subestimin la xifra real de turistes. Enguany la seva agència estrenarà un sistema per a fer un seguiment dels perfils dels visitants: el govern, per exemple, calcula que milers de turistes provinents de Polònia, Moldàvia i Romania visitaren les estacions d’esquí de l’extrem occidental d’Ucraïna l’hivern passat.

Molts voluntaris són turistes que viatgen al país per ajudar, diu Lozinski. I esmenta l’exemple d’uns amics belgues que visitaren Kíiv al desembre per a córrer-hi la marató i, de passada, van fer donacions a l’exèrcit.

“En diem turisme solidari”, diu Lozinski.

Alguns turistes, tanmateix, cerquen emocions més fortes. L’exèrcit prova de mantenir els visitants no autoritzats lluny del front, però això no impedeix que alguns es facin fotografies davant punts de control, mines antitancs o refugis antiaeris.

La majoria de turistes que arriben a l’est del país, segons que expliquen els guies, són persones que han seguit la guerra de lluny i volen anar més enllà dels titulars. Per a ells, els traumes d’Ucraïna són l’itinerari.

Medved, per exemple, reservà la ruta guiada “Els horrors de l’ocupació russa”, de l’agència Capital Tours Kyiv, a Tripadvisor. La ruta inclou una visita d’un dia a Butxa, el suburbi de Kíiv on les forces russes mataren centenars de civils, i Irpin, d’on desenes de milers de veïns fugiren a peu a causa de l’avenç de les tropes russes.

“L’única cosa que volia era veure com és la vida quotidiana dels ucraïnesos, més que no pas veure el front de prop”, explica Medved per telèfon, dalt el tren que el torna a Budapest. “No ho vaig explicar a ningú fins al darrer moment, però el viatge a Kíiv em va commoure molt: va ser quan vaig entendre que no era un viatge qualsevol, que em dirigia a un país en guerra.”

Molts dels seus amics d’Eslovènia li digueren que anar a Ucraïna era un error: que era boig, que allò era massa perillós i que viatjar a un país que continua enterrant caiguts de guerra era poc més que un exercici de voyeurisme, per molt bones intencions que tingués. Ell no hi està d’acord.

El seu guia, Svet Moiseev –que cobra 150 euros per una excursió d’un dia, i dóna part dels diners a les unitats militars on serveixen els seus amics— tampoc hi està d’acord, i defensa que acostar els estrangers a la cruesa del conflicte és més necessari que mai, ara que el món para com més va menys atenció al conflicte.

“No ho considero un negoci”, diu Moiseev. “És la meva manera de resistir a l’agressió russa. Cal que la gent ho vegi amb els seus ulls per entendre-ho.”

Moltes de les rutes combinen activitats de risc amb visites a grups de voluntaris improvisats –que solden components electrònics per a drons, teixeixen xarxes de camuflatge, imprimeixen periscopis amb impressores 3D o s’ocupen dels drons que envien provisions al front– que han esdevingut tan importants per al conflicte com l’exèrcit mateix.

“No en dic turisme de guerra, sinó turisme d’estudis”, diu Christian Jutvik, un guia turístic suec que el mes passat dirigí la seva setena ruta a Ucraïna: un grup de dinou europeus i un nord-americà, amb una edat mitjana de seixanta-vuit anys.

El nord-americà és Greg Brock, un professor d’economia jubilat procedent de l’estat de Geòrgia. Brock explica que no s’ha atrevit a explicar la veritat sobre el viatge a la seva mare, de vuitanta-vuit anys, que creu que és a Polònia.

La guerra, diu, no el posa nerviós: les defenses antiaèries d’Ucraïna són de les més eficaces del món, i la xifra de víctimes civils del conflicte és comparable a la de víctimes d’accidents de trànsit als Estats Units. “Sóc un paio de probabilitats”, diu.

Brock no trigà a adonar-se que els ucraïnesos de peu pensen igual que ell: quan sonen les sirenes, explica, ningú no sembla afanyar-se a anar cap al refugi. Molts, diu, es limiten a obrir Telegram per comprovar la proximitat de l’amenaça, que generalment és lluny.

“No volen passar-se mitja vida dins un refugi –diu–. De manera que decideixen no anar-hi.”

Una de les darreres parades de la ruta fou a Yahidne, el poble on les forces russes tancaren centenars de veïns al soterrani d’una escola vint-i-set dies l’any 2022, durant les primeres setmanes de conflicte. Brock, recorda, féu nit a casa d’uns veïns que viuen al costat de l’escola, ara convertida en un museu.

“Per a mi va ser una experiència espiritual”, diu. El viatge l’ha transformat d’un simple turista a un defensor aferrissat d’Ucraïna, fins al punt que pretén tornar-hi com a voluntari i, mentrestant, ajudar a escampar la causa ucraïnesa al seu país.

“Ho he presenciat amb els meus ulls”, diu. “Ara he de tornar i dir a la gent: heu de veure això, heu de fer costat a Ucraïna.”

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb