Ucraïna, visita a l’infern dels petits detalls

Les refugiades ucraïneses establertes a Viladamat (l'Alt Empordà) expliquen la seva experiència personal

VilaWeb
Olga, refugiada d'Ucraïna que ara s'està a Viladamat amb el seu fill (fotografia: Adiva Koenigsberg).
Andreu Barnils Adiva Koenigsberg (fotografies)
09.04.2022 - 21:50
Actualització: 10.04.2022 - 12:15

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Una quarantena de refugiades ucraïneses, canalla inclosa, són reunides al vestíbul de l’Hostal l’Esplai, a Viladamat (l’Alt Empordà). Situat als afores del poble, amb terreny lliure al voltant, la casa acull la majoria d’aquestes dones d’ençà de fa una setmana, quan van arribar provinents d’unes altres zones del país. Són dones de mirada trista, però serena, la processó els va per dins i pels mòbils, amb els quals es comuniquen diàriament amb els marits, fills i pares que han romàs a Ucraïna. Elles se n’han anat, moltes sense ganes, per acabar espetegant a l’Empordà, on els veïns van recollir la roba que moltes ara porten a sobre, i on la Creu Roja els facilita un lloc on dormir i menjar.

Dimecres passat tres membres de la Creu Roja els explicaven a mig matí les darreres novetats, entre esporàdics plors d’infants i el silenci educat de la sala: “Us demanem temps. Però sapigueu que els dies vinents vindrà una advocada de la Creu Roja, pujarem a un autocar i anirem a Girona a tramitar el permís de residència i de feina, que sabem que us cal.” Alex Dvoinyi, ucraïnès que ha vingut amb l’equip de VilaWeb, avui fa el paper de traductor del voluntari de la Creu Roja que parla. Alguns altres dies es fan servir aplicacions de mòbil per traduir.

En el torn de preguntes,  les qüestions que preocupen més les refugiades són dues: quan podran escolaritzar els nens, que ara juguen a guerra pel pati, o corren damunt les bicicletes que els veïns de Viladamat els han regalat, i quan podran anar al metge: “Us tornem a demanar temps. Educació ja té la llista dels vostres fills, i els dies vinents intentarem de col·locar-los a l’escola. També aviat podreu començar cursos de català. Respecte del metge, tan aviat com puguem us facilitarem un número amb el qual podreu accedir-hi. Tenim també una llista de les peticions mèdiques rebudes. Però si teniu cap urgència, s’ha de trucar al 112. Sapigueu que hi treballem. També m’agradaria dir-vos que podreu estar tot el temps que vulgueu en aquest hostal. Sé que us vau haver de traslladar de Girona cap aquí. D’aquí ja no ens mourem.”

Alena, refugiada d’Ucraïna.

Les dones, quan hi parles, es mostren agraïdes pel tracte rebut, i ara la majoria escolten atentes, però algunes tenen la mirada perduda dins els mòbils. Hi reben les notícies de la guerra. Al fons de la sala, una jove estudia en un portàtil primer de psicologia a la Universitat de Kíiv, que ara fa els cursos en línia. Un nen plora a la distància, i quatre més entren corrents a la sala de jocs del costat. De lluny estant, es podria creure que són afortunades: tenen un plat a taula, un llit on dormir, la canalla segura, una població que els rep amb bons ulls i una Creu Roja que els segueix el cas. Però si parles amb elles i coneixes les seves històries, veus com la guerra ha partit famílies, com la misèria humana s’alimenta de detalls, i com l’horror no solament s’escriu en majúscules, sinó també en minúscules, perquè la guerra es manifesta en les petites coses:

“Vam estar-nos deu dies amagades en soterranis”

“Em dic Anya i vinc de Kíiv, on cuidava la meva mare, que necessita ajuda per immobilitat del braç dret i perquè no pot caminar. He arribat amb ella, la meva filla de set anys i el meu gat. Ens hem salvat totes. El meu pare i el meu germà ja eren morts abans de la guerra. El dia que vam anar al cementiri a portar flors a la tomba del germà van començar els bombardaments. Hem tardat una setmana a arribar. Vam estar-nos deu dies amagades en soterranis a Kíiv i no hi havia manera. Ja ens va costar d’anar de la part dreta a l’esquerra de la ciutat pels bombardaments. Vam tardar dos dies a arribar a Polònia. Vam arribar-hi separades. La meva filla balla i la cap del grup va organitzar un autobús de Kíiv a Polònia. Jo m’hi vaig afegir a Varsòvia, amb la mare. No tots es van poder reagrupar. Vaig veure com algunes famílies van quedar partides. Fills i mares separats de sobte. A Varsòvia, uns voluntaris ens van pagar el transport fins aquí. Vam arribar en tren. Vam anar a Blanes perquè hi tinc l’ex-sogre i l’ex-marit. Però quan ens va veure, l’ex-marit ens va dir que no ens ajudaria, i vaig adonar-me que tampoc no ens traduïa les paraules fidelment. Finalment, vam fer entendre als voluntaris que necessitàvem ajuda i ens van portar a Lloret. L’ex-marit ens va seguir i d’amagat, els voluntaris ens van portar a Girona. I de Girona ens van portar aquí. Necessito aconseguir rehabilitació per a la mare i escola per a la filla.”

Anya.

“El meu fill i jo ens vam amagar al bosc”

“Sóc l’Olga, perruquera. Tinc el marit, el pare i el germà a Kíiv. Fins ahir, parlar amb ells per telèfon era de franc. Ara ja no. Ara parlem per internet. El meu fill de sis anys i jo, pels bombardaments, ens vam amagar al bosc de prop de Kíiv, i el dia 7 de març vam poder sortir-ne. Vam anar a Txèquia en el primer autobús que va arribar, on vam dormir en un matalàs a terra. A l’estació de trens de Varsòvia, hi havia un refugi per a nens de cinc anys, on els acollien. El meu en té sis i no ens van acollir. Vam anar cap a Toruń, on vam arribar a una casa que feia pudor d’alcohol, i em vaig negar a estar-nos-hi. D’allà ens van portar a una pensió a vuitanta quilòmetres de distància, on em va entrar molta por, perquè les dones explicaven que per la zona havien robat nens. Ho deien elles, no sé si és veritat, però em va espantar. De la pensió, una voluntària em va pagar el viatge a Santander, i de Santander, en tren a Figueres, on tenim un conegut. Vaig escollir Figueres perquè és una ciutat petita. Finalment, amb la Creu Roja vam arribar aquí. Estic contenta i cansada. M’agradaria que el meu fill pogués anar al col·legi. I necessito anar al metge pels problemes de digestió del meu fill.”

“Vaig fugint de la bomba atòmica”

“Em dic Alena, sóc d’Odessa. Hi treballava d’agent immobiliària. El meu marit es va morir ara fa un any de covid. Sóc aquí amb la meva filla i la meva néta petita. Vam decidir de venir aquí fugint de la bomba atòmica que Putin va dir que llançaria. Vam sortir d’Ucraïna el 4 de març amb el nostre cotxe. I el viatge va durar dues setmanes. Vam arribar amb moltes dificultats, fent ruta per Romania, Eslovàquia, Alemanya, Itàlia, i França, on el cotxe es va espatllar. Estic molt enfadada amb el taller francès i els preus que ens cobren. La meva filla ha anat a buscar el cotxe i tornarà. Però tinc el fill gran i la néta gran dins Ucraïna, perquè no els vam poder treure. No els vam poder treure. A cap dels dos. I són allà.”

Julia (dreta) Maria (esquerra).

“Estudio psicologia per ajudar”

“Soc de Kíiv. He arribat amb la meva mare, la meva germana i el meu germà petit. El germà gran i el pare s’han quedat a Ucraïna. Vam ser a prop de Butxa i més ciutats a prop de Kíiv. Vam ser en aquests pobles durant dues setmanes. I és allà que vam sentir que els ocupants agredien la gent dels pobles i posaven els tancs a prop de les cases de la gent. Vam estar refugiades sota terra. I quan vam saber que arribaven els ocupants, ens en vam anar. El meu germà era a les milícies locals i ens va conduir fins a Polònia en un jeep. El meu pare s’ha quedat a Ucraïna perquè ha volgut, la llei diu que els pares de quatre fills poden marxar. Però ell és dentista i s’ha volgut quedar a ajudar. Jo sóc estudiant de medicina de primer curs a la Universitat de Kíiv. Psicologia. Ara ho faig en línia. Vaig molt endarrerida. Vull tornar-hi per ajudar, ara que la gent té molts problemes psicològics. La mare no vol que torni. Vull que expliqueu que és un genocidi. És això. Ens maten per ser ucraïnesos. No és una guerra.”

“Necessito feina per a alimentar la meva família”

“Em dic Julia. Treballava en un despatx d’arquitectura especialitzat a reformar edificis antics. Era l’assistenta d’uns dels grans arquitectes del país. Vam arribar a Empuriabrava, on el batlle Salvador ens va ajudar molt donant-nos roba. Van ser molt afectuosos. Ens han tractat molt bé. Tornar? És una pregunta difícil. Depèn de si trobem feina o escola per als nens. Tinc un fill de dinou anys a Kíiv lluitant, el germà de la Maria. En Misha. Necessito feina per a alimentar la meva família. Ens comuniquem amb el marit i el fill cada dia per Viber. La sortida va ser complicada perquè els ocupants ens anaven envoltant, envoltant, envoltant… als afores de Kíiv, prop de l’aeroport, on hi havia bombardaments. Veies gent fugint com podia. I vam tenir molta sort de sortir del blocatge i no ser disparats ni bombardats, tot i que els vam sentir molt a prop. Senties les bombes i les bales molt a prop.”

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
Infant ucraïnès.
Voluntaris de la Creu Roja.
Infant ucraïnès.
Julia.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies