Tu no ets res

Marta Rojals
24.11.2015 - 02:00
Actualització: 24.11.2015 - 23:12
VilaWeb

Per tal de fer-nos entendre, els ‘indepes’ hem comparat fins a l’extenuació la relació Catalunya-Espanya amb un matrimoni fallit, que ja només se sustenta en termes de domini i abús diguem-ne patriarcal. Podríem ser més moderns i referir-nos a una parella, però el detall dels papers és important: en cas de separació, no n’hi ha prou que una faci un cop de porta i s’endugui les maletes: hi ha un contracte pel mig que cal invalidar, molta paperassa per signar i, total, que pot passar que el cònjuge que no s’hi avé no vulgui comparèixer mai a la cita amb l’advocat. Però com que som moderns, ara sí, tots entenem que el fet que un hom no vulgui el divorci no és cap raó per a evitar-lo. Més o menys és això, repetit cent milions de vegades.

Un símil tan senzill, que simplement va de drets entre iguals, als ‘indepes’ ens costa d’entendre que no s’entengui. I ara que ens han suspès l’autonomia, com que ens considerem iguals amb qui ens l’ha suspesa, ens veiem metafòricament lligades en una cadira, amb la cara plena de mans i el salari segrestat per qui repeteix que és pel nostre bé i que ens estima tant, però que hem de ser bones xiquetes. Que ens comportem, que no fem més el ridícul, que mira aquell senyor que t’està mirant, què pensarà, de tu. Màrius Carol ens ho advertia ahir, en una tertúlia, amb un argument nou: ‘Els atemptats situen la seguretat davant el gihadisme com una prioritat, és impossible trobar suports en aquests moments.’ Estigueu-vos a casa, no ens maregeu més amb les vostres criaturades insignificants.

L’unionisme és paternal, no ens sorprèn pas i no cal anar-li amb comparacions igualitàries: sempre serem menors d’edat, eterns tutelables. No n’esperem cap comprensió tampoc ara, quan ens trobem lligades a la cadira, amb dues voltes de corda als canells, buscant mirades còmplices entre els passavolants. Perquè les busquem, desesperadament, i goita, potser ara que no ens podem ni bellugar, que estem desposseïdes del control de la nostra autonomia, trobarem els ulls dels qui es volien mantenir al marge del conflicte, en coses de parelles no ens hi hem de ficar. Perquè, diuen, entre ells hi haurà còmplices, que de fet ja hi són, més a prop que lluny, però que hem de ser bones xiquetes… Perquè es tracta de sumar, i per a sumar hem de plaure, perquè si no, qui serà que ens voldrà estimar?

No ho sé, senyores. Servidora encara no ha tancat la boca de la següent piulada del líder de CSQP: ‘Intervenen els comptes de la Generalitat? Amenaçar de “desconnexió” sense mandat, suport social ni aliances agreuja la situació del poble.’ I a la tele, va subratllar la sentència: ‘La fanfarronada de la desconnexió tindrà conseqüències.’ Deus ser ximple, és això. Havies arribat a entendre que CSQP fessin el sord als crits del pis de dalt, eren disputes de parella que no els incumbien –ja ho van dir: ni si, ni no, ni tot al contrari–, però ara, lligada a la cadira, t’imaginaves que correrien a destensar-te la corda i en canvi et trobes un què et pensaves?, ets tu que t’ho has buscat. Et poses minifaldilla i després passa el que passa. Ai, criatura: que potser esperaves que culparien qui t’ha lligat?

T’escarrasses amb les metàfores sobre iguals perquè ets creus una igual. I no. Resulta que no ets una igual ni pels que tens ideològicament a tocar. La distància, si bé curta, té una paret al mig: la mateixa paret que va impedir que CSQP votés a favor del pla de rescat social del parlament, la mateixa que va evitar que hi votés a favor qui, de CSQP, hi volia votar a favor. Quiet, aquí. Un braç no es rebel·la contra el cos. Per a qui considera que Catalunya no és subjecte polític, Catalunya no és res. Com a màxim un braç, un peu, una cama, però mai el cervell.

Els hem de plaure, diuen. Els hem d’agradar, perquè no som prou. Quina trampa: quant és ‘prou’, per a qui no ets res? Setanta-dos escons no són prou, ni tampoc no ho serien cent. Ja pots anar exigint el dret al propi cos a qui, en tu, només hi veu un braç, una cama, un peu. Una peça estructuralment minoritària, lligada de tendons, venes i fluxos sanguinis a una anatomia completa. El cos és un, i no cinquanta-un. Quantes vegades no ho devem haver sentit: ‘El meu braç no se’m pot independitzar del cos’, seguit de l’entranyable ‘Estimo el meu braç, perquè és meu.’

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes