22.11.2020 - 21:50
|
Actualització: 23.11.2020 - 09:00
En aquesta crisi social catastròfica que vivim, els sense-sostre són l’esglaó més baix de tots, el final de l’escala social. Ens hem acostumat a veure’ls dormir als nostres carrers en ple confinament, quan en teoria ningú no pot ser-hi. I ens hem acostumat que ningú no faça res per posar-hi remei. A Barcelona cada dia n’hi ha més, però també cada dia semblen tornar-se més invisibles. Ni el govern de la Generalitat ni l’ajuntament semblen immutar-se arran de l’expansió del fenomen. El sistema expulsa cada dia més gent, de manera més violenta i accelerada, però és com si una volta expulsats, ja no existissen més i es mimetitzassen amb el paisatge, com si fossen una cosa que sempre hi hagués estat, natural, que no crida l’atenció. Com els arbres que dibuixen ombres sobre els seus matalassos, com el terra sobre el qual dormen com si fos un llit, com els fanals i els semàfors que els fan de llum de tauleta de nit.
De tant en tant, però, passa algun incident, és inevitable, que ens en fa parlar. Dissabte, un d’especialment greu. Al passeig de Sant Joan de Barcelona, un veí va telefonar a la Guàrdia Urbana perquè un rodamon de més de quaranta anys, nascut a Hongria i habitual de la zona, causava molèsties als vianants. Hi va anar una furgoneta carregada de guàrdies. Per alguna raó que em costa d’entendre –devia ser per por de la covid?– la furgoneta va pujar damunt la vorera a empaitar-lo. Avui dia tothom porta càmeres a la butxaca i els vídeos dels transeünts esvaeixen qualsevol dubte. La furgoneta intenta empentar-lo contra una paret, acorralar-lo, ell s’esmuny i sis policies (sis!) corren darrere seu tot cridant. L’home es gira i va de cara a ells dient alguna cosa. Els vídeos són enregistrats a una distància que fa que els detalls més petits no es puguen apreciar. Diu la Guàrdia Urbana que l’home portava un ganivet a la mà i els amenaçava. Però el cas és que en un dels vídeos es veu clarament un home amb una granota de color entre groc i verd, amb una moto, al costat mateix del rodamon, i aquest home no fa cap gest d’espantar-se per la presència de cap arma. Fins que sonen dos trets. De la policia. Un entra a la panxa del rodamon. Disparen a distància, a una distància considerable. No calia de cap manera. Eren prou gent per a reduir-lo sense problemes. Portava un ganivet, diuen i repeteixen. Portava un ganivet! I es preocupen de seguida de fer circular una fotografia amb un ganivet que ha restat a terra tacat de sang, de la del rodamon. Però això, que la sang és d’ell, no ho expliquen, sinó que remarquen que com que el ganivet estava embolicat amb roba cal que pensem que aquell home volia fer alguna cosa sospitosa. Descodifiquen el relat, ens expliquen què hem de veure-hi, perquè hi llegim allò que els convé. Protegeixen el funcionari del gallet fàcil. Molts mitjans, VilaWeb no, difonen la foto del ganivet com si això ja fos una acusació per si mateixa. La gent de la Fundació Arrels reacciona posant-hi seny, com fan sempre –i sort en tenim, d’ells–: si portava un ganivet, és perquè és un rodamon, els rodamons no tenen casa i porten totes les possessions a sobre. També les culleres. I els ganivets.
Si aquests vídeos que hem vist del passeig de Sant Joan els haguessen filmat a Detroit o a Atlanta avui l’escàndol seria majúscul i tota la pretensiosa classe política barcelonina eixiria a fer declaracions o a hores d’ara fins i tot hi hauria convocada ja alguna manifestació. Encara més si el rodamon fos negre. Black Lives Matter. Però ha passat a Barcelona i el rodamon és hongarès i la policia és la de l’ajuntament d’Ada Colau. Que ha callat. Tant que li agrada de fer piulades i vint-i-quatre hores després, mentre escric això, només hi ha silenci al seu Twitter. Dissabte havia escrit en suport d’una transsexual agredida brutalment quan eixia de casa i deia que Barcelona va contra tota mena de violència i discriminació. Però, vist el seu silenci pel tret de la seua policia al rodamon, tot plegat sembla una mostra més del seu espectacular cinisme polític. Homeless Lives Matter?
Siga com siga, quan passa una cosa així, pense en quina mena de societat construïm? Maragall i Artadi també callen, sorprenentment. Calla l’esquerra caviar, aquesta que convocaria manifestacions indignades si la culpable hagués estat una altra policia o si, com diu molt bé Alain Finkielkraut, no visqués en una permanent “aversió als esdeveniments inclassificables” que la fa ser una nosa a l’hora d’anar al fons dels problemes. Un fre elitista i decadent que acaba reforçant aquest sistema brutal que, solament als efectes de la propaganda electoral i la consecució de càrrecs, diuen voler destruir. I la majoria de mitjans de comunicació hi passen de puntetes, sense formular crítiques. Cap escàndol. Com si disparar dos trets de pistola al centre de Barcelona fos un costum que no destacàs en la quotidianitat, en la rutina de la gran ciutat. El rodamon, ens diuen, és ingressat en un hospital, lluitant per sobreviure. I tot fa pensar que la nostra societat assumeix amb més calma tenir un cos de policia que dispara dos trets en una avinguda plena de gent un dissabte quan es fa fosc que el fet que un home destruït, desposseït de tot i llançat a la misèria més extrema, cride al mig del carrer o empaite algú.
Miquel Bassols, en un llibre sorprenent que acaba de publicar la Universitat de València, recupera Hannah Arendt per a explicar-nos que l’autoritat s’ha esfumat al món modern “i ha cedit pas a l’autoritarisme com una forma de poder que reprèn l’antiga confusió entre autoritat i tirania, entre poder legítim i violència”. L’antiga confusió entre autoritat i tirania, entre poder legítim i violència. Llegir-ho fa por, molta por. Però veure-ho plasmat en aquests terribles vídeos de l’incident de dissabte en fa molta més.
PS1. Quan ja havia escrit l’article, la batllessa Colau ha fet el primer piulet del dia. Però el fa per parlar del “rollo [sic] aquest fiscalitzador de la llengua”. De la llengua catalana, és clar.
PS2. Hem entrevistat Ferran Busquets, director de la Fundació Arrels. Llegiu-lo: “Quan una persona és al carrer, cal una gestió social i no pas policial”
El poder ha posat un percentatge suficient d’ineptes en llocs de responsabilitat que la societat no pot fer res més que trencar-se i esdevindre un desastre monumental. Cada vegada hi haurà més rodamons, però hi haurà també més incapaços fint d’alcalde, de ministre, de policia amb pistola o de mestres que no els veuran. I només perquè ells encara no n’han esdevingut. I la resta callarem, amagats al darrere d’una careta que ens uniformitza i ens fa anònims i invisibles. Si el rodamón hagués estat un escamot de feixistes, possiblement no hi haurien anat tant de pressa. I de ben segur no haurien disparat. Per si de cas.