La principal feblesa de la part catalana de la taula de diàleg és la falta de mecanismes efectius per a pressionar Pedro Sánchez. L’única eina que té el govern de Pere Aragonès, i particularment ERC, per a intentar que la Moncloa cedeixi en alguna cosa és l’aritmètica al congrés espanyol. I, a curt termini, la negociació del pressupost, uns comptes que Sánchez necessita per a culminar la legislatura, però que evidentment no pagarà amb el preu d’un referèndum pactat a Catalunya. Un referèndum que no ha entrat mai a cap de les coordenades polítiques de l’estat espanyol, que sempre ha refusat taxativament i que el govern català pretén de continuar reclamant-li després del canvi i del tomb d’orientació que ha fet al consell de ministres per a girar definitivament full dels indults. Per això a Aragonès li convenia que la mobilització de la Diada fos multitudinària.

El govern de la Generalitat rema contra corrent. N’és una prova que, per a restar pes polític a la taula, el govern espanyol n’ha tingut prou de mantenir la incògnita sobre l’assistència del president i la incertesa sobre la data de la reunió. La imatge que més convé a Sánchez és la d’un moviment independentista desactivat i dividit després dels indults i a cavall de l’intent negociador. Ben bé la imatge contrària és la que necessita Aragonès.

Per això es pot interpretar que la mobilització de la Diada reforça la posició del govern a la taula que s’hauria de reunir a final de setmana. I això és així encara que a la manifestació convocada per l’ANC no hi hagués cap clam ni missatge compartit de suport a la negociació amb Madrid, ans al contrari, com ho evidenciaven el lema de la manifestació, les proclames majoritàries i la crida d’Elisenda Paluzie al govern perquè “faci la independència”. Aquesta és la primera paradoxa que se’n pot extreure. La pressió que afegeix la manifestació sobre la taula és l’amenaça indirecta de la tornada a la via unilateral. I és així tot i que la unilateralitat ha quedat descartada, almenys per a la primera part del mandat d’Aragonès, i hi hagi el perill que les discrepàncies estratègiques amenacin la continuïtat de la legislatura si els partits i les entitats independentistes no arriben a temps de tancar un nou acord compartit.

La segona paradoxa és que la desmobilització que ha tingut el moviment al carrer fins a la Diada es pot explicar en part (i més enllà de la pandèmia) per l’actuació dels partits. I ara són precisament els partits que més necessiten exhibir el múscul del carrer per a reforçar la seva posició negociadora perquè, per a pressionar Madrid, no en tenen prou amb les eines de la praxi política quotidiana ni amb el suport electoral, encara que l’independentisme superés el llindar del 50% el 14-F. Es tracta, com es pot intuir, d’una necessitat que en realitat pot girar-s’hi en contra, perquè és als partits i al govern català a qui s’adreçaven majoritàriament els manifestants.

El temps dirà si la manifestació de dissabte és realment un punt d’inflexió en aquesta etapa de transició del moviment independentista. Malgrat les expectatives més pessimistes, l’ANC va demostrar una gran capacitat de mobilització, i ho va fer bo i exigint el retorn a la unilateralitat, en contra del programa del govern. Caldrà veure fins a quin punt els dirigents i els partits preserven la capacitat d’influència sobre els grups més mobilitzats després de la decepció que els va implicar el desenllaç de l’octubre del 2017 i enmig d’una crisi de referents i lideratges compartits. Perquè són aquests que realment van sortir al carrer.

La tercera paradoxa és que un possible retorn a la via unilateral, per a guanyar legitimitat interna dins el moviment, necessitaria el fracàs de la via de diàleg per a justificar-se. Perquè, malgrat el relat polític aparentment hegemònic, i malgrat que l’experiència del 2017 i la repressió posterior en van assenyalar els límits, no ha estat desacreditada com a via. Aragonès necessita els unilateralistes per a pressionar Madrid sempre que no desbordin el seu govern. Una altra cosa és que, més enllà d’aquesta taula de diàleg, l’exercici de la unilateralitat es mantingui com l’únic mecanisme de pressió per a intentar de forçar una negociació efectiva amb l’estat, malgrat que el govern de Carles Puigdemont no ho aconseguís. La unilateralitat i la negociació poden ser vasos comunicants. Dues cares d’una mateixa moneda. Però l’ordre és la clau: la negociació real difícilment arribarà si abans no hi ha unilateralitat i conflicte, i no pas a la inversa.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.