Tràfec i tràfic en la matriculació especial

  • Això que passa cada any amb les matriculacions de les criatures que plantegen necessitats específiques de suport educatiu és una autèntica fallida del sistema educatiu

Dolors Sabater
09.07.2024 - 21:40
Actualització: 09.07.2024 - 22:17
VilaWeb

Corpreses, indignades i combatives, moltes mares i famílies de Barcelona es manifestaran aquest dimecres davant el Consorci d’Educació a la plaça d’Urquinaona, amb el lema “Vulnerades i discriminades, per defensar els drets i l’educació de les filles i fills amb necessitats educatives especials”. Tant en centres ordinaris inclusius com en centres d’educació especial, l’assignació de places per a criatures que tenen necessitats diverses és un escàndol de primer ordre i una flagrant vulneració de la llei d’igualtat de tracte i no-discriminació, la 19/2020 de 30 de desembre. També ho és l’assignació (o, més ben dit, no-assignació) de recursos de suport, el no-desplegament del decret d’inclusió (decret 150/2017, de 17 d’octubre, de l’atenció educativa a l’alumnat en el marc d’un sistema educatiu inclusiu) i l’extrema precarietat laboral del personal de suport, especialment les vetlladores. No hi ha cultura anticapacitista, ni en l’esfera educativa, ni social ni política, i vulnerar sistemàticament els drets de l’univers humà i comunitari entorn de la diversitat (funcional, cognitiva, mental, orgànica…) s’ha convertit en la norma. És imprescindible la lluita organitzada per canviar aquesta vulneració estructural i massiva.

No totes les criatures que tenen necessitats especials opten a ser etiquetades en la categoria de NESE (necessitats especials de suport educatiu) que és una etiqueta que suposadament serveix per a protegir l’escolaritat adequada i en igualtat d’oportunitats, però que en realitat massa sovint opera en sentit contrari. Perquè la reserva de places NESE és minsa i poc transparent, i la possibilitat d’escollir l’escola queda subjecta a un intens tràfec, i a un opac tràfic. Perquè a tota etiqueta NESE li hauria de correspondre un recurs SIEI (suport intensiu per a l’educació inclusiva) o plaça a escola especial, però les quantitats no es troben proporcionades, i la decisió és discrecional i en mans d’un servei que dictamina, l’EAP, davant un mapa de recursos insuficients –no tots els centres tenen SIEI ni necessàriament les places SIEI són suficients a cada centre– i el procediment no és gens transparent per a les famílies. És intens el pelegrinatge amb reclamacions, recursos i contrarecursos, visites a l’oficina d’escolarització, missatges a inspecció, trucada desesperada de portes vàries i acumulació d’impotència i desesperació davant de contrainformacions, contradiccions i portes que es tanquen. Un pelegrinatge recurrent que viuen, sovint en solitari, desenes de mares i àvies aquests dies de principi d’estiu en què ha de quedar tancada la matrícula de les criatures per poder començar amb tranquil·litat l’escolaritat el mes de setembre. Dic mares i àvies, perquè cada vegada són més les àvies que també assumeixen tuteles de la netada, quan per diversos motius les mares no poden ocupar-se’n. I ho dic en femení perquè, tot i que segur que hi ha pares i avis en cossos i rols de gènere masculins que també s’impliquen, encara és terriblement vigent el desigual repartiment de la tasca de cures, i sobretot en criança NESE, on el 90% l’assumeixen les dones.

Aquest no és pas un problema exclusiu de Barcelona, no. És de tot el país. El tràfec i tràfic que amaga la matriculació especial és un indicador més de la degradació cap a la qual es precipita el sistema educatiu català. Però massa sovint les famílies, amb sobrecàrrega de cures i de fatigues emocionals per tanta discriminació acumulada damunt les vides de les seves criatures i les pròpies, disposen de poc temps, poca xarxa i potser poca energia per a l’autoorganització combativa. Per això és rellevant la concentració d’avui, i són rellevants tots els suports que acumula, entre els quals el del Sindicat de Mares en la Diversitat Funcional, en el qual participo com a germana.

Això que passa cada any amb les matriculacions de les criatures que plantegen necessitats específiques de suport educatiu és una autèntica fallida del sistema educatiu com a sistema garantista de drets, com a estructura d’igualtat d’oportunitats i com a xarxa cohesionadora. Hi ha uns indicadors quantificables que documenten part d’aquesta fallida en la matriculació: és l’assignació d’ofici, és a dir, la que es determina des de dalt sense tenir gens de respecte per les prioritats marcades per la família. El Consorci d’Educació de Barcelona reconeix, quan es justifica per la queixa actual, que el fracàs afecta un 20% dels casos, una xifra molt elevada que l’ens considera una nimietat, perquè menysté l’impacte de cada cas sobre biografies ja molt vulnerabilitzades. Quan aquesta assignació de places d’ofici no té en compte criteris d’elecció de centre ni de proximitat, pot esdevenir un trasbals insalvable per a l’accessibilitat i la conciliació familiar, a més de no tenir en compte el benestar d’una infància amb una adaptació gens fàcil. Incrementa doncs la càrrega de desigualtat i de vulneracions que acumula la persona afectada i el seu entorn pròxim de cura. A grans trets és una violència institucional capacitista molt aclaparadora, que en alguns casos denota un odi capacitista tan estructural que s’exerceix sense cap mena de remordiment.

Després hi ha molts altres indicadors indetectables formalment. Com el cas en què es va trobar una aspirant a I3 de Badalona que, per una malaltia rara que ha deixat l’infant sense la major part del budell, es va trobar que el dia de portes obertes l’escola preferent per a la família els va informar que una criatura amb bolquers no seria acceptada a l’escola, malgrat disposar de SIEI, i que s’havia de buscar un altre centre. Evidentment mentien, i en conseqüència la indefensió de la família davant aquest abús de poder exercit per una funcionària del Departament d’Educació (fos del PAS, de l’equip directiu o qualsevol docent) ha perjudicat de manera flagrant la família, que no va incloure aquell centre; inspecció i l’EAP li’n van prometre un altre d’idoni, en el qual no l’han acceptat ni tan sols en llista d’espera, i finalment ha estat assignada d’ofici a una escola molt allunyada del domicili, sense SIEI i sense projecte educatiu que generi confiança a la família. Casos i casos, a infantil, a primària, a secundària i a educació especial, se’n troben centenars arreu. I per això cal organització i mobilització, i sobretot cal que famílies i professionals, sindicats i centres, anem a l’una, perquè contra la precarietat i la manca de recursos que imposa l’administració pública, totes som al mateix bàndol.

 

Dolors Sabater
Ex-diputada al parlament, pedagoga i activista

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Fer-me'n subscriptor