Toti Soler: “He viscut penjant d’un fil tota la vida”

  • Entrevista biogràfica plena de sorpreses al guitarrista, que ahir va fer setanta-cinc anys

VilaWeb
Toti Soler a casa seva, a Palau-sator (Baix Empordà), dimarts (fotografia: Adiva Koenigsberg).
Andreu Barnils Adiva Koenigsberg (fotografies)
07.06.2024 - 21:50
Actualització: 07.06.2024 - 22:01

Toti Soler i Galí (1949) ahir va fer setanta-cinc anys. El guitarrista més reconegut del país viu de fa dècades a Palau-sator (Baix Empordà), on dimarts passat VilaWeb el va visitar per fer-li una entrevista biogràfica, plena de sorpreses. Hi aprenem el seu vincle amb el venerat pedagog Alexandre Galí, l’avi que el va acollir quan la mare es va morir, el principi d’una carrera que comença a catorze anys, els orígens familiars (amb besavis que ja eren músics), la mort tan present de bon començament, la seva relació amb Ovidi Montllor i un fet que sovint s’oblida: Toti Soler, una de les figures més importants de la música contemporània, ha fet 37 discs, unes 40 cançons i 400 peces instrumentals. Les peces instrumentals són la seva gran obra. Soler ens va rebre sota la volta catalana del seu estudi, ple de llibres i envoltat de guitarres.

Toti Soler. Guitarrista i compositor. A Palau-Sator, Empordà.
Toti Soler (fotografia: Adiva Koenigsberg).

La vostra mare es va morir quan teníeu cinc anys. A què es dedicava?
—La meva mare era molt bona pianista. Era filla de l’Alexandre Galí, fundador de l’escola Blanquerna. Raimon Galí era germà de la meva mare. La recordo de molt petit a Vilassar [de Dalt]. Quan es va morir ens van acollir els avis Galí a Barcelona. A casa els avis vam estar un any i mig, a tot estirar, i després el meu pare ja va agafar un apartament a Barcelona.

I de què es va morir la vostra mare?
—De part. D’un germà que tampoc va sobreviure.

Diu que sou germà bessó?
—Sí. Tenia un germà bessó que es va morir a dos o tres mesos, no m’ho va aclarir mai, el meu pare. Sembla que s’havia ofegat amb el coixí, o una cosa d’aquestes. La mort sobtada. Un accident lamentable. No sé quina importància pot tenir això. Sempre dic que els gèminis som els més collonuts. Perquè és una bestiesa absoluta. I total.

I el vostre pare, a què es dedicava?
—El meu pare era metge de professió, però músic, poeta, i sobretot enginyer d’aparells mèdics. Feia aparells per enviar electroencefalogrames per telèfon i coses d’aquestes. Tenia un seguit de cançons. En tinc un disc aquí, amb la Montserrat Torrent, l’organista, que deu tenir cent anys, tocant el piano amb les cançons del meu pare; eren molt amics. El meu pare treballava a l’Hospital Clínic, i s’havia quedat vidu amb tres criatures. De petit recordo que anava amb moto a Barcelona. Tenia una Clúa. Era molt enamorat de la poesia. Em posava els llibres davant i vaig començar a fer cançons.

En una entrevista a Núvol expliqueu que era un pare molt amorós, que no us va cridar mai.
—Sí. El meu pare era una persona… Vaja, és aquest senyor d’aquí [assenyala una fotografia del despatx]. Cada setmana ens agafava amb el Fiat Balilla, un cotxe com de l’època de l’Al Capone, i ens portava a la Costa Brava, al Pirineu. Ens portava poesia, música, muntanya, mar.

I al cap de quinze anys, el pare es torna a aparellar.
—Amb la Pilar Pla, que era la seva infermera. Una persona fantàstica que deu tenir uns deu anys més que jo. Li tinc un gran afecte.

Jordi Soler Bachs
Fotografia de Jordi Soler Bachs, pare de Toti Soler.

I va tenir fills, un dels quals és bastant famós.
—Molt més que jo! [Riu.] En Bernat Soler, que transmet per TV3 els partits del Barça.

Quan us caseu?
—La meva filla va néixer el 1975, i jo em devia ajuntar amb la seva mare el 1973. La seva mare és metgessa. I ella porta la botiga de Tintín de Barcelona. Després, tinc un fill d’una altra parella, que va tenir un accident de moto i es va quedar amb cadira de rodes, i fa de DJ.

Per què creieu que us agrada tant, la guitarra?
—No ho sé. A casa tots som músics. Tinc discos del meu besavi, Jaume Bachs, cantant d’òpera. Discos de gramola. Havia estrenat òperes, cantat per mig món, i sembla que és enterrat a Gènova. Aquest home tenia un nom artístic que era Angelo Angioletti. A la meva àvia ja no la van deixar dedicar al cant perquè era una cosa mal vista. Per l’altre costat, Martí Soler Moreu era metge i músic. Tocava el violoncel i també havia compost algunes sardanes. O sigui, l’ambient musical era total. Un bon dia, jo devia tenir tretze anys, una tia em va regalar una guitarra així com de tómbola, que es diu. O sigui, el nivell més baix de categoria instrumental. Però amb allò podia fer de tot! Podia cantar les cançons dels Beatles, podia fer coses folles. La guitarra ha estat l’instrument que m’ha robat el cor. Tant per a tocar clàssica com per a tocar moderna.

I la vostra infantesa, on passa?
—Vivíem a Barcelona, però arribava el dissabte i cap a Vilassar. Vaig néixer en una casa, a Vilassar de Dalt, que és una meravella del modernisme. La casa del meu avi Martí, que era el metge del poble, era una preciositat. La meva àvia hi tenia un hort amb, per dir un número, més de cent rosers. Però una bestiesa. Un paradís. Amb un safareig a l’eixida, amb una escala que pujava així simètrica, com de pel·lícula.

A Barcelona, a quina escola vau anar?
—Al Sant Gregori. El germà petit de la meva mare, Jordi Galí, va fundar l’escola Sant Gregori, que darrere hi era el meu avi, Alexandre Galí, és clar.

I quin record en teniu?
—De l’escola? Fatal. Sempre he estat un mal estudiant. A escola, al conservatori, a tot arreu. No m’agraden les disciplines. Sóc indisciplinat.

No teniu títols universitaris?
—No, només tinc un títol, el de submarinista. I això és del meu pare, també. Al meu pare li agradava fer-ho tot i m’ho ensenyava tot.

L’any 1969 aneu a Londres.
—Sí, a estudiar guitarra a l’Spanish Guitar Center. Estava a tip del Conservatori de Barcelona. No m’atreveixo a fer judicis, perquè és de suposar que deu haver evolucionat des d’aquell temps, però quan vaig entrar-hi, que devia ser l’any 1964, el professor de guitarra era un enemic. No podia suportar que toqués jazz, folk, que toqués uns altres estils. Miles Davis, Beatles, Peter, Paul and Mary…

Toti Soler. Guitarrista i compositor. A Palau-Sator, Empordà.
Toti Soler (fotografia: Adiva Koenigsberg).

Devíeu al·lucinar, el 1969, venint de l’Espanya franquista, a Londres.
—I tant! A veure, des de molt jovenets, el meu pare cada any ens portava a viatjar per Europa. Però vaig estar poc temps a Londres. Ja tocava amb l’Ovidi Montllor, amb en Jordi Sabatés. Pensa que el primer disc el vaig gravar que tenia catorze anys, de baixista, amb els Xerracs. Després vaig entrar en un altre grup, que es va convertir en els Pícnics. Amb la Jeanette fèiem el folk de Peter, Paul and Mary, cantàvem en anglès. Primer ens dèiem Brenner’s Folk, perquè el fundador del grup era un excel·lent músic, cantant, compositor de cançons, que es deia Vytas Brenner. Jo hi vaig entrar de guitarra elèctrica, i després hi va entrar la Jeanette. Un dia es va presentar al local d’assaig, tenia tretze anys, i anava amb l’uniforme del col·legi de monges americanes, el Marymount. I ens va agradar moltíssim, ja la vam fitxar per al grup, i vam gravar un disc per a Edigsa, que es diu Brenner’s Folk.

I teníeu quinze anys, vosaltres?
—Jo en tenia setze. I Vytas Brenner era mig lituà, mig austríac. El seu pare havia desaparegut durant la Segona Guerra Mundial, i la seva mare es va casar amb un nord-americà. Vivien a Caracas.

Vytas Brenner. Que eren jueus?
—És possible, no ho sé. Els Galí sí que vénen dels jueus. Un dia un monjo de Montserrat em diu, sàpigues que els Galí eren jueus conversos. La meva mare era Galí. Era jueva. Jo no sóc practicant de res, només sóc practicant de la guitarra.

Molt bo que el monjo de Montserrat ho sabés.
—Pensa que el meu avi Alexandre era un personatge. I el Raimon era com l’ideòleg de Convergència i Unió. Vaig fer un tema dedicat al meu avi, a l’Alexandre Galí, en un disc que vaig gravar a Suïssa l’any 1993, em sembla. Aquí no hi havia manera de gravar, als 80 tot el món cultural se’n va anar tot en orris. Amb l’arribada de la democràcia. A finals dels 60 i 70, era un no parar de gravar discos, de tocar, de concerts, d’acompanyar-ne un, d’acompanyar-ne un altre. Però va ser arribar als 80 se’n va anar tot a fer punyetes. Tot. Feia temps que cada any anava a Suïssa a fer una petita gira, sobretot a Berna. A Jürg Gerster, li vaig dir que per gravar no hi havia manera de trobar discogràfica. Que ningú et publicava. Que era un problema. Que no sabia com sortir-me’n. I em va dir, mira, jo m’he comprat un equip digital i encara no l’he provat. Devia ser el 1993. I vaig passar dues o tres setmanes a Berna, a casa d’uns amics. I vaig gravar un disc que es diu Lydda, es va publicar a Suïssa. Harmonia Mundi, si no recordo malament. Doncs disc català de l’any. Sí. Un disc gravat a Suïssa i publicat a Suïssa. Disc català de l’any. És que fa petar. Això és aquest país. Això ens defineix, l’artista és més valorat a fora.

Diego del Castor. Qui era?
—Vaig arribar a Sevilla, devia ser el 70-71, i de cop i volta érem a casa d’aquesta gent, que tenia un cortijo. I allà vaig conèixer la flor-i-nata del flamenc. Manuel, de la Lole y Manuel, abans que fossin parella. Els Pata Negra abans que fossin Pata Negra, que tenien catorze o quinze anys, Juan el Camas, que potser és el que més m’ha ensenyat. Juan López Romero Chiquito de Camas, que aquest és un artista d’artistes. Camarón de la Isla, en cantava algun fandango. Aquella setmana va ser per mi… Vaig trencar la guitarra intentant de tocar, em vaig trencar les ungles, em va sortir sang dels dits. I Diego del Castor era com un imant. Tenia un estil molt personal de tocar.

Vós heu fet coses com ara la sardana flamenca.
—Això és una ximpleria que no és ni sardana ni és flamenca, però és una idea. Començava a aprendre a tocar molt toscament la tècnica flamenca.

I la cançó “Toti al Soler” té un aire flamenc.
—Sí, perquè el Pascal [Comelade] va copiar una miqueta el meu estil.

Heu fet trenta-set discs, i la majoria són peces instrumentals. Centenars.
—Tinc trenta-set discos gravats i tota la música és meva. Alguna vegada he fet alguna versió.

Com ara, “La muixeranga”.
—“La muixeranga” o una cosa mallorquina, una cançó de batre que em va ensenyar Biel Majoral. He llegit una cosa de Josep Pla que ho definia molt bé: “Respirar de tots els vents però procrear en el niu propi.” A dotze anys sentia Miles Davis, Duke Ellington, Thelonious Monk i, després, doncs el món del rock, dels Beatles.

Guanyar-se la vida bàsicament amb música instrumental, poca broma.
—Això de guanyar-me la vida és molt relatiu. He viscut penjant d’un fil tota la vida. Arribo a setanta-cinc anys penjant d’un fil, com sempre. Passa que no necessito res, tinc tantes coses que més aviat em sobren andròmines. No necessito luxes, ni riqueses ni cotxes. De fet, no tinc cotxe ni carnet de conduir.

I d’aquests trenta-set discs o d’aquests seixanta anys de carrera, quina en seria l’època daurada?
—Vaig començar als catorze i l’època daurada mai no existeix, però hi ha una època que vaig treballar molt, que va ser als setanta. Vaig estar vint-i-cinc anys acompanyant l’Ovidi Montllor, una parella artística importantíssima. La més important de la meva vida. Gràcies a ell i tots els seus recitals de poesia (que és el que menys se’n coneix, però per mi el bo i millor de l’Ovidi era quan recitava). Teníem una cosa que en dèiem Deu catalans i un rus.

I era padrí de la vostra filla.
—L’Ovidi no és només una parella artística. Vivíem a tocar del Parc Güell, que ara seria impossible de viure-hi. Si hi havia lluna plena, me n’anava al Parc Güell a estudiar. I no hi havia cap problema per a entrar-hi i sortir-ne.

I amb el clar de lluna llegíeu la partitura?
—No. Toco de memòria, ho memoritzo tot.

Toti Soler. Guitarrista i compositor. A Palau-Sator, Empordà.
Toti Soler (fotografia: Adiva Koenigsberg).

M’agradeu molt tocant sol. Les cançons instrumentals.
—He acompanyat Pi de la Serra, Pau Riba, Maria del Mar Bonet i fins i tot he gravat amb la Trinca, cançó aragonesa, bascos, gallecs, madrilenys, algun andalús. Dec haver fet unes 30-35 cançons a la vida i temes instrumentals, uns 300 o 400. No es pot ni comparar.

Per què continueu tocant a setanta-cinc anys?
—No sé fer una altra cosa. Si no toco, què faig? Ara tinc tres repertoris diferents. Recital amb la Gemma Humet, un cor de noies a Matadepera, amb bàsicament cançons meves, i el Coral romput, d’Estellés, amb Pere Arquillué, que és una meravella.

Quantes guitarres teniu?
—Faig servir bàsicament aquesta suïssa, de fusta de palissandre, del lutier suís Philippe Jean Meret. De la penya de Berna que em van gravar el disc. Hi tinc una colla d’amics, allà, que de tant en tant organitzen unes minigires en llocs molt petits, de vegades són en cases grans, com concerts privats. En Philippe em va fer una guitarra, que és la que tinc a dalt. Una és de palissandre de l’Índia i l’altra del Brasil. Tinc aquestes dues com a bàsiques, però després en tinc dues de Manuel Fernández de Granada que són flamenques, una de xiprer i una de palissandre. I després tinc una Contreras, que és la primera flamenca que vaig tenir.

Veig molts llibres en aquesta casa.
—Tinc molta devoció a Josep Pla. Possiblement és qui m’ha fet més companyia tots aquests anys que sóc aquí, a Palau. Tots aquests llibres que veus els llegeixo per segona o tercera vegada. Amb Joan Massotkleiner, actor i doblador, se’ns va acudir fer un recital de Pla, per exemple, un fragment d’Un viatge frustrat. Quan em fico al llit m’escolto molt. De fet, només m’escolto a mi. Quan no toco, sento els ocellets, si és que n’hi ha. I alguna vegada poso algun canal de música francès que tinc.

No heu escrit mai biografia ni autobiografia?
—Vaig escriure una cosa que vaig esborrar, però com que no en sabia prou, d’esborrar, al cap d’uns anys ho vaig tornar a trobar. Ho he llegit i és lamentable. Són queixes i queixes i més queixes. Ara n’escriuré una altra que seran anècdotes. Es dirà “Dilluns cobrem”, que és una de les tres mentides del mànager. La primera mentida és “nois, ha sonat molt bé, això”. La segona mentida és “ha vingut molta gent”. I la tercera, “dilluns cobrem”. Aquesta és la més grossa de totes.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any