Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Tita Llorens (Ciutadella de Menorca, 1968) neda. Neda molt i arriba molt enfora. La darrera gesta l’ha feta a començament de setembre a la ria de Vigo, on va nedar vint-i-set quilòmetres amb l’aigua a disset graus. Sense neoprè. Ara ja té el cap al Riu de la Plata, el qual, si la covid ho permet, travessarà d’anada i tornada el mes de gener.

Va començar a nedar en aigües obertes quan tenia trenta anys i, després d’haver travessat l’estret de Gibraltar, la primera idea que va tenir va ser cosir les Illes Balears i Pitiüses amb braçades poderoses. Quan ho va assolir ho va trobar poc i va decidir d’unir les Illes amb la península. Va necessitar tres intents per arribar-hi, però va ser la primera dona de fer-ho. I la primera persona de fer-ho sense vestit de neoprè. I en arribar a la Figuera Borda d’Eivissa, trenta-sis hores i mitja després d’haver sortit de Xàbia, va dedicar la travessa a Montserrat Tresserras, que també ho havia intentat i que l’havia inspirada. Es van arribar a conèixer i totes dues compartien la idea que els nedadors en aigües obertes ho han de ser del tot, amb la pell nua.

És massa tòpic dir que l’aigua és l’element en què viu Tita Llorens, però costa de dir-ho d’una altra manera. Treballa vuit hores el dia en una empresa que construeix piscines i després se’n va a entrenar unes quatre hores. Alterna l’aigua dolça i l’aigua salada: la piscina municipal de Ciutadella que du el seu nom i la platja de Santandria.

Al llarg de tota l’entrevista, Llorens invoca Tresserras i les dones fortes, les dones que han estat les primeres persones a fer alguna cosa que ningú no havia fet abans. Ella, això de ser la primera, ho fa pel gust de fer-ho, pel plaer d’experimentar i per anar, en sentit gens figurat, contra corrent. Per això no ha fet mai el canal de la Mànega, perquè el fa tothom, perquè és una mena de negoci organitzat, el mainstream de les aigües obertes.

Per què nedeu?
—Perquè m’encanta! Gaudesc! Entrenar m’agrada molt! Puc tenir dies dolents, puc anar molt cansada, però vaig a nedar perquè de tot el que em dóna la natació en gaudesc. A la mar o a la piscina.

I per què ho feu tan llarg?
—Quan vaig començar, només pensava en l’estret de Gibraltar. Són catorze quilòmetres, però en fas uns vint-i-dos, perquè no vas en línia recta. Els vaig fer en tres hores, que va ser un molt bon temps, perquè els corrents t’ajuden. I em vaig trobar molt bé. Vaig fer la del canal de Menorca i em vaig trobar perfectament, i vaig dir, he de fer més coses. No sé si és per la meva complexió, però el meu cos em permet de fer molt més del que fa un altre i això fa que acabi bé les travesses. Quan vaig acabar els cent quilòmetres de Xàbia a Eivissa, em vaig dutxar i vam fer una cervesa amb els companys que m’havien seguit. Després vam anar a sopar. La part que tenia pitjor era la llengua, que de la saladura em treia foc.

Vau arribar al món de la natació quan ja éreu una dona adulta. D’on us ve l’afecció?
—Quan era petita, a Ciutadella només hi havia la piscina del club de tenis. Jo feia el dia en remull, però els ulls se’m posaven vermells i els cabells verds, amb tant de clor. Quan van obrir la piscina municipal, la meva mare em va dir, vés-hi, que t’agradarà. I em va agradar! Els entrenaments no em cansaven. Hi feia una hora i pensava que volia continuar i fer-ne més, i vas veient que pots fer més i més…

On teniu el límit?
—Quan vaig fer els cent quilòmetres, vaig dir que seria la cosa més grossa que faria mai. Però sempre vas mirant i l’any passat vaig fer Capri-Nàpols, que són 36 quilòmetres. Volia estar més relaxada perquè ja tenia al cap d’anar a fer el Riu de la Plata, que he hagut d’ajornar per culpa de la covid. Però el Riu de la Plata només d’anada em va semblar poca cosa, perquè no em valia la pena de fer dotze hores de vol per nedar només dotze hores. Per això vaig pensar de fer-lo d’anada i de tornada. No s’ha fet mai.

Ser la primera a aconseguir una fita és allò que us encoratja a continuar?
—Sí. Vull fer coses que no s’han fet mai. Vaig ser la primera persona que va fer Eivissa-Mallorca. I la primera persona que va fer Eivissa-Dénia sense neoprè. En David Meca ho havia fet amb neoprè. M’agraden les coses que no s’han fet. Hi ha moltes travesses que són negoci, i a mi aquestes no m’agraden, perquè desvirtuen molt la natació en aigües obertes.

Vaig dedicar la travessa Xàbia-Eivissa a Montserrat Tresserras, que ho va intentar quan tot era molt més difícil

Veig que doneu molta importància a la qüestió de dur vestit de neoprè o no dur-ne.
—Moltíssima. A part de la sensació de llibertat i de contacte amb l’aigua que et produeix nedar només amb el banyador, crec que els nedadors en aigües obertes han d’anar sense neoprè. La diferència és com si vas amb una bicicleta només de pedals o amb una bicicleta que du bateria. El neoprè t’ajuda a flotar i fas molta més via. A més, et protegeix dels borns. No m’agrada que la federació t’obligui a nedar amb neoprè a partir de certa temperatura.

En qui us inspireu?
—En Montserrat Tresseres. La vaig conèixer quan havia de fer el canal de Menorca. Vam anar a Madrid per demanar-li que fos la meva observer. Quan vaig acabar l’Eivissa-Dénia que ella havia intentat i no havia completat, li vaig dedicar la travessa. A ella i a totes les dones lluitadores. A l’època que ella va viure, tot era molt complicat. I el canal que faré ara, el del Riu de la Plata, la primera persona que el va travessar també va ser una dona, Lilian Harrison, l’any 1923. En aquella època, sense GPS, sense saber què es trobaria. Eren molt valentes. Jo ara ho intentaré després de saber que tenc bon temps i de fer altres comprovacions. Abans no sabien res, i això és d’admirar. I per això ned sense neoprè. Sé que molta gent dirà que sóc estranya, però quan penses en aquesta gent, posar-te un neoprè és un pecat.

Durant la conversa ja ha sortit un parell de vegades això que teniu al cap, unir l’Argentina i l’Uruguai tot travessant el Riu de la Plata. Quan ho teniu previst?
—Com que depens del temps que faci, sols agafar una finestra de quinze dies. Ja tenim els bitllets comprats, però em preocupa que no puguem viatjar per la covid. Nosaltres hem agafat del 17 al 30 de gener de 2021. Tots aquests dies seré allà i estaré preparada. Quan l’organització vegi el dia propici, em llançaré a l’aigua. Sortiré de Buenos Aires, a l’Argentina, i travessaré el Riu de la Plata fins a l’Uruguai i després tornaré, uns noranta quilòmetres. No ho puc fer en línia recta perquè tindria corrents en contra. Per exemple, he baixat l’Ebre, i vaig fer molta via, cinc hores i mitja per fer 30 quilòmetres, això és volar. Això, al Riu de la Plata no ho tindré, perquè el travessaré. És molt complicat, la veritat. No s’ha fet mai. Ni home ni dona.

 

Com us prepareu?
—Sobretot, la part psicològica. La cosa que més em preocupa és que l’aigua serà marró, de color xocolata, pels sediments que té el riu. No veuré res. En Damian Blaum, que és un nedador argentí, campió mundial en aigües obertes, em va enviar una foto de quan ell el va travessar en un sol sentit i, de tant en tant, me la mir per mentalitzar-me. D’una banda, no veig cap atractiu al riu, però d’una altra, sempre m’ha fet ganes de travessar-lo.

Us prepara algú psicològicament quan heu de fer aquestes travesses tan llargues?
—Jo mateixa. I no sé com ho faig. Per moltes preocupacions que tengui abans de fer les proves, quan entr dins l’aigua faig un canvi de xip i no pens en res. Fins i tot, un any, quan havia de fer Eivissa-Mallorca, va venir un pescador que em va dir, hem trobat dofins amb mossegades que podrien ser taurons. Jo estava preocupada i no vaig dormir en tota la nit, però l’endemà em vaig llançar a l’aigua i ni tan sols hi vaig pensar. La nit abans de fer Tabarca-Alacant, vaig llegir al diari que havien agafat un tauró per aquella zona. Tampoc no vaig dormir, però em vaig tirar a l’aigua i ho vaig oblidar. Ara mateix, abans d’anar a Galícia, van dir que hi havia unes orques que rodaven per les Ries Baixes i havien atacat un parell de velers. Tenc la gran sort que dins l’aigua m’espassa tot.

Però a vegades passa que quan sou enmig de la mar les coses es torcen i no surten com les havíeu visualitzades. Què passa quan tot s’esfondra?
—Les vegades que ho he deixat estar ha estat per motius diversos. Una vegada jo duia el xip molt ben posat, però un parell de coses em van fer sortir de dins el núvol i vaig dir que volia sortir de l’aigua. Volia sortir i res més. Era la primera vegada que feia Eivissa-Mallorca i mentre nedava ja veia els cotxes de la carretera de la costa, no em faltaven ni deu quilòmetres. Però vaig sortir de la bombolla. M’havien picat un parell de borns. Vaig sortir del trànsit en què estava i vaig dir que volia sortir. Jo mateixa em donava excuses, em deia que ja havia nedat vint hores i que ja havia fet setanta quilòmetres… I vaig sortir. Quan vaig ser a casa plorava pels racons. Tothom passava una penada. Només de pensar-ho i contar-vos-ho em torna a agafar pena. La decisió va ser meva. La segona vegada em vaig trobar milions de meduses i vaig haver de sortir per força.

No tenc un cos 10 per a vendre i tenc clar que si el tingués tampoc no el vendria. Jo venc travesses, coses que no fa quasi ningú

Totes aquestes travesses que feu, aquests viatges, qui ho paga? Teniu patrocinadors?
—No, no en tenc. Els meus patrocinadors són les persones que m’acompanyen a fer les proves. El metge, els patrons de la barca que em segueix, els caiaquistes… Tota aquesta gent es paga els bitllets i altres despeses de la seva butxaca. Aquests són els patrocinadors que tenc!

Sou una número u en el que feu, com s’entén això?
—No ho entenc!

No hi ha ni una marca que us patrocini?
—Els banyadors me’ls regala la marca. Una clínica privada em fa certificats i proves mèdiques. Un hotelet ens dóna 400 euros l’any… Això és el que hi ha. Quan agaf una barca per a fer el canal de Menorca o d’Eivissa a Dénia em costa un dineral. No faig vacances i els doblers que hi invertiria els gast en les travesses.

Tampoc no rebeu el suport econòmic de les institucions illenques?
—Molt poquet. Pel que jo faig no hi ha ajudes. Potser si fos una persona jove… Per a algunes proves, en les que són travesses competitives, puc presentar les factures, però en la resta de proves, res de res.

Penseu que el fet de ser una dona us dificulta més tant la vostra notorietat pública com la possibilitat d’obtenir un suport econòmic.
—Ser una dona que va començar a fer travesses a partir dels quaranta-cinc anys em tanca moltes portes i no entenc per què. Dins el meu grup d’edat no ha arribat el tema de la igualtat en l’esport. Tenim una doble invisibilitat. Ara mateix no tenc un cos 10 per a vendre. I encara que el tingués, tenc clar que jo no he de vendre el meu cos. Jo he de vendre el que faig, que és esport, que són coses que no fa quasi ningú. Però ara es ven una altra cosa.

Heu passat tots aquests mesos del confinament fora de l’aigua. Com va ser el primer dia que us vau llançar a la mar?
—Quan van començar a alleugerir les mesures, a primeries de maig, vaig parlar amb la regidora per veure si podia anar a entrenar a la mar i em van dir que els esportistes federats, sí. El primer dia ni m’ho podia creure. Va ser una mescla d’emocions. Potser per les ganes que en tenia, em vaig trobar perfectament. Vaig anar cada dia a Santandria a entrenar.

En tots aquests anys que fa que nedeu a la mar gran, n’heu notat un empitjorament per la contaminació?
—Sí. L’altre dia mateix vam fer dues travesses, una per cala Morell i una altra pel sud, i vam fer més estona arreplegant plàstics que nedant. El meu home m’acompanya en el caiac i ens aturam per arreplegar la porqueria. Moltes vegades en travesses grosses m’he trobat plàstics grossos i torn arrere per arreplegar un plàstic si veig que pot fer mal. A la mar hi ha de tot: sabates, garrafes, molt de plàstics molt petits que te’ls vas trobant…

Fins quina edat us veieu nedant i fent travesses tan extremes?
—No ho sé. A vegades em sorprenc jo mateixa. Ara he aguantat la travessa de Rande, a Vigo, sense aclimatació. Vaig passar d’una aigua que estava a vint-i-set graus a una que estava a disset. Vaig aguantar i vaig nedar beníssim. Fins i tot vaig haver de fer un esforç extra pels corrents. Pens que mentre pugui fer això, continuaré. El dia que vegi que no en gaudesc o que no m’ho pas bé
nedant, ho deixaré. M’agradaria veure-ho venir i notar-ho, i diré prou.

Per saber més de Montserrat Tresserras llegiu
aquest retrat de Joan Josep Isern

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.