14.06.2026 - 21:40
The Washington Post · Huiyee Chiew
Taipei, Taiwan. Fa dècades que les autoritats xineses proven d’esborrar les manifestacions en favor de la democràcia del 1989 a la plaça de Tiananmen, a Pequín, de la memòria col·lectiva del país: darrerament, de fet, el règim fins i tot ha recorregut a la IA per a eliminar qualsevol rastre d’aquella matança a l’internet xinès.
Tot i les restriccions cada vegada més estrictes del Gran Tallafoc de la Xina, com més va més joves han anat aprenent coses d’aquell episodi, que aquest mes fa trenta-set anys, sovint per casualitat o de manera inesperada.
Al febrer, quan la patinadora artística nord-americana Alysa Liu va guanyar unes quantes medalles d’or olímpiques a Milà, a la Xina es va parlar del seu pare, Arthur Liu, que de jove va participar en les protestes de la plaça de Tiananmen. Arran de la repressió del govern, Liu va fugir als Estats Units, on va néixer la seva filla Alysa el 2005.
A les xarxes socials xineses, alguns internautes el van qualificar de traïdor i uns altres li van dedicar elogis per haver estat un pare esforçat que havia aconseguit de criar una campiona tot sol.
A la plataforma RedNote, un usuari va preguntar per què Arthur Liu aixecava tanta polseguera. Era l’Anji, una estudiant universitària de vint anys de Wuhan, que havia sabut coses de la història de Tiananmen gràcies a un professor d’història.
En qüestió d’hores, el seu comentari fou eliminat pels censors.
“No vaig pensar que l’eliminarien, atès que ni tan sols vaig esmentar directament l’incident del 4 de juny”, diu l’Anji, que accepta de parlar amb The Washington Post a condició que tan sols se la identifiqui pel sobrenom, per por de represàlies del govern.
A Threads, la plataforma de xarxes socials vinculada a Instagram, un usuari xinès va llegir alguna cosa sobre Arthur Liu i va començar a investigar pel seu compte. “L’única cosa que puc dir és que em vaig quedar parat”, escriu: “No tenia ni idea que les protestes havien estat tan multitudinàries.”
Sovint, la implacabilitat amb què qualsevol esment de l’episodi se sol censurar a internet pot tenir un efecte contraproduent, atès que desperta la curiositat dels internautes i els empeny a informar-se per si mateixos.
Margaret Roberts, politòloga de la Universitat de Califòrnia a San Diego, explica que l’entreteniment audiovisual, sobretot a les xarxes, és un dels principals canals per mitjà dels quals els xinesos solen descobrir coses de l’episodi.
La Xina, diu Robert, és un cas molt especial quant a la censura a les xarxes: tot i ser un país amb un alt índex d’ús d’internet, “continua mantenint un sistema de control i censura molt sofisticat que influeix significativament en el consum informatiu dels ciutadans”. “Però, per al govern, censurar esdevé molt més difícil i arriscat quan la informació política i l’entreteniment es combinen”, afegeix.
L’abril del 1989, un grup d’estudiants descontents amb el govern comunista de la Xina va començar un moviment de protesta pro-democràtic a la cèntrica plaça de Tiananmen de Pequín. El 3 de juny a la nit, després de setmanes de concentracions, les autoritats hi van enviar l’exèrcit: els soldats van obrir foc contra els manifestants i els tancs els van passar pel damunt. L’endemà, la protesta s’havia dissolt.
La xifra exacta de víctimes d’aquella matança continua essent una incògnita. L’oficial és de 241 morts: 218 civils, 13 agents de policia i 10 soldats. Activistes de drets humans i acadèmics han afirmat que el recompte real podria arribar a milers de morts.
D’aleshores ençà, el govern xinès ha provat obstinadament d’esborrar qualsevol traça d’aquell episodi. La matança gairebé ni s’esmenta al currículum d’història del país: quan s’ensenya, se sol explicar com un mer episodi “d’agitació política” encès per forces anticomunistes i governs occidentals.
Les paraules i imatges relacionades amb les protestes i la repressió, per molt tènue que pugui ser la relació, es filtren i s’eliminen sistemàticament de l’internet xinès. Aquestes restriccions també s’apliquen als grans models de llenguatge desenvolupats per empreses xineses de IA, com ara DeepSeek, que sovint respon als usuaris que li pregunten per les protestes que la qüestió queda fora del seu abast.
En el seu moment, Hong Kong va ser un petit oasi on el debat públic sobre les protestes, i la matança posterior, hi era permès. La llei de seguretat nacional imposada el 2020 per Pequín per a esclafar el moviment pro-democràtic de la ciutat, tanmateix, va posar fi a qualsevol debat públic sobre els fets.
Un museu dedicat al 4 de juny hi fou clausurat i la vetlla anual que se solia celebrar al Parc Victoria en homenatge a les víctimes ara ha estat substituïda per un “Mercat Patriòtic”.
Rowena He, historiadora i investigadora de la Hoover Institution, explica que, quan ha impartit classe sobre la matança de la plaça de Tiananmen, tant als Estats Units com a Hong Kong, els estudiants xinesos sovint l’han acusada de ser una agent dels serveis d’intel·ligència occidental.
“Quan als estudiants se’ls ensenya que les vides humanes es poden sacrificar en favor del creixement econòmic de la Xina, l’opinió pública, especialment la dels joves xinesos, queda distorsionada per valors que xoquen de ple amb els del món democràtic.”
El 3 de juny de 2022, una estudiant adolescent de la província de Zhejiang veia la retransmissió en directe de l’influenciador xinès Li Jiaqi quan el noi va mostrar un pastís en forma de tanc. La retransmissió es va tallar sobtadament.
L’estudiant, que ara té divuit anys, va quedar desconcertada i se les enginyà per esquivar el tallafoc xinès i esbrinar què havia passat a Tiananmen.
“El detall més colpidor va ser veure com s’ensorrava la visió del món que havia mantingut durant més d’una dècada”, explica la noia, que accedeix a fer declaracions a The Washington Post a condició d’anonimat per por de represàlies.
Ara, diu, se’n vol anar de la Xina.
La Molly es va assabentar dels fets de Tiananmen quan estudiava a l’institut. El professor d’història que els en va parlar, explica, es va assegurar de tancar bé les portes de l’aula abans de començar la lliçó. Era la primera volta que molts dels alumnes de la classe en sentien parlar.
La Molly, que ara té vint-i-cinc anys, s’alegra que més joves s’hagin pogut assabentar de l’episodi amb casos com el d’Alysa Liu.
“No estic segura de quina reacció causarà aquesta mena d’exposició accidental a la història”, diu: “Es mantindran fidels a les seves creences i opinions o canviaran de punt de vista? En tot cas, crec que els efectes de tot plegat seran molt interessants.”
- Subscribe to The Washington Post
- Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb
