El passat Onze de Setembre, al final de la concentració que va omplir la Diagonal de Barcelona, tres representants internacionals van pujar a l’escenari per adreçar-se al públic. Dos eren ben coneguts de feia uns mesos per la seva intensa activitat en defensa dels presos i exiliats: els advocats Aamer Anwar i Ben Emmerson. El tercer era el psiquiatre alemany Thomas G. Schulze, representant dels Foreign Friends of Catalonia, que va començar afirmant ‘Jo sóc català!’ a la manera de Kennedy. Amb aquesta entrevista, volem descobrir qui és aquest amic de Catalunya al país més poderós d’Europa.

Benvolgut professor, segurament molts catalans us hauran descobert arran de la intervenció per la Diada, però la vostra relació amb Catalunya ve de lluny, oi?
Vaig estudiar Medicina a Barcelona amb una beca Erasmus fa vint-i-quatre anys. Dos cursos: Pediatria i Dermatologia, a Sant Joan de Déu, al Clínic. Vaig passar un any sencer a Catalunya i vaig aprofitar-ho per viatjar molt pel país, vaig fer excursions, vaig fer amics… El meu millor amic és un metge de Berga, i quan tens un amic a Berga, entre la Patum i el Pedraforca, és impossible no desenvolupar una certa catalanitat. Per això no em sento un turista a Catalunya, em sento a casa, i encara que ja fa molts anys, la relació encara dura. És com una relació amorosa.

Això explica que parleu tan bé el català?
Les classes de Medicina eren en català i, tot i que alguns professors volien canviar al castellà pels estrangers, jo no ho volia. Vaig anar als cursos gratuïts de català que oferia la Generalitat i en vaig aprendre ràpidament. És un idioma que m’agrada i l’he pogut mantenir, sobretot, gràcies al meu amic. Ara, des que m’he implicat en el procés, el practico molt més. M’agrada parlar-lo i cada dia n’aprenc una mica més.

Quines impressions us heu endut de la vostra estada a Catalunya aquests dies?
Van ser quatre dies molt intensos i molt emocionals, potser massa i tot. Va ser increïble. Vaig anar a casa del meu amic a Berga i va ser fantàstic, com sempre. La República catalana ja existeix, allà, al peu del Pirineu. Però també vaig fer molta activitat política i vaig veure molta gent, com la Tamara Carrasco, de Viladecans, a qui vaig conèixer per Twitter. És una persona que m’ha impressionat. Cal més gent com la Tamara. Vaig participar en la conferència dels Foreign Friends of Catalonia amb diversos acadèmics estrangers, molt interessant i amb molt de públic, entre el qual, familiars de gairebé tots els presos polítics. Parlar amb ells va ser molt emocionant.

I la Diada?
La Diada va ser un dels dies més importants de la meva vida, si no tenim en compte els esdeveniments familiars. Fa vint-i-quatre anys vaig prometre que quan comencéssiu el procés d’independència, jo lluitaria amb vosaltres, i això faig, de manera pacífica. Veig coses que m’agraden molt: un poble en marxa, sense armes, només amb la convicció que amb la pau, el civisme i la democràcia es pot aconseguir la independència, i això és molt impressionant. M’agrada la gent, m’agraden els catalans. Sou un poble molt únic. Catalunya és una terra d’acollida, oberta i plural, i a la Diada això és ben palpable. No hi ha odi, com diuen els de Ciutadans, i participar-hi és una experiència indescriptible. S’hi respira alegria i esperança. Com diu la cançó, a Catalunya aquests seran dies que duraran anys, tota la meva vida.

És clar que amb la mobilització massiva, pacífica i continuada no n’hi ha prou per a aconseguir la independència. Amb el referèndum del primer d’octubre i la declaració d’independència sense posterior implementació, tampoc. Què més cal?
Aquesta és la pregunta del milió de dòlars. Ningú en aquest procés no té la resposta màgica. Per començar, cal dir que el lema ‘ni un pas enrere’ és correcte. Allò que tot el món va veure el primer d’octubre és tan gran que ha quedat enregistrat en la memòria de moltes generacions. I ara què cal? Cal continuar. Vam dir que aquesta Diada era la Diada de la República i jo crec que sí, que la república catalana ja està feta. També pots dir que Catalunya encara forma part d’Espanya i hi ha guàrdies civils i exèrcit espanyol. Però on comença la república? Al cap, a la ment! I la república ja és al cervell de més de dos milions de persones. Ara cal implementar-la. Com diu el president Quim Torra, no podem acceptar segons quines sentències, no podem acceptar que hi hagi presos polítics. I en algun punt hem de repetir, o heu de repetir, el primer d’octubre. No el referèndum, sinó la desobediència total. És això que cal continuar fent.

Creieu que la via de la desobediència no violenta és la que cal seguir?
L’estat espanyol va dir que no hi hauria referèndum i la gent va anar a votar, encara que els van dir que era il·legal. Vau desobeir. Ara bé, la desobediència només funcionarà si és multitudinària. No n’hi ha prou amb la Tamara i uns quants més que tallin autopistes o obrin barreres de peatge. Cal que la gent torni a sortir al carrer. Per què no es bloquen les carreteres al voltant de les presons quan vulguin traslladar els presos una altra vegada a Madrid? Cal la implicació del govern i calen sacrificis. Cal llegir el llibre de Nelson Mandela. Cal exercir desobediència pacífica, però total, perquè l’estat espanyol no pot posar a la presó dos milions de persones. Quan comencin els judicis, caldrà fer-ho. Els polítics han de governar, però també han d’acompanyar la gent en aquest procés. Una vaga general és una forma de protesta, pot ser la primera fase. Si jo visqués aquí i no fos només català d’adopció, seria el primer de fer-ho. Però cal que en algun moment el govern digui que cal fer això.

Potser no tothom al govern hi estaria d’acord…
Ja sé que hi ha diferències dins el govern, però potser els partits es poden posar d’acord en una estratègia comuna. A mi em va sorprendre que la mateixa gent que el primer d’octubre va exercir aquesta desobediència total, el 27 d’octubre es quedés a casa. Per què els Mossos no van protegir la Generalitat i els consellers? Per què no poses un cordó de tres-cents mossos a protegir el palau de manera pacífica? Perquè els polítics es van aturar. I quan declares la independència, has de promoure lleis que tothom hagi de complir, i això no es va fer. Jo ho esperava, però no va passar.

El referèndum pactat amb Espanya, seguint el model escocès, el veieu viable?
Aquest referèndum hauria estat la millor solució, però l’estat espanyol no el va acceptar mai. Potser en algun moment, després de mesures de desobediència i d’una gran vaga general, l’estat el pot arribar a acceptar, però no ho crec. La mentalitat de l’estat espanyol no ho pot acceptar, això, la cantarella de l’Espanya indivisible és massa forta. És com la Xina o Turquia, no poden acceptar que una part vulgui independitzar-se’n. I crec que ara ja és massa tard. No sé què passaria si Espanya fes una oferta d’aquesta mena, però ara mateix el referèndum pactat no pot ser l’objectiu del poble català, som a un punt més avançat.

L’estat espanyol actua de manera democràtica amb Catalunya?
Gens ni mica. Això ho va veure tothom. Un estat europeu –europeu, no Turquia ni Albània– no pot donar hòsties als votants, no els pot disparar bales de goma. La gent volia votar, i democràcia és votar. Un referèndum no pot ser mai il·legal. És com si et diguessin que no pots expressar les teves idees. Un referèndum és expressar una opinió i això és a la base de la democràcia. Jo volava de Mèxic cap a Frankfurt la nit del primer d’octubre, però a l’avió hi havia internet i no m’ho podia creure. Quan vaig arribar a Alemanya, estava en estat de xoc, però alhora em sentia molt orgullós, perquè em sentia part de l’èxit. Els catalans vau fer una cosa molt gran, un acte de desobediència inaudit a Europa, comparable potser al que van fer el seu dia les repúbliques bàltiques. L’estat espanyol va fer servir la força bruta i fins i tot va provar d’anul·lar internet, però el poble català va resistir, sense armes i sense violència.

I com pot ser que això passi davant el silenci més o menys generalitzat d’un continent com Europa, amb una sèrie de valors teòricament molt consolidats?
El problema és que ara Europa té molts problemes, sobretot derivats de la immigració. Però el problema més gran d’Europa és la manca de cohesió. La Unió ha crescut massa de pressa i ara tenim tots els països de l’est que tenen una direcció més autocràtica, i això fa perillar la idea d’Europa. Aquests són els grans perills que veuen Merkel i Macron, i quan apareixen els catalans amb la seva independència, a Berlín o a París no els agrada, tenen problemes més greus a resoldre. Però això no és correcte, perquè Catalunya és un exemple perfecte de democràcia, de voluntat democràtica, de participació, que són els valors amb què els polítics europeus s’omplen la boca. Els governs europeus han d’acceptar que un territori com Catalunya vulgui decidir lliurement sobre la seva identitat. A més, passar per alt la situació no farà sinó que empitjori, i finalment s’arribarà a un punt que els polítics europeus tampoc no desitgen.

Ha canviat la percepció de Catalunya que tenen els alemanys, des que Puigdemont hi va ser detingut i hi va passar uns mesos?
L’estada forçosa de Puigdemont a Alemanya ha ajudat el procés, sens dubte. Quan van arrestar el president i ho vaig llegir als mitjans alemanys, hi havia comentaris de tota mena: uns deien que no podia ser i que no era pas un terrorista, que organitzar un referèndum no era un crim, però uns altres deien que havíem de viure tots junts i que la llei a Espanya deia una cosa i s’havia de respectar i que, per tant, calia extradir-lo. Això era el primer dia. Però a mesura que la gent va anar seguint el procés judicial i es va anar informant, l’estat d’opinió va anar canviant. Els polítics alemanys també van pronunciar-se en contra de l’extradició en general i deien que no es podia condemnar a trenta anys un polític com Puigdemont. No era un moviment de masses, òbviament, però la gent informada políticament sí que va canviar d’opinió, i crec que ara un 70% o 80% d’aquesta gent és més favorable. El problema és que gran part de la premsa o no en parla o és més propensa a reproduir els missatges de Madrid.

Potser per això la percepció que els catalans són egoistes i que a Europa cal unitat i no separació persisteix…
Aquesta percepció encara hi és, sí, i sempre amb els mateixos arguments: hem d’estar junts a Europa, i si un estat se separa va en la direcció contrària, i els catalans són els rics i egoistes que volen anar-se’n. I aquí és on cal discutir amb la gent i informar-los. Cal explicar que els catalans no volen ser més rics, sinó defensar una identitat i poder dir que són catalans. El govern català podria dir que quan siguem independents, acceptarem continuar pagant uns diners a Espanya durant una sèrie d’anys. Jo ho faria. Cal presentar un pla amb les coses que farà Catalunya quan sigui independent i cal innovar, fer coses que altres països no han fet. Per la història conjunta, pels llaços familiars. I també cal insistir que no tenim cap problema amb el castellà i que en una Catalunya independent l’espanyol estaria protegit, perquè també forma part de la nostra història. Cal tenir coratge i dir-ho. Explicar que Catalunya seria un estat diferent.

Algunes veus diuen que Angela Merkel i el seu govern fan gestions discretes per a rebaixar el conflicte català o li atribueixen les pressions perquè s’aturés la violència policial del primer d’octubre. Creieu que és cert?
No ho sé. Hi va haver un moment que la repressió es va aturar. Podria ser influència d’Angela Merkel, però no ho sé. Algun dia se sabrà.

Per acabar: si un dia us truqués el president Quim Torra i us demanés consell, què li diríeu?
Jo li diria que cal començar els primers passos de desobediència i de vaga general, però tots plegats, inclòs el govern, no únicament la gent, com la Tamara Carrasco, i que cal presentar aquest pla valent que digui que Catalunya continuarà essent solidària amb tot el món i sobretot amb Espanya.

Ajudeu VilaWeb, fent-vos subscriptors

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent encara. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Vicent Partal
Director de VilaWeb