La intel·lectual, teòloga i metgessa Teresa Forcades (1966) és una de les impulsores de Procés Constituent, espai polític de l’esquerra alternativa catalana. Finalment, Procés Constituent no es presentarà a les eleccions del 21-D amb la CUP, i en aquesta entrevista, Teresa Forcades, que viu a cavall entre Catalunya i la ciutat de Berlín, explica per què. També hi diu com encara les eleccions, qui votarà, i com valora les accions del govern català i del govern espanyol. Actualment, Forcades dóna classes a Alemanya i fa un programa de llibres a Catalunya, Pàgines que m’han corprès, a Ràdio Estel.

—Què votarà Teresa Forcades?
—Votaré l’opció independentista. Segur. Ara, jo sempre escolto els plans concrets sobre les opcions per al 22-D. I aleshores decidiré, tot i que ja és sabut que l’opció política que defenso normalment està situada màximament a l’esquerra, en el sentit que crec que el capitalisme no pot donar més de si. I que és important que hi hagi alternatives. Per tant: segur que votaré independentisme, i ara estic pendent d’allò que diuen les diferents opcions d’aquest.

—Per què no ha quallat la confluència entre la CUP i Procés Constituent?
—Aquí et volia comentar una cosa. Fa poc vaig llegir a Le Monde Diplomatique, a la versió alemanya, un article sobre Catalunya. És la vegada que vaig veure d’una manera més clara la sorpresa que causa el nostre sistema de partits, perquè les llistes tancades són una irregularitat gran des del punt de vista democràtic. L’article explicava que el sistema espanyol de partits venia de l’època de Franco, que estava inspirat en el Sindicat Vertical, i que, més que no ser una eina de la democràcia, feia que entre l’elegit i l’elector hi hagués una institució, que anomenem partit polític. La relació hauria de ser directa, però amb aquest sistema l’elegit, de fet, és l’elegit del partit. No de l’elector. És una bogeria. Per què t’ho dic? Perquè a Procés Constituent sempre ens hem trobat que quan hem volgut dialogar ens hem vist en discussions sobre coses com ara les quotes de partit. I tots aquests previs fan que ens acabem desconnectant. I ha passat això. Un cop més.

—Teresa Forcades estava disposada a anar a les llistes?
—Sí.

—I no us vau posar d’acord amb el lloc de la llista, doncs?
—No només. No només. Tampoc sobre la representativitat ni sobre la manera com s’havien de prendre les decisions. Aquesta part que et deia, la relació entre l’elegit, l’elector i el partit. Aquest espai no es va trobar.

—No podrem votar Teresa Forcades ni Albano-Dante Fachin. Ho trobo bèstia.
—Tant en el cas de l’Albano com el meu, ja ho saps, es veu que has de tenir el partit darrere… I si es volia fer una coalició havia d’estar feta dimarts. Sense temps.

—Puigdemont no us va venir a cercar, tampoc?
—A mi, no.

—Què cal fer arran de la violència de l’estat espanyol. Tema de la setmana. Què faria Teresa Forcades? Com hem de reaccionar?
—La dinàmica que portàvem fins a la declaració d’independència, la dinàmica del dia 1, del dia 3, si vols, aquella va ser la més forta. Llavors es podia haver fet una declaració amb totes les conseqüències. Les conseqüències eren aquestes amenaces de violència. Però eren serioses? Que van ser-hi no ho dubto, eh. Però eren serioses? Haurien arribat? Això no se sap. Jo, en aquell moment, era clarament favorable a fer això. Però si aleshores es va valorar que la seriositat de les amenaces implicaria un costa de vides humanes que no era assumible, doncs crec que fer-ho ara… No ho veig. De força no en tens més. Si de cas, en tens menys. I, per tant, es tractaria de veure si ara hi ha alternatives per a mantenir la força social sense causar que es repeteixi una situació que ja s’ha viscut. La seriositat del procés, crec, ens portava a mantenir-nos, aleshores. Però, ara, fer un programa electoral que digui ‘escolteu, ara sí que anem seriosament’, doncs no ho veig. No veig que sigui viable.

—I què veieu viable?
—Ara, guanyar les eleccions. Si pot ser amb escons, i amb vots, millor. I si la tenim, aquesta victòria, fer-la servir per a fer una cosa que hem dit des del primer dia: discutir per a què serveix la independència. Donar-li un contingut concret. Per a mi, aquest ha estat el gran error d’aquestes legislatures: deixar que desaparegués la comissió del procés constituent. Per exemple, podríem fer assemblees constituents per tot el país. A Catalunya es podrien impulsar tres fòrums socials. De dues mil persones, simultanis. Per detectar els grans consensos de país. Imposts, Banc Central, els recursos energètics i els estratègics. Així s’evitaria la tensió més superficial i estaríem preparant una gran majoria a Catalunya que podria desconcertar la força repressora d’aquests moments. Que ja no es pugui dir que la bandera tapa la cartera. Convergència i els seus sectors afins han fet un paper molt penós. ja va passar en el 9-N. I ara ho hem vist amb Santi Vila. No ho podem minimitzar com si no existís. Hi ha una manera clara de desemmarcar-ho, tot això: el govern del 21-D hauria de poder parlar del tipus d’horitzó polític que es dibuixa. I després de les eleccions, hauria d’impulsar la sobirania des de baix. Sense causar l’enfrontament màxim. Per a l’enfrontament màxim, jo he vist que ens ha passat el moment. Jo mateixa, el dia 28 d’octubre, vaig agafar un avió des d’Alemanya i vaig arribar a Barcelona per defensar les idees amb el cos i allò que fes falta. I em vaig trobar que a la plaça de Sant Jaume ja no hi havia gent. Però, ara, tornar a presentar-nos amb aquest tipus d’escenari, no veig que tingui gaire sentit.

—Gandhi. Ja que em pegues, que ho vegi tothom. I si ho veu tothom, potser deixaràs de pegar-me.
 L’oportunitat clara de fer-ho ens ha passat. Estàvem a punt per a això. Però ara… Ara tothom a votar. A veure què en surt, d’aquestes urnes. És molt important. No et pots quedar a casa. No pots rendir-te. Això implicaria que guanyés la violència. Això, de cap manera. Per tant, a votar. I si anem a votar, doncs la gent sempre té dret a l’opció independentista, i els qui vulguin demostrar que no estan d’acord que no tinguem dret d’autodeterminació, doncs, evidentment també podran demostrar-ho amb el vot. Si hi ha una majoria favorable a la independència clara, en escons, aquesta tindrà una força que no tindria només amb els vots. Quin és el projecte polític que és viable, i no representa una marxa enrere? Quin projecte implica anar endavant i continuar amb la crisi oberta? Perquè no podem permetre que aquesta crisi profunda que està oberta a l’estat espanyol pel repte català es tanqui. No podem permetre que es tanqui. Hi ha molta gent a Europa molt enfadada i molt frustrada. I que mirava amb molta esperança això que passava a Catalunya. O que passa encara. Que pugui ser aquest Arenys de Munt d’Europa. Però aquest estatus de l’Arenys de Munt d’Europa ens l’hem de guanyar amb coses intel·ligents, viables, i no rendint-nos. Jo vull un govern que digui escolteu, aquí tenim un govern legítim, però, a més, hem de tenir una força real. Perquè ara tenim una meitat del govern a la presó i l’altra meitat a l’exili.

—Com veieu el nou partit CeC, el paper del comuns?
—Davant una possibilitat de referèndum pactat, és obvi que tothom ha de voler-ho. És preferible que qualsevol altra opció. El problema és si es bloca. Aleshores estàs a favor que el blocatge s’accepti, i ja està, o hi lluites en contra? El marc de la legalitat espanyola no preveu cap canvi en aquest sentit, ni a curt termini ni a mitjà termini. I ara, que hi ha hagut violència i enfrontaments al carrer, per a molta gent tot això s’ha fet més insostenible.

—Què?
— La defensa d’una posició tercera. Es fa més difícil. Ara, també dic que hi ha coses que es podien haver fet i impulsat en el camp social durant aquests darrers anys. I sí, em consta que hi ha hagut moltes lleis socials tombades pel TC , és ben cert, però aquest espai de democràcia feta des de baix i deliberativa, en la meva opinió, s’ha desaprofitat. I crec que els comuns podrien fer un bon paper, amb la força que surti d’aquestes eleccions, ajudar perquè això no passi en la legislatura següent. Això es pot salvar amb l’impuls autèntic d’un procés constituent popular. Això seria una cosa molt bona, de cara endins, com de cara a la resta de l’estat espanyol, que es quedarien amb la més mínima capacitat de reprimir-ho, si això es fa bé. I més de cara al món. Què fan, aquests catalans? Ara a què es dediquen? I ara hi ha una majoria social que el voldria, aquest tipus de canvi de l’economia? I això és seriós? No seria una pèrdua de temps. I no ho entenc com una abdicació de cap reivindicació.

—Si vols canviar l’economia catalana i optar per bancs públics, la negativa espanyola la trobes igual. 
—Però aleshores la tensió amb l’estat espanyol comença a adquirir un to, i es juga en un camp de joc molt més ampli, que cada vegada és més difícil de deslegitimar.

—Què llegiu, ara?
—Ara els dimecres faig un programa a Ràdio Estel. Pàgines que m’han corprès, es diu. És sobre llibres. Dimecres vinent en farem l’onzena emissió. A l’últim programa vaig rellegir les Cartes impenitents de Maria Aurèlia Capmany. Una em va agradar especialment. Era d’una burgesa a una obrera. Un fragment en què deia que quan les obreres van entrar a la fàbrica va passar una cosa excepcional: no podies distingir el treball que havia fet una obrera del treball que havia fet un obrer. Això va causar una gran commoció. Perquè la teoria deia que l’home i la dona eren diferents. Però la pràctica demostrava que eren iguals. Com es podia arreglar, això? I la conclusió va ser que si la tesi deia que eren diferents, s’havia de fer la diferencia. I la diferència va ser salarial. I amb això estem, encara.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb