Teresa Codina, en una imatge d'arxiu (fotografia: TC).

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Teresa Codina (1927) acaba de rebre la Medalla d’Or de la Generalitat, el màxim guardó que atorga el govern català, per la seva trajectòria. És una de les figures cabdals de la renovació pedagògica a Catalunya: va fundar Rosa Sensat; l’escola Talitha (1956-1974), oasi d’ensenyament lliure, en català i avançat en ple franquisme, per on van passar l’economista Clara Ponsatí, l’editora Isabel Martí i la periodista Lulú Martorell. Després, Codina va crear,i amb Basilio González, l’Institut Can Tunis. I més tard, l’escola Avillar Chavorrós (1978). En aquesta entrevista feta per Skype, la senyora Codina explica amb ulls de sàvia com veu, i viu, la pedagogia.

Teresa Codina, durant l’entrevista per Skype (fotografia: Adiva Koenigsberg).

Reacció davant el premi?
—Quan em va trucar el president li vaig dir que s’havia equivocat. ‘Em confon, em confon, em sembla que s’ha equivocat.’ I diu: ‘No, no, he seguit el seu recorregut: fundadora de l’escola Talitha, va participar amb Rosa Sensat i després amb ambients desfavorits.’ ‘Jo no ho necessito, tot això, president.’ I tenia al meu costat la meva germana que m’anava dient: ‘Para, para, para.’ Ha!

Us atorguen la medalla a la vostra trajectòria de docent. I el vostre pare no volia que estudiéssiu!
—El meu pare era metge, cardiòleg, molt científic. I primer em va dir que estudiés batxillerat. Les meves amigues no ho van fer. Però quan vaig voler continuar estudiant, em va dir que no. Que no, que no. I quin sentit té, aleshores? Ell em deia que a la universitat tot eren parelletes. I jo, que sempre era molt obedient, aquí vaig dir que no. Estudiaria. Al final ell va trobar la frase: ‘Es matricula, no contra la meva voluntat, però sí contra el meu gust.’ Al final vaig estudiar clàssiques. Vaig fer clàssiques perquè sóc la gran d’onze germans –tres es van morir de petits– i estava cansada de repassar les taules de multiplicar i mirar si havien fet els deures. L’única cosa que sabia era que no seria mestra. I mira. Ha! Quan em diuen ‘pedagoga’ dic que no. No en tinc el títol. Vaig fer només el primer curs. Jo, la carrera, la tinc de clàssiques. Passa que quan vaig acabar la carrera, el Dr.Joan Petit, de la Bernat Metge, em va demanar que l’ajudés amb una traducció de Demòstenes. I al cap de quinze dies, de veure que m’estava un matí per veure si hi posava ‘però’ o ‘sembla que’, vaig dir: ‘No puc. És massa sec. I massa avorrit.’ No treballaria d’això. Vaig acabar fent de mestra.

Com la resumiríeu, la pedagogia?
—La pedagogia es resumeix així: pell fina i sentit comú. Serveix per a tots els alumnes. Pell fina vol dir veure i notar com és l’alumne. Veure quina experiència té. Com es valora ell? Té molts germans o pocs germans? Com el tracta, la família? No pots començar a fer història, o els verbs, si no coneixes una mica això, abans. Un alumne necessita que l’aturis, perquè sempre vol manar, l’altre que l’estiris, perquè calla massa. Com donar-li seguretat: això és pell fina. I l’altra, penso, és sentit comú. Sentit comú és: he trobat que Freud diu això, he llegit aquest llibre. Aprendre dels altres mestres i escoles. Sentit comú és veure com és l’escola, el barri, els professors. I què se n’espera.

On comenceu a formar-vos?
—En Triadú em va demanar que el substituís a l’escola on feia llatí. ‘Aquestes nenes tenen dificultats’, li deia. ‘M’agradaria veure-les a banda.’ ‘I ara!’, em deia. ‘Això no es fa.’ Vaig veure que volia més tracte amb alumnes i més treball en equip. Vaig anar a França, a formar-me, a Bailleul, tocant a Bèlgica, una mena d’escola rural, amb nenes que parlaven flamenc i ningú no els feia cas. Ho volien en francès. Decepció. Jo no havia deixat Barcelona per anar a una escola rural, al nord, on tot era pla. Mai no havia enyorat tant el Tibidabo. Per un anunci al diari vaig trobar que buscaven una au-pair a París. Família d’alt nivell. El pare m’ensenya la meva habitació, tot correctíssim i allà on guardaven els paraigües, m’ensenya el bastó. ‘Aquest és el bastó per a fer funcionar els nens.’ Vaig riure pensant que era broma. I anava de debò. Els nens anaven a cop de bastó. Amb la idea d’escola que jo tenia, fer servir el bastó? Ha! Vaig marxar-ne. I vaig seguir a París, treballant en el que sortia a nivell escolar. Durant el temps lliure va ser interessantíssim anar a les classes de la Sorbona. Clàssiques. I a l’Institut de Pedagogia. A un centre que repensaven el mètode Montessori. No parava. Vaig aprofitar el dia, la nit, tot. Vaig passar sis mesos com si haguessin estat dos anys!

I aquí, on l’apreneu, la pedagogia?
—Tornant de França, em vaig matricular a l’especialitat de pedagogia. Vaig conèixer Marta Mata. Molt aviat vam intercanviar molt més que apunts. Ella havia viscut la renovació pedagògica de la República. Llibres i publicacions. Ho vaig aprendre aleshores, com les Escoles del Consell de l’Escola Nova Unificada (CENU) a la guerra. Molt bona feina. Vaig conèixer també Angeleta Ferrer, filla de Rosa Sensat, o el senyor Galí, el senyor Martorell i l’Angeleta Ferrer, La pedagogia l’aprenc de veure que malament que es feia aquí. D’escola pública, ni pensar-hi, per franquista. I acabat el primer curs, vaig anar amb en Jordi Galí, coordinador de l’escola de la Molina. Allò era el que jo volia. Tenir tracte amb els alumnes, tenir-los en compte, seguir unes normes, fer equip entre els professors. En acabar l’estiu vaig veure que em servia molt més això que pedagogia. I em vaig quedar a la Molina tot un any, on vaig aprendre de treballar en equip. Nosaltres fèiem classe a primera hora. I després, els nens i mestres anàvem a esquiar. En Jordi Galí ja començava Sant Gregori, a Barcelona, i em va oferir d’anar-hi a fer la secció de noies. Però no em va engrescar.

Per què, no?
—Perquè jo tenia la idea que l’escola havia de ser per a tothom. Coneixia una experiència a França, on els pares pagaven diferent, segons els ingressos, sense ser escola pública. Perquè era molt important que els alumnes estiguessin barrejats. Això que hi hagi escoles de classe alta i de classe baixa, i que la separació sigui per cosa econòmica… Em va saber greu i vaig dir que no al Sant Gregori. I l’any següent vaig fundar Talitha (1956-1974).

I aquí tothom pagava com podia?
—Al començament no, després sí que vam aconseguir un 30% de famílies que pagaven quotes baixes. L’avantatge era que la classe era més barrejada. Va ser difícil de convèncer els pares. És admirable la bona fe, i el desig, d’aquells pares dels anys cinquanta, que volien una escola diferent, que no fos franquista, que fes català, que hi hagués naturalitat. Ara molts alumnes m’escriuen agraïts. I jo penso: ‘I l’aventura que corrien els vostres pares de confiar en una escola que portava una noia de vint-i-nou anys, que no era ningú, sense gairebé experiència!’

La consellera Clara Ponsatí; l’editora Isabel Martí; la primera directora de l’escola d’aeronàutica que ha estat dona, Eulàlia Griful; la mítica presentadora de TVE Lulú Martorell. Per què tantes dones potents han passat per la Talitha?
—Bé, hi ha gent de tot. Hi ha gent de tot. Aquestes que dius són gent intel·lectualment molt capaç i que han tingut molta llibertat. Ja t’ho vaig dir l’altra vegada. La Clara era ella, i destacava ja de ben petita. Era un curs amb tres Clares. A veure, nosaltres exigíem a la gent segons les seves possibilitats. Sobre les notes, s’havien de fer avaluacions. Cert. Però comptava més això de l’Alexandre Galí: la prova objectiva del treball escolar. Lectura, rapidesa de lectura, càlcul mental, resolució de problemes, redacció. Coses fonamentals. I això no es veia en una prova. Es veia en el dia a dia, a classe. També anava molt bé que un cop la setmana ens reuníem amb els alumnes i demanàvem quines coses podien millorar: pati, horaris. Oh, i l’actualitat. Ens reuníem per parlar del que deia el diari. Les vagues que hi havia. Les notícies. Amb compte, perquè vam tenir la filla d’un pres polític, Josep Verdura, i la filla d’un militar addicte al règim. La filla del militar sempre em deia: ‘El pare no sabia a quina escola m’havien enviat!’ Una noia que ha acabat essent poetessa, molt avantguardista, i molt bé.

Em va impressionar el primer cop que us vaig veure, allò que em vau explicar: els nens es coneixen al pati gairebé millor que a l’aula.
—Això ho vaig aprendre de França. Des del començament vam tenir una persona, Maria Teresa Fort, una meravella, que s’estava amb els nens al pati per trobar jocs i per veure la manera de ser del nen. Allò de la pell fina. Una cosa és el nen a la classe, on el rendiment és intel·lectual. L’altre, el nen al pati, on juga caràcter, convivència, actitud, el com. Recordo que la Maria Teresa Fort un dia em diu: ‘Escolta, hi ha un nen que em diu que vol ser ministre.’ Anys després, vaig veure el nen en un cartell electoral.

I com es deia?
—Ignasi Guardans.

Ha!
—Nosaltres teníem parvulari per a nens i per a nenes. I després l’escola només podia ser per a nenes, els primers deu anys.

També els primers deu anys, les alumnes s’havien d’examinar per lliure un cop. L’escola no podia fer els exàmens oficials. Per què?
—Perquè no vam voler tenir una professora d’Educació Física que ens fes les classes d’Espíritu Nacional, Economia Domèstica i Gimnàstica. Ens hi vam negar. Ho hauríem perdut tot. No hauríem pogut fer català, per exemple. I com que no en teníem, l’escola no era reconeguda com a escola oficial. Aleshores les alumnes anaven un cop l’any a examinar-se de les proves oficials a l’institut. Per lliure. I s’examinaven en castellà, quan la majoria del curs l’havien fet en català.

No era prohibit, el català, en ple franquisme? Com aconseguíeu de fer classe?
—No hi pensàvem. La fèiem i ja està.

—I el 1974, feu un salt mortal i passeu d’educar famílies de classe mitjana, mitjana alta, o fins i tot Guardans, a educar nois de Can Tunis. Per què aquest canvi?
—Voldria que quedés molt clar. Jo no faig el canvi. Me’l trobo. Talitha es va acabar. No hi cabíem, a l’edifici. I s’havia de fer un pensament. I es va trobar que o bé els pares donaven diners per a fer una escola –diners que un cop el nen acabava, es retornaven– o passava a escola pública, que amb la Llei d’educació de l’any 1970 ja hi havia més obertura. Els mestres vam veure que la idea que els pares aportessin diners es contradeia amb la idea de quotes variables. I que perdríem el 30% de famílies de quotes baixes que teníem. I vam optar per l’escola pública. Però aleshores alguns mestres van dir no. Escola pública, però segons com. Si això vol dir anar a fer classe al Verdum, no. Zona Franca, no. Divisió de mestres. I en aquest moment ho vaig deixar. Allò va ser duríssim. Talitha dura de 1956 fins al 1974. Després es va dir Orlandai. I després de deu anys es va fer escola pública.

I vós, on vau anar?
—A la primera escola que em donés feina. I va ser a la Zona Franca. La Pepita Casanellas, amigues de Rosa Sensat, em va dir que necessitava professora de català, castellà i francès. I me n’hi vaig anar. Vaig conèixer Basilio González, president de l’associació de veïns. Em vaig integrar molt de pressa al barri. La pell fina. I després de l’escola es va aconseguir un institut, restraurant un edifici vell, restes d’una esola on havia estat castigada la mestra Rosa Sensat.  Extremurs, a tocar de la banda lletja de la muntanya de Montjuïch i del col·lectiu gitano de Can Tunis. Allà vaig fer de cap d’estudis. Molt interessant. Feia classes de llengua i llatí. Quaranta nens per classe i venien els gitanos del barri, picant per les finestres i cridant: ‘Senyoreta Rottenmeier!’ Xavals àgils, vius, primitius en tots els aspectes. Em relaciono i entenc amb ells, tot mantenint-los a ratlla. Per tractar algun problema de tant en tant vaig al barri a parlar amb alguna família. Quan es va tractar el tema escola els gitanos van demanar que hi anés la paia Teresa de l’Institut de Can Tunis. Vaig plegar de l’Institut per passar al Can Tunis dels gitanos. L’escola era de l’ajuntament i durant un temps l’ajuntament tenia control sobre els habitatges construïts. No deixaven que es traspassessin i hi hagués negoci. Però va haver-hi un moment en què van perdre el control. Van començar a traspassar-se habitatges i Can Tunis va acabar essent un centre de droga, el més important del sud d’Europa. Terrible. I al final l’ajuntament també va trencar el compromís amb l’escola i jo ho vaig deixar estar. Vaig anar a la Generalitat, on em vaig especialitzar en educació en zones d’atenció especial. Llocs amb menys possibilitats de tot Catalunya. Quatre anys. Jo, si he acceptat ara la medalla, és perquè es reconegui la feina dels mestres. És important. I crec que és important que els nens vagin a escola. I els metres ho han entès, amb la covid-19. Els mestres fan un esforç impressionant. La clau, insisteixo, és pell fina i sentit comú.

Res que vulgueu afegir?
—Que la beneficència no m’ha interessat mai. El fet important és la justícia.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.