Ara fa un any, Tamara Carrasco passava unes festes de Nadal que ja eren diferents perquè hi havia presos polítics a Estremera i exiliats a Bèlgica. El seu compromís la va portar a mobilitzar-se contra aquesta situació, a participar en accions de protesta del CDR, fins que el mes d’abril va ser detinguda a casa seva, a Viladecans. D’aleshores ençà no és una persona lliure. I aquest Nadal encara ha estat més estrany, perquè l’ha hagut de passar confinada. Ja fa nou mesos que la van detenir i durant tot aquest temps ha hagut de viure en una presó de vint quilòmetres quadrats, tal com s’hi refereix ella mateixa. I això encara no ha canviat, per més que l’Audiència espanyola li hagi retirat l’acusació de terrorisme i la de rebel·lió, per més que s’hagi desentès del cas… Les mesures cautelars que li van imposar l’abril encara són vigents. ‘No tenia gaire ganes de Nadal’, diu a VilaWeb. ‘La família ha hagut de venir aquí, perquè viu a Sant Vicenç i jo no hi podia pas anar. He tingut uns quants dies per als amics, uns quants per a la família i uns quants més per a pensar, jo sola.’

Com es pot entendre que Tamara Carrasco encara no pugui sortir de Viladecans, si no li pesen al damunt càrrecs tan greus com els de rebel·lió o de terrorisme i si l’Audiència espanyola va enviar el cas als jutjats ordinaris a començament de novembre? Ella i el seu advocat, Benet Salellas, van tornar a reclamar a l’Audiència que aixequés les mesures cautelars, però el jutge instructor, Diego de Egea, no ho va acceptar, argumentant que els fets que havia comès eren greus i que la mesura de no poder sortir del seu municipi no era pas desproporcionada. ‘L’Audiència espanyola, en comptes d’arxivar el cas, se n’inhibeix i diu que això ho ha de resoldre un altre jutjat. Fins que aquest altre jutjat no accepti la competència, interinament l’Audiència continua essent el tribunal competent en relació a la situació personal [de la Tamara]. Nosaltres hem anat presentant recursos i aclariments a l’Audiència per intentar aixecar les mesures. Però no serà fins que un jutjat a Barcelona o a qualsevol altre lloc de Catalunya no digui que assumeix aquesta causa, que podrà resoldre sobre la situació personal de la Tamara’, diu Salellas.

Viure als llimbs
Qui ara hauria de prendre aquesta decisió és el jutjat d’instrucció de Catalunya que assumeixi la causa. Però no n’hi ha cap, perquè quan se’n va inhibir l’Audiència espanyola no va ser a favor d’un jutjat en concret, sinó que va ser en termes genèrics. La llei diu que el tribunal que s’inhibeixi (en aquest cas l’Audiència espanyola) dirà quin és el jutjat competent. Però aquesta vegada no. ‘El jutge de l’Audiència espanyola infringeix la seva legalitat quan, en comptes d’inhibir-se per  un jutjat concret, ho fa, genèricament, pels jutjats de Girona, de Barcelona, Lleida i Tarragona’, diu l’advocat. ‘Una cosa del tot absurda perquè a Catalunya no hi ha quatre partits judicials, sinó una trentena. Si tinguéssim un fet concret que fos investigat, per exemple que s’ha cremat un autobús (ara que hi ha tant imaginari kaleborrokià) a Sant Just Desvern, això determinaria la competència del tribunal. Però com que aquí no hi ha uns fets tangibles objecte d’investigació, és difícil de saber quin és el jutge competent.’

Per tant, ara com ara la situació de Tamara Carrasco és en una mena de llimbs jurídics que ha creat l’Audiència espanyola mateixa. Primer, assumint la investigació del cas pel qual fou detinguda, d’acord amb unes proves que no existien i per uns càrrecs tan greus com rebel·lió, sedició i terrorisme. I segon, pel manteniment del confinament durant mesos i mesos i malgrat que, des del primer dia, quan va ser interrogada a Madrid, el jutge ja va dir que no veia indicis de rebel·lió. Durant tot aquest temps no hi ha hagut proves contra ella, tot el contrari, i tanmateix la seva situació no ha variat. I la indefinició de l’Audiència a l’hora de desprendre’s del cas hi ha afegit inseguretat, incertesa i indefensió.

I ara què s’hi pot fer? Ella mateixa respon: ‘Ara no hi podem fer res. Només esperar. Si ningú no agafa el cas pel motiu que sigui, hi ha un termini de sis mesos, després del qual ha de ser el TSJC qui designi el jutjat que ha de portar el cas. Però, és clar, són sis mesos esperant! Hi ha dues qüestions que van separades: d’una banda la meva situació personal i la meva llibertat, i d’una altra el cas en si. Primer cal resoldre la meva situació personal, que suposo que deu ser una cosa ràpida, i després la resolució del cas, que dependrà del jutge que l’agafi, del context polític, de moltes coses… Podria ser que el cas fos directament arxivat, però també que obrissin una nova instrucció i tot un nou procés judicial.’

Indefensió total
Ara fa mig any que Tamara Carrasco és de baixa laboral i pràcticament no surt de Viladecans. Només cada dilluns per a anar a signar al jutjat. ‘Ens han fet culpables, ens han destrossat la vida.’ Parlem per telèfon. La seva veu és trista. Però també té ràbia: ‘Sobretot per aquest muntatge policíac de què hem estat víctimes sense poder tenir capacitat de defensar-nos, amb el fustigació dels mitjans de comunicació de la caverna espanyola. He rebut trucades amb amenaces de mort, he estat molt vigilada a Viladecans.’ La situació d’indefensió és la sensació que més l’ha trasbalsada. ‘En el nostre cas, de l’Adri i el meu, ho han fet tot a l’inrevés, perquè primer es fa una investigació i, si hi ha proves, es procedeix a detenir la persona. I, a nosaltres, primer ens detenen i després ens investiguen. I això va passar en un context absolutament polític en què volien desmobilitzar el poble; no hi havia cap fonament jurídic.’

Carrasco hi veu un propòsit clar, en la seva detenció, i en la seva situació actual: que la repressió faci efecte. ‘Un dia em va venir a veure la Gabriela Serra i em va dir una cosa que recordo molt: “Si t’engeguen un tret et maten a tu, però amb la repressió no et fan por a tu, sinó una onada expansiva que afecta la teva família, els teus amics, el teu entorn i la gent amb qui et mous amb el teu activisme.” I és cert. Tot això ha afectat molt el meu entorn; no pensaven en la Tamara i l’Adri, que érem dos caps de turc. Pensaven en la gent al carrer.’ Però per què ells, i no algú altre? És una de les preguntes que més s’ha fet durant tots aquests mesos. ‘La nostra teoria és que van triar el lloc, el Baix Llobregat, perquè aquí no esperaven la mateixa resposta que per exemple hi hagués pogut haver a Berga o a Vic. I, a més, es van pensar que l’Adri i jo érem família, m’ho van demanar quan vaig estar detinguda a l’Audiència espanyola. I a tots dos ens tenien per persones molt actives. Ens van agafar a nosaltres.’

Tamara Carrasco es repeteix que la situació de confinament no es pot allargar gaires mesos més. Però és evident que no és la mateixa persona que ara fa un any. ‘He canviat molt. En tot això hi ha una part negativa i una part positiva. I jo n’intento fer una lectura més positiva, perquè, si no, no ho podria assumir’, reflexiona. ‘El fet de viure això m’ha fet haver de fer molt forta. He fet una evolució personal molt gran, d’apoderament com a persona, com a dona. He conegut gent meravellosa i represaliats de més moviments que m’han permès de veure la meva situació d’una perspectiva més política i no tan personal. Això m’ha forçat a fer coses que no hauria fet, com ara col·laborar en un llibre sobre el sobiranisme a Catalunya que es publicarà a França i he col·laborat en el pròleg d’un altre. Vaig fent coses. Tinc els meus dies baixos, perquè la situació és molt difícil.’ I sobretot hi ha una cosa que sempre l’acompanya, que no l’abandona mai: la incertesa de no saber què passarà demà. ‘Voldria passar pàgina de tot això; però no puc, perquè encara hi sóc de ple.’

 

Ajudeu VilaWeb, fent-vos subscriptors

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent encara. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Vicent Partal
Director de VilaWeb