‘Que vinguin, que els esperarem’, diu Gonzalo Boye quan li demanes per la possibilitat que emetin noves euroordres contra els exiliats. Els seus advocats donen per fet que quan hi hagi una sentència condemnatòria del Tribunal Suprem espanyol contra els presos polítics que seran jutjats des d’aquest 12 de febrer vinent, aquesta anirà acompanyada d’unes noves ordres de detenció europees. Això pot passar aquest estiu, el mes de juny o de juliol. Perquè aquest és el calendari amb què treballa el Suprem: judici vist per a sentència a final d’abril, just a temps que no coincideixi amb la campanya electoral del 26-M, i publicació de la sentència dos o tres mesos després. L’absolució s’albira impossible, tenint en compte el relat inculpatori, amb aire de sentència anticipada, de tota la fase d’instrucció, i tenint en compte les proves i testimonis que ha acceptat el tribunal. La incògnita seran els anys de presó de les condemnes que recaiguin sobre els presos. Però també què implicaran aquestes sentències per als exiliats. Què pot passar amb una nova euroordre? Quan podran tornar de l’exili? Què els pot passar si tornen?

D’entrada convé recordar que els exiliats (no incloem ací ni Valtònyc ni Adrià Carrasco, que segueixen procediments judicials diferents) estan processats en una peça separada de la causa contra els dirigents independentistes, però que la justícia espanyola ha renunciat a demanar-ne, de moment, l’extradició, en veient les derrotes patides en diverses jurisdiccions europees. A Alemanya, el Tribunal Superior de Slesvig-Holstein va desestimar l’extradició per rebel·lió de Carles Puigdemont que li demanava el jutge Llarena i només va avalar-la pel delicte de malversació; a Bèlgica, la fiscalia va desestimar l’euroordre contra els consellers Toni Comín, Meritxell Serret i Lluís Puig per un delicte de forma; a Escòcia, la justícia va dilatar el procediment per a decidir si extradia Clara Ponsatí, a qui va deixar en llibertat provisional; i a Suïssa l’estat espanyol ni tan sols va gosar demanar que comencessin els tràmits per a extradir Marta Rovira i Anna Gabriel. Amb aquest panorama, el juliol de l’any passat el jutge Llarena va donar la batalla per perduda i va renunciar a l’extradició de Puigdemont només per malversació i va retirar les euroordres emeses contra els altres exiliats.

Què pot passar amb unes noves euroordres?

Per això la condemna que es pugui sentenciar contra els presos entrarà en contradicció amb allò que hem vist que fins ara passava en les altres jurisdiccions europees. Però la justícia espanyola precisament voldrà aprofitar aquestes condemnes per tornar a provar d’extradir els exiliats. Si s’emeten noves euroordres de detenció després de les condemnes, només s’hi podrà demanar l’extradició pels delictes pels quals hauran estat condemnats els presos, tant si és rebel·lió, com si és sedició, conspiració per la rebel·lió, malversació, etc. En aquest cas, la justícia del país on es trobin els exiliats –Bèlgica, Alemanya, Escòcia…–, en el moment que arribi l’euroordre, haurà de tornar a començar el procediment per a examinar-la i per a decidir si en concedeix l’extradició. Això en el cas de països de la UE on funciona el sistema de l’euroordre. En el cas de Suïssa, que no és membre de la UE, caldrà veure si Espanya emet una ordre internacional de detenció per a Marta Rovira i Anna Gabriel; i sobretot si tan sols comença els tràmits per a l’extradició, tenint en compte que l’any passat, tan bon punt el govern suís va advertir públicament que no acceptava extradicions per delictes polítics, l’estat espanyol ni ho van intentar.

El Tribunal Suprem espanyol només podria jutjar els exiliats pels delictes pels quals fossin extradits. De manera que tant podria passar que aconseguís l’extradició per tots els delictes pels quals els persegueix com només per algun. Fou el cas del president Puigdemont, que hauria pogut ser extradit per malversació, però Llarena no ho va voler. I també podria passar que es denegués l’extradició per qualsevol dels delictes per què fossin reclamats.

Què passaria si els exiliats tornessin?

Si fos aquest cas, què els passaria, als exiliats? Si tornessin a l’estat espanyol, serien detinguts i posats a disposició del Suprem perquè fossin acusats, jutjats i (segurament) condemnats. I l’exili podria ser un agreujant? No ho podria ser; perquè la pena aplicada correspon únicament als fets pels quals són jutjats, que són anteriors a l’exili. En cap cas les conductes posteriors poden empitjorar l’entitat del delicte que haguessin comès. I, de fet, en cas que els exiliats fossin jutjats al Suprem, no podrien ser condemnats a penes superiors a les que haguessin estat condemnats els seus companys presos. El tribunal es trobaria condicionat pels fets que hauria declarat provats. Uns mateixos fets no poden aparèixer i desaparèixer per a un mateix òrgan jurisdiccional. Això condicionaria el que pogués passar a partir d’aleshores.

I en el cas de Puigdemont?

Ara, Puigdemont sí que podria ser condemnat a penes superiors. Vegem el cas d’Oriol Junqueras, que és qui té la petició de pena més alta, perquè li apliquen una modalitat de rebel·lió específica, que és aquella en què s’ha malversat diners públics. En parla l’article 473.2 del codi penal espanyol. A Junqueras no li imputen un delicte de rebel·lió i un de malversació, sinó que li imputen una modalitat agreujada de rebel·lió. I l’interval penal per a aquesta modalitat va de vint-i-cinc anys de presó a trenta. A ell li n’han demanat el mínim: vint-i-cinc anys. Què li podria passar, a Puigdemont? Doncs li poden atribuir un paper encara més destacat, com a president, que el que ha tingut Junqueras, i la petició de pena pot ser més alta, de trenta anys.

Quants anys haurien de passar a l’exili?

Però si la justícia espanyola no n’aconseguís l’extradició ni tornessin a l’estat, en quina situació es trobarien els exiliats? Per a tornar sense ser detinguts, caldria que passessin els anys de prescripció dels delictes pels quals són reclamats. Els delictes de rebel·lió i de sedició prescriuen al cap de vint anys; el de malversació, al cap de deu anys; i el de desobediència, al cap de cinc.

La particularitat del cas d’Anna Gabriel

Aquest darrer cas és el que afecta l’ex-diputada de la CUP Anna Gabriel. Quan es va exiliar, Llarena va emetre una ordre de detenció contra ella dins l’estat espanyol, que continua vigent. Però no en va emetre cap d’internacional. Gabriel és processada per desobediència, que no implica penes de presó, sinó multa i inhabilitació fins a dos anys. Si fos extradida a l’estat espanyol per desobediència, només la podrien jutjar per aquest delicte. Però si no hi hagués un procediment d’extradició i fos ella que es posés a disposició de les autoritats, sí que la podrien acusar per uns altres delictes més greus, per més que hagi estat processada per desobediència. És a dir, si Anna Gabriel tornés, la podrien detenir i li podrien imputar càrrecs més greus que els que li atribueixen ara mateix.

I si hi hagués una sentència d’Estrasburg contra Espanya?

Hi ha un factor damunt la taula, que és aquell a què al·ludeixen les defenses dels represaliats repetidament: el Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH). Què pot passar si els exiliats romanen encara en una situació d’exili i hi ha una resolució del Tribunal d’Estrasburg contra Espanya per la condemna als presos polítics? D’entrada, l’estat espanyol té l’obligació d’aplicar les decisions i la doctrina d’aquest tribunal. Si Estrasburg digués que han de sortir de la presó, haurien de sortir-ne. L’article 954.3 de la llei d’enjudiciament criminal obliga els tribunals espanyols a revisar les condemnes dels qui han aconseguit una sentència d’Estrasburg contra Espanya.

Les sentències del TEDH afecten la persona que ha impugnat una condemna per vulneració d’algun dels seus drets fonamentals. No hi hauria cap vinculació directa entre una condemna d’aquesta mena contra l’estat espanyol i la situació dels exiliats, perquè els exiliats encara es trobarien en una situació processal prèvia, sense haver exhaurit la via judicial interna espanyola. Però és clar que l’impacte judicial i polític que tindria una condemna d’Estrasburg contra Espanya hauria de fer bellugar les coses. Segons els juristes consultats per VilaWeb, en virtut d’una sentència com aquesta contra Espanya, els exiliats haurien de demanar el sobreseïment de la causa contra ells, de manera que si el cas fos arxivat ja podrien tornar lliurement. O bé que la fiscalia retirés els càrrecs contra ells; això seria a les mans de les autoritats espanyoles. Pels experts consultats, en una situació hipotètica com aquesta, seria inconcebible jurídicament que el Tribunal Suprem espanyol –i més concretament el jutge instructor, Pablo Llarena– no acceptés el sobreseïment; o que la fiscalia no retirés els càrrecs contra els exiliats. ‘Això seria un escenari tenebrós’, diuen.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb