Després de la caiguda del règim d’Assad, els sirians topen amb una amenaça nova: Israel

The Washington Post · Louisa Loveluck, Abbie Cheeseman, Kareem Fahim

Damasc, Síria. Després d’atacar repetidament Síria durant dos mesos –tot atiant la ira i les angoixes dels ciutadans i del nou govern del país–, el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, ha promès d’intensificar una campanya militar que, segons que ha explicat, té l’objectiu de neutralitzar qualsevol possible amenaça que pugui emanar del seu veí del nord.

Dimarts de la setmana passada, sense anar més lluny, els drons israelians van bombardar uns quants punts de Damasc i del sud de Síria. L’exèrcit israelià, per la seva banda, va descriure els objectius dels atacs com a posicions militars que “representen una amenaça per als ciutadans d’Israel”.

Tanmateix, no és clar quina amenaça representava cap d’aquestes posicions per a Israel. L’estat sirià ha quedat molt debilitat per catorze anys de guerra civil, i les seves capacitats militars són, ara com ara, altament limitades. D’ençà que els insurgents van prendre el poder el desembre passat, els nous dirigents del país han demostrat molt poc interès a enfrontar-se a Israel, i han optat per centrar-se en les múltiples crisis internes que assolen el país.

Els rebels també s’han mostrat poc predisposats a condemnar l’activitat militar d’Israel al seu país, segurament en un intent de cortejar els països occidentals, que fins ara han optat per mantenir les sancions econòmiques que tant de mal han fet a l’economia siriana.

Els nous dirigents del país difícilment podran desentendre’s de les reclamacions de Netanyahu, que ha exigit la desmilitarització total del sud de Síria. Dimarts passat, poques hores abans dels atacs, els participants en el diàleg nacional sirià van condemnar enèrgicament els atacs israelians, tot demanant al govern de Netanyahu que posi fi a l’ocupació israeliana de part del sud de Síria.

El ministre de Defensa israelià, Israel Katz, declarà la setmana passada que els atacs de les forces aèries del seu país al sud de Síria s’emmarquen en “la nova política de pacificació del sud de Síria”. “El missatge és clar: no permetrem que el sud de Síria es converteixi en el sud del Líban”, explicà Katz, en al·lusió a la part del país veí des de la qual el grup militant Hezbol·là ha atacat Israel.

Després de l’atac del 7 d’octubre, Israel va llançar un seguit de campanyes militars aèries i terrestres que, segons que explicà aleshores el govern israelià, tenien com a objectiu eliminar qualsevol possible amenaça provinent de països veïns. La campanya va destruir gran part de Gaza i del sud del Líban, que es van convertir de facto en zones tampó.

La setmana passada, Israel va enviar tancs a la Cisjordània ocupada, per primera vegada en dues dècades, en el marc d’una ofensiva com més va més intensa.

Mairav Zonszein, analista d’Israel a l’International Crisis Group, un think tank amb seu a Brussel·les, explica que les incursions israelianes a Síria formen part del missatge que Israel ha provat d’enviar als seus rivals regionals d’ençà del 7 d’octubre: “No us fiqueu amb nosaltres.”

“Imagino que alguns funcionaris del govern israelià creuen que això és una tàctica eficaç, però no sé què pretenen d’aconseguir en el cas de Síria”, continua.

Israel, segons que afegeix Zonszein, sovint ha emprat aquesta tàctica a Cisjordània. Tot i fer-se amb el pretext de salvaguardar la seguretat nacional, aquestes accions militars sovint no han fet sinó crear encara més inseguretat i violència.

En les hores posteriors a la caiguda del govern d’Assad, fa més de dos mesos, les forces israelianes van trencar un alto-el-foc que havia existit durant dècades entre ambdós països, tot prenent posicions militars a la zona tampó patrullada per l’ONU i, fins i tot, encara més endins de Síria.

D’aleshores ençà, Israel ha llançat centenars d’atacs contra posicions militars dins de Síria, segons els grups d’observació, aparentment contra equipament i instal·lacions militars vinculades a l’antic règim.

Els assalts militars israelians són una qüestió molt delicada per al nou president de Síria, Ahmed al-Sharaa, que ja ha hagut de gestionar l’esclat de protestes espontànies contra els atacs, tant a Damasc com a més punts del sud del país. L’esperada sessió de diàleg nacional va acabar dimarts amb una declaració que descrigué els atacs militars israelians com “una violació flagrant de la sobirania de l’estat sirià” i exigí la retirada immediata i incondicional d’Israel.

“És una qüestió molt delicada”, explica Orwa Ajjoub, un doctorand de la Universitat de Malmö que estudia Hay’at Tahrir al-Sham (HTS), el grup militant islamista que Sharaa va dirigir abans de convertir-se en el president de Síria. “Vol mantenir la imatge que és un home de pau per provar de seduir Trump”, afegeix.

Molts analistes han interpretat l’exigència de Netanyahu d’una “desmilitarització total” al sud de Síria, formalitzada per primera vegada a mitjan febrer, com la formalització d’una ocupació en territori sirià que Israel havia descrit originalment com a temporal. Netanyahu va afirmar que Israel “no permetrà” que l’exèrcit sirià es desplaci al sud de la capital, Damasc, en unes paraules que s’han llegit com un desafiament descarat a la sobirania del nou –i encara feble– govern del país.

El matí de dimecres passat, al barri de Kiswah de Damasc, els residents explicaren que alguns dels atacs de la vigília havien impactat contra la base militar de la primera divisió blindada de l’exèrcit, ara controlada per militants lleials al govern nou.

A les portes de la instal·lació, un dels combatents –que accedeix a parlar amb la condició de ser identificat pel sobrenom d’Abu Reem, atès que no està autoritzat a fer declaracions als mitjans sobre els atacs– explica que sembla que els atacs tenien com a objectiu els vehicles de la divisió, tot i que no és clar per què Israel voldria destruir-los. En una base situada a pocs centenars de metres es veuen, de les portes estant, un grapat de tancs intactes.

Ajjoub diu que li costa de discernir quina amenaça militar veu Israel, ara com ara, en Síria. “L’exèrcit sirià ja no existeix, i les noves unitats militars que formen part de la nova administració estan mal equipades”, afirma. “I Israel ha destruït la major part de l’armament sofisticat –si se li pot dir així– que posseïa l’exèrcit sirià.”

Zonszein, per la seva banda, reitera que l’onada recent d’atacs israelians sembla “contraproduent per a qualsevol pau i estabilitat” a la regió, per genuïna que pugui ser la preocupació del govern israelià sobre la possibilitat que el nou govern de Síria pugui representar una amenaça contra la seguretat nacional del país.

Mentre Sharaa i el seu govern se centren a abordar problemes interns –sense deixar de remarcar que la nova Síria no serà una amenaça per a la seguretat de la regió–, Zonszein explica que els atacs han convertit Israel “en un enemic que Síria, en aquests moments, ni vol ni necessita”.

“Costa de no veure tot plegat com una extralimitació i una provocació”, afegeix.

Dimecres, a Kiswah, els residents van explicar que havien passat una nit de molta angoixa. La por a nous atacs despertava la gent fins i tot després d’haver-se aconseguit adormir. “La caiguda del règim ens va fer molt feliços, però anit els meus fills estaven molt espantats”, assegurà Firas Hassan Isleem, un taxista de 52 anys. “Ho han destruït tot”, digué, en al·lusió a Israel. “No queda res que pugui protegir-nos-en.”

Un altre home s’acostà a Isleem per preguntar-li què havia passat. Tornava d’un viatge, va explicar, i tot just acabava d’arribar a Kiswah. “Han tornat a bombardar”, li respongué Isleem.

“Qui?”, preguntà l’home.

“Tu qui creus?”, digué Isleem.

Cheeseman informa de Beirut estant; Fahim informa d’Istambul estant. Zakaria Zakaria i Salwan Georges han contribuït en aquest reportatge.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb