Què és la síndrome de la impostora i com combatre-la?

Hi ha estudis que assenyalen que les dones tenen tendència a infravalorar les pròpies capacitats · Infravalorar-se, l'autoexigència i el perfeccionisme causen unes inseguretats laborals que poden ser molt limitants

VilaWeb
Michelle Obama ha explicat que ha patit la síndrome de la impostora.
Clara Ardévol Mallol
23.02.2022 - 09:45
Actualització: 23.02.2022 - 10:45

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Avui, 22 de febrer, és el Dia per la Igualtat Salarial. És a dir, el dia en què es denuncia que hi ha una diferència clara entre els sous que cobren, de mitjana, homes i dones. Als Països Catalans, els homes cobren entre 3.000 euros i 6.350 més que no pas les dones. Hi ha molts factors que causen aquesta diferència de mitjana: la feminització dels treballs precaritzats, les dificultats per a la conciliació, que impliquen una doble jornada a la feina i a la llar o bé una disminució de les hores de feina de les dones, la discriminació laboral, el sostre de vidre… Hi ha altres factors que són menys centrals, però que també poden tenir influència en el desenvolupament professional de les dones. Un d’ells és la tendència generalitzada a infravalorar les pròpies capacitats, l’anomenada popularment síndrome de la impostora.

Una síndrome que tenen estudiants i treballadores

Els homes també poden tenir la síndrome de l’impostor, però s’acostuma a manifestar de manera molt més freqüent en les dones. De fet, hi ha estudis que assenyalen que els homes tenen tendència a sobrevalorar les seves capacitats mentre que les dones tenen tendència a infravalorar les pròpies. Per exemple, una anàlisi de la Universitat Oberta de Catalunya i la Universitat Politècnica revelava que les noies infravaloren les pròpies capacitats en tecnologia i matemàtiques, mentre que els nois, que objectivament treuen notes més dolentes, les sobrevaloren. Un altre estudi, de l’American Physiological Society, fet a partir d’enquestes a estudiants, demostrava que ells valoraven millor les pròpies capacitats acadèmiques que no pas elles, i que això implicava que els nois participessin més en les classes.

Aquesta autopercepció esbiaixada s’acaba traslladant a la universitat –pot influir en l’elecció de la carrera– i en el món laboral. Diversos estudis assenyalen que hi ha certa tendència que les dones negociïn el sou més a la baixa que no pas els homes i que, fins i tot, decideixin de no presentar candidatures a ofertes de feina si no compleixen el 90% o el 100% dels requisits, mentre que ells s’hi presenten quan en compleixen el 60%.

Una síndrome transversal

Laia Arcones, assessora de marca personal especialitzada en lideratge i visibilitat femenina, explica que ella també ha tingut la síndrome de la impostora, i que ha detectat que moltes altres dones la tenen: “Fa deu anys que treballo cada dia amb moltes dones, com a mànager en grans empreses, i una de les coses que tenen en comú és aquesta falta d’autoconfiança. Moltes no s’atreveixen a postular una posició superior perquè senten que no estan a l’atura. En moltes reunions no s’atreveixen a donar la seva opinió, ni presentar els seus projectes.”

Arcones sosté que les dades recollides en les etapes acadèmiques i professionals no són casuals, i que tot això té molt a veure amb el que s’espera de les dones en la societat actual: “Des de petites se’ns exigeix el perfeccionisme, que siguem la dona perfecta, la mare perfecta, la filla perfecta, la professional perfecta… Això ens pressiona i fa que tinguem un grau d’autoexigència molt més alt. Moltes vegades sentim que no ho fem tan bé com ho hauríem de fer, per ocupar el lloc que ocupem. I aquesta sensació és independent del lloc de feina, dels anys d’experiència i de la professió.” De fet, dones d’èxit en tots els àmbits han admès que tenien la síndrome de la impostora. És el cas, per exemple, de la cantant Jennifer López, de les actrius Kate Winslet i Penélope Cruz, de Michelle Obama i de Sheryl Sandberg, directora d’operacions de Facebook.

Com detectar-la?

Les dones que tenen la síndrome de la impostora acostumen a atribuir bona part dels seus mèrits a la sort, a pensar que ocupen el lloc que ocupen gairebé per casualitat, sense merèixer-s’ho realment, i acostumen a tenir força pànic del fracàs o la mediocritat. És per això que acostumen a tenir por de proposar, d’ocupar espais o d’afrontar objectius laborals sense haver arribat a un nivell molt exhaustiu de preparació. Segons la investigadora Valerie Young, una de les expertes internacionals en la matèria que ha publicat llibres sobre el tema, hi ha cinc tipus de ‘impostores’, una distinció que pot ajudar algunes dones a veure’s reflectides en algun model:

  • Perfeccionista: s’exigeix massa a si mateixa i es posa constantment objectius poc realistes o inassolibles, fins al punt que pot arribar a sobredimensionar molt un petit error.
  • Experta: mira de saber-ho tot, de ser experta en qualsevol qüestió, cosa que fa que mai no se senti prou preparada.
  • Superwoman: es vol fer càrrec de totes les tasques, també de les que, en principi, no li corresponen. Considera que ha d’esforçar-se més que ningú.
  • Superdotada: vol aparentar fortalesa, que pot fer-ho tot i que pot solucionar-ho tot sola, i això fa que tingui por de demanar ajuda, cosa que pot ser llegida com un senyal de poca professionalitat o debilitat.
  • Geni: sempre vol ser la millor i la primera en tot, i per tant, no es perdona cap fracàs. Si fracassa, es fustiga molt.

Com combatre-la?

Combatre la síndrome de la impostora és complicat, però no impossible. Laia Arcones, per exemple, va aprendre a gestionar-la. “És més fàcil gestionar aquesta sensació quan t’adones que va relacionada amb les teves pors, amb el fet que t’infravalores, que et falta confiança… M’agrada molt la frase de ‘no pots aconseguir allò que no creus que mereixes‘. Si no ens sentim mereixedores d’un èxit, sou o posició en el món professional, això acabarà essent una barrera.”

Arcones proposa un exercici pràctic que pot ser un bon començament: fer un recull dels assoliments, de totes les coses que s’han fet bé darrerament en l’àmbit professional, o fins i tot durant tota la carrera. “Això ajuda a compensar la balança i fer callar una mica aquesta veueta interior que et diu que no ets suficient. També hi pot ajudar demanar a altres persones l’opinió o, fins i tot, tenir una mentora que cregui en tu i t’impulsi.”

La importància de l’entorn i del context

Combatre la síndrome de la impostora també pot ser cosa de l’entorn i del context social, que fins ara ha tingut tendència a infravalorar la feina de les dones i a demanar-los més resultats per a ocupar els mateixos llocs que els homes. Arcones explica que els caps hi poden ajudar demanant l’opinió a les treballadores que saben o intueixen que tenen bones idees però que potser no s’atreveixen a expressar-les, o fins i tot fent preguntes a tothom a les reunions, per assegurar-se una participació completa de tots els treballadors.

El moviment feminista sovint empra tres conceptes que poden ser importants per a equilibrar les relacions entre homes i dones a les empreses, si els homes decideixen d’evitar certes actituds. Són el furt d’idees o bropropriating, la pedanteria masculina o mansplaining –explicar a una dona alguna cosa que probablement ella ja sap de manera paternalista i condescendent– i el manterruption –les interrupcions als discursos de les dones. Nombrosos estudis demostren que hi ha certa tendència dels homes a interrompre més les dones que no pas els homes. La Northwestern Pritzker School of Law va mostrar el 2017 que els jutges del Tribunal Suprem interrompien les jutgesses unes tres vegades més sovint que als altres jutges.

En definitiva, cal que tota la societat faci esforços perquè aquest biaix de gènere en l’autopercepció professional i acadèmica desaparegui. També cal tenir en compte que el fet de sentir-se poc brillant en alguna cosa no sempre té a veure amb una autopercepció distorsionada, sinó que pot ser una percepció realista en alguns casos. Cal intentar dilucidar amb fets objectius fins a quin punt la percepció pot ser distorsionada o no; però entendre que no cal fer-ho tot de manera brillant sempre per a ser vàlida i perdre la por de cometre errors també pot ajudar a superar aquestes inseguretats a la feina, les quals poden esdevenir molt limitants.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes