Si perdem la sobirania alimentària

  • Durant massa anys hem menystingut el camp, la seva gent; hem projectat el progrés i l’èxit a les grans urbs, i hem oblidat d’on vénen els aliments dels quals tant gaudim

Estel Solé
14.02.2024 - 21:40
VilaWeb

Aquests darrers dies els agricultors i ramaders han donat una lliçó al país, però sobretot als autònoms. Els treballadors no assalariats solem queixar-nos de la nostra paupèrrima situació laboral, sigui quin sigui el nostre àmbit de feina, però a l’hora de portar les protestes a la pràctica flaquegem; no es recorda cap aturada reivindicativa gaire reeixida per part del col·lectiu. L’excusa arrela en una veritat inqüestionable: no ens podem permetre parar la feina perquè necessitem ingressar diners. Però, justament perquè la majoria de nosaltres no tenim cap sindicat darrere i estem desemparats pel que fa a drets laborals, depèn només de la nostra tenacitat el fet de plantar cara. La capacitat humana de resistència davant les opressions pot ser llegida positivament com un fet estoic, però arriba un punt que tot fa un tomb, i d’impertorbables i indelebles passem a ser mesells que han oblidat la seva força. És el que explica aquella faula tibetana que pren els elefants com a exemple: quan els elefants són petitons, els humans els lliguen una cadena de ferro a una pota, i els fermen a una estaca. Les bestioles proven de desfer-se del cadenat, estiren fort, però no aconsegueixen deslliurar-se perquè encara són petits. Passen els anys i els elefants es fan forts i robustos i, malgrat que aviat arriba el dia en què d’una estrebada desganada podrien arrencar de sobres cadena i estaca i alliberar-se, mai més tornen a intentar de desencadenar-se perquè han crescut interioritzant la seva submissió i han oblidat que ara posseeixen la fortalesa que un dia els va mancar i que amb un sol gest de lluita contra l’estaca serien lliures.

Això és precisament el que ens ha de fer sentir orgullosos dels nostres pagesos i ramaders. Amb les mobilitzacions d’aquests dies, que se sumen a les dels seus col·legues francesos, alemanys, belgues i italians, han deixat clar un missatge: no estem morts, estem agonitzant per culpa del menyspreu de governs i institucions, però reconeixem la nostra força, allò que ens fa imprescindibles: si deixeu caure la pagesia, darrere caureu tots.

El senyor encorbatat que dimecres passat es cagava en tot perquè la Diagonal estava tallada i no podia tornar a casa a l’hora prevista sentia una empatia escassíssima pels manifestants i un gran desinterès per esbrinar-ne els motius. En una societat tan individualista com la nostra, no és d’estranyar aquest comportament tantsemenfotista cap a les lluites considerades alienes, i és que aquest és un altre parany del capitalisme: haver-nos allunyat de la idea que tota lluita de les classes treballadores és una lluita col·lectiva. Que si els tractors tallen les carreteres no és per gust, és per reivindicar una feina de la qual depenen els aliments de tots, els preus del mercat i la qualitat de tot allò que ingerim, inclosos aquells qui només contemplen la molèstia d’una manifestació.

Per als parlamentaris europeus, tots els tractors, remolcs, atomitzadores, missals i arsenal agrari que es van passejar per la ciutat de Barcelona potser són elements tan aliens a ells que els resulten fins i tot de ficció, però la crua realitat ens parla del sacrifici d’un col·lectiu que s’hi juga la supervivència. Faríem bé de no quedar-nos només amb la suposada imatge lúdica de les jornades i anar al moll de l’os de què han suposat aquestes reivindicacions sense garanties. Alguns pagesos que venien de Lleida, per posar un exemple, van deixar de produir, per tant, d’ingressar, van fer una mitjana de 120 km durant nou hores fins a la capital amb un cost que ronda els 450 euros de combustible pel cap baix, només en el trajecte d’anada. Si hi sumem els 250 euros de tornada, ens plantem en pèrdues econòmiques que ronden els 700 euros. Sumem-hi també algunes multes que van rebre alguns dels manifestants per haver obstaculitzat la circulació mentre seguien les instruccions per sortir de la ciutat dels cossos de Mossos d’Esquadra i de la Guàrdia Urbana.

Davant la falta de negociació i de solucions, les mobilitzacions creixen arreu del país mentre la pagesia decreix. Catalunya ha perdut més de cinc mil pagesos en la darrera dècada, però malgrat la davallada, hi ha joves ramaders i agricultors carregats de passió que aposten per noves maneres de fer que respectin la terra, que ofereixin productes de qualitat i de proximitat, mantenint la producció i la viabilitat des d’una visió més social i ecològica i abraçant les noves tecnologies i el tarannà del passat. Ells i elles –que volen combatre l’envelliment i la masculinització del sector–, el darrer bastió, la darrera esperança, també eren a les mobilitzacions i aquest és el fet més tràgic, la constatació que no només hem ofegat les generacions pageses de tota la vida, sinó que, a més, estem impedint el relleu que, contra tot impediment –les elevades inversions per a començar de zero, la burocràcia…–, encara té la il·lusió d’arreglar el territori.

Durant massa anys hem menystingut el camp, la seva gent; hem projectat el progrés i l’èxit a les grans urbs, i hem oblidat d’on vénen els aliments dels quals tant gaudim. Tot apunta que no serà fins que ens falti el plat a taula, quan la situació ja sigui irreversible, que ens adonarem que hem abandonat aquells qui mantenien el nostre hàbitat, que evitaven els grans incendis i que ens proporcionaven els béns més necessaris i preuats. Tal vegada aleshores entendrem per què un dia els pagesos i ramaders es manifestaven, pagant un alt preu. Tal vegada aleshores ens serà imprescindible entendre per què va desaparèixer la pagesia, i tal vegada serà aleshores que comprendrem que hem perdut una estructura imprescindible d’estat, la sobirania alimentària.

 

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any