03.03.2025 - 21:45
|
Actualització: 03.03.2025 - 21:51
Prèvia número 1. La censura i els intents de limitar la llibertat d’expressió vénen de lluny. Silenciar, aïllar, marginar i fins i tot eliminar qui no opina com tu és més vell que anar a peu. I no només és propi de dictadures, no. Hi ha democràcies pretesament modernes i consolidades que també tanquen diaris, segresten revistes i empresonen cantants. Suposo que no cal posar exemples.
Prèvia número 2. Hi ha persones que s’hi juguen el coll a l’hora de defensar la llibertat d’expressió o, simplement, exercir-la. Periodistes i no periodistes. Julian Assange, Anna Politkóvskaia, Edward Snowden, Martxelo Otamendi, Xavier Vinader o Jesús Rodríguez són només alguns d’una llarguíssima llista de noms. Perseguits, exiliats, empresonats, torturats, assassinats. Només l’any passat, l’organització Reporters Sense Fronteres va comptabilitzar 54 periodistes morts, 550 empresonats, 55 segrestats i 95 desapareguts a tot el món.
Tenint en compte les dues prèvies anteriors, la història que explico avui és ben poca cosa. Fireta, fins i tot. Però és la meva història, i si no l’explico jo, no l’explicarà ningú.
Divendres 31 de gener. Vol Barcelona-Managua AA113 d’American Airlines amb escala a Miami. A l’hora de fer la facturació a Miami per a agafar el vol de connexió, ens diuen que hi ha “problemes amb la documentació” i que no podem embarcar cap a Nicaragua. No entenc res. La documentació ha estat prou bona per a poder entrar als Estats Units i no ho és per a entrar a Nicaragua? Les dues dones que ens atenen ens miren amb cara de llàstima però no hi poden fer res. És el govern del país centreamericà, qui no autoritza la nostra entrada. Que anem dilluns al Consolat de Nicaragua a Miami a veure si ho podem resoldre.
Aquesta mena de contratemps no són ben bé els que desitges després de dotze hores de vol i viatjant amb una criatura, però què hi farem. Tenint en compte que els passaports han d’estar en ordre si ens han dut fins a Miami, repasso mentalment el formulari que vaig omplir fa dies per a les autoritats de Nicaragua i intento endevinar quina creu vaig deixar de marcar o vaig marcar equivocadament. Ingenu de mi!
El motiu pel qual veurem les obres de l’estadi de futbol que construeixen per a Messi a la capital llatina dels Estats Units i dormirem en un dels pitjors hotels de la meva vida és tot un altre. Els “problemes de documentació” que el govern de Nicaragua ha detectat són un article que vaig escriure el 1996 a la revista el Temps, tornant d’una missió d’observació electoral, que es veu que no va acabar d’agradar a les autoritats sandinistes. És la primera i única vegada que he estat a Nicaragua.
Ho repeteixo perquè sé que costa de creure: un article escrit fa gairebé trenta anys és el motiu pel qual se’ns impedeix el 2025 d’entrar a Nicaragua a fer turisme! Les gestions que mirem de fer per a trobar una solució no ens porten enlloc. La vida és així de paradoxal: un dia ets feliç cantant i ballant “porque Nicaragua es san-di-nis-ta” amb Fermin Muguruza al Palau Sant Jordi i, exactament, una setmana després, et trobes encallat a Miami pel mateix motiu, perquè Nicaragua és sandinista.
Com que tothom té dret de forjar-se una opinió més enllà dels censors i dels qui dediquen la seva vida a la noble causa d’elaborar llistes negres, us deixo l’enllaç a l’article que vaig publicar en el seu dia, que òbviament jo havia oblidat i ara he rellegit un munt de vegades per veure quins imperdonables elements contrarevolucionaris conté. Debades. Potser amb el títol en van tenir prou? “Tercera passa enrere dels sandinistes”. Si és així, llàstima, perquè després a dins del text donava part de culpa als nord-americans. La part bona, no cal dir-ho, és constatar que el català no és marginat i té rang de normalitat per a les autoritats nicaragüenques a l’hora de castigar la llibertat d’expressió.
No entraré ara a analitzar la situació política actual del país ni la deriva del tàndem format per aquell líder que tanta admiració despertava a la Catalunya dels anys vuitanta, Daniel Ortega, i la seva esposa i vice-presidenta del país, Rosario Murillo. Fa anys que els seus antics companys de lluita són a l’exili o a la presó. Noms guerrillers que també ressonaven amb força i que en el seu dia admiràvem tant o més que Ortega, com els de Sergio Ramírez, Mónica Baltodano, Dora María Téllez o Gioconda Belli. Llegint la darrera novel·la de Belli, Un silenci ple de murmuris, queda clar en quina mena de monstres considera que s’han convertit Ortega i Murillo. Uns monstres com els que també retraten Oriol Malet i John Carlin al còmic Bèsties, una faula universal sobre els vicis inherents a l’acumulació de poder polític inspirada, justament, en Daniel Ortega.
Fins aquí la meva aventura. Vam acabar improvisant un viatge alternatiu a Costa Rica que va estar la mar de bé. Jo vaig trigar uns dies a pair el disgust. He esperat fins ara per veure si obtenia alguna resposta de les autoritats de Nicaragua a les meves preguntes, òbviament sense èxit. Amb aquest article suposo que m’asseguro no poder entrar al país fins que hi hagi un canvi de règim. Em sap greu. No sóc tan ingenu per a pensar que tots els països que em deixen entrar sense problemes són democràcies, però tinc ben clar que qualsevol país que persegueix els periodistes autòctons i veta l’entrada a periodistes estrangers per articles innocus que van escriure fa trenta anys sí que és una dictadura.
