Ahir, el Tribunal Suprem espanyol va passar per alt novament la seua pròpia legalitat, atribuint-se de sobte la capacitat de decidir sobre els permisos penitenciaris. Significativament, sobre els permisos penitenciaris dels presos polítics catalans, només. I significativament, també, el dia que l’Audiència Provincial de Girona li recordava que la decisió sobre la utilització de l’article 100.2 corresponia a les audiències provincials i no pas al Suprem. Tant hi fa. El Suprem ha canviat novament les regles del joc a mig partit i ho ha fet amb el suport explícit del govern espanyol, que ha fet servir la fiscalia, orgànicament dependent de l’executiu, com a instrument per a apuntalar la nova teoria jurídica.

Això que fa el Suprem és un acarnissament. Discriminatori. Contra la presidenta Forcadell, a qui té una ràbia molt especial, com és públic i notori, i contra tots els presos polítics. Un acarnissament que es pot qualificar de discriminació. Es canvien les regles del joc només i exclusivament per castigar un grup de presos unit per una mateixa causa política. I es fa de manera explícita. Ni tan sols proven de dissimular, fent un ordenament general que suavitze la discriminació. La gravetat dels fets és enorme.

Però tot indica que el Suprem continuarà en aquesta persecució, l’ampliarà al tercer grau i retornarà finalment els presos a les cel·les. Cal recordar, perquè ningú no se senta enganyat, que fa anys d’aquest comportament, que no té res de nou. De fet, el judici no s’hauria d’haver fet pas al Suprem espanyol, en termes estrictament legals, sinó al Superior de Justícia de Catalunya. El Suprem es va inventar el delicte de rebel·lió només per passar la causa al seu terreny i, finalment, aquest delicte va decaure. Però l’efecte ja s’havia aconseguit: el judici el va fer el Suprem i no el TSJC.

Aviat hauran passat tres anys del referèndum i de la proclamació de la independència. Després del 155, una part del govern va optar per l’exili i per continuar des de l’espai lliure europeu, i una altra va decidir de romandre ací, cosa que implicava, evidentment, acatar el marc jurídic espanyol i reconèixer a l’estat espanyol el dret de jutjar-los. Potser per això, en un primer moment, es va cercar la clemència. Un cert pacte social reclamava que no es critiqués ningú per les decisions personals que havia pres i això ho vam respectar la immensa majoria de la població. Podíem no entendre què feien, però enteníem que eren víctimes de la repressió i que, com a tals, mereixien el nostre suport incondicional i la comprensió sobre les seues decisions. Això continuarà essent així, però com més temps passa més motius hi ha per a demanar-nos seriosament si aquesta estratègia té sentit. Perquè amb el millor dels governs possibles instal·lats a Espanya, no és que la repressió haja amainat, precisament.

Per comprovar-ho, mirem aquesta setmana terrible que vivim: la mesa del parlament sencera ha passat pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i n’eixirà inhabilitada, amb tota probabilitat. Pel Tribunal Suprem ha passat Laura Borràs, a qui demanen quinze anys per un presumpte fraccionament de contracte. Mentrestant, un jutge de Madrid ha citat a declarar Antonio Baños, acusant-lo de desobediència per haver-se negat a respondre a les preguntes de l’extrema dreta en el judici de l’1-O al Suprem. I a Figueres, un jutge ha encausat 197 persones més acusant-les dels talls a l’autopista amb motiu de la sentència, un cas especialment interessant pel contrast amb l’actuació del jutge de Perpinyà pels mateixos fets. I a tot això, si no era prou encara, cal afegir-hi l’absolució d’Ibrahim i Charaf, els dos xicots de divuit anys empresonats durant vuit mesos per les protestes a Girona contra la sentència. L’Audiència de Girona els ha absolt per manca de proves, però tots dos independentistes han hagut de passar vuit mesos a la presó, dels quals no els rescabalarà ningú. Com ningú no rescabalarà tampoc els CDR detinguts de manera aparatosa com si fossen els més grans terroristes del planeta i alliberats també tots ells després, els dos darrers posats en llibertat sense càrrecs aquesta mateixa setmana.

Les coses que es van fer en el seu moment no es poden desfer. Però desconcerta molt llegir el relat del que ha passat en només cinc dies i observar com, malgrat tot això, es manté i se sosté un cert relat en el sentit que l’independentisme ha de donar suport al govern de Pedro Sánchez. Deixe de banda la qüestió de la fiscalia, que per si sola ja hauria de ser suficient per a trencar relacions amb el PSOE. Parlant fredament, i com si ells no pogueren fer realment res des del govern, hi ha algú que puga explicar-nos en què beneficia al procés d’independència continuar pactant i regalant vots al congrés espanyol, o continuar pactant a les institucions, com seria el cas de la Diputació de Barcelona, amb els mateixos que, com a mínim, permeten que passe tot això que descrivia abans? I no parle del govern espanyol i prou. Ahir, cap partit de l’esquerra espanyola ni cap mitjà de l’esquerra espanyola no es va dignar a fer cap comentari sobre l’agressió contra la presidenta Forcadell. Mentre la dreta i els seus mitjans cridaven victòria i bramaven plens de joia.

Diumenge, el vice-president Junqueras va ser molt contundent i va deixar clar que el seu partit no pactaria mai amb el PSC perquè els socialistes s’havien alegrat de la seua entrada a la presó i ho havien celebrat. Aquesta és una declaració important. La pregunta és si, en vista de l’acceleració de l’estat de repressió, no caldria fer uns quants passos més. Concretament: no seria l’hora que els tres partits independentistes amb representació parlamentària pactaren una actuació conjunta sobre això? Cap vot al PSOE en res de res a Madrid i desfer els pactes amb el PSC a la Diputació de Barcelona i en altres institucions, per exemple. O és que no s’entén, encara, que en la situació actual el PSOE no té cap al·licient, cap ni un, per a resoldre res i viu còmodament parant una mà per a rebre vots de franc mentre amb l’altra autoritza la repressió i la justifica? I, per contra, algú es pensa que estaria tan tranquil i no es mouria si demà perdés la Diputació de Barcelona i sabés que al congrés espanyol ha de comptar d’entrada amb 23 vots que li diran no a tot? Implacables. Xantatgistes, si ho voleu dir així d’exageradament: o resols el nostre tema o no tindràs cap mena d’estabilitat.

PS. Per si calia més, ahir el mateix Suprem també va rebaixar la pena als atacants violents de Blanquerna. En realitat, va emblanquir la violència espanyolista, perquè va treure de la sentència l’agreujant de discriminació de caràcter ideològic. O siga: si ets espanyolista i pegues, no et preocupes que ja t’ho arreglarem.

PS2. El futur de l’independentisme no ha de ser en mans d’Esquerra i Junts necessàriament, en això també estem d’acord. Però si escric el que escric és perquè ara mateix hi és i, per primera volta en dos anys, tots dos líders tenen la capacitat material per a parlar entre ells i pactar. Puigdemont i Junqueras tenen prou autoritat sobre els dos espais per a prendre decisions que avui semblen impossibles. Va passar en el passat. No cal que passe avui. Però..