Blai Bonet pronunciant el pregó de la Setmana Santa de 1980, a l'església de Sant Andreu de Santanyí.

AdiA Edicions acaba de publicar el pregó que va escriure i dir Blai Bonet la Setmana Santa del 1980 a l’església de Sant Andreu de Santanyí, el seu poble. El text va ser un encàrrec de mossèn Jaume Serra, rector de la parròquia aleshores, un capellà activista en drets humans i molt actiu en favor de la cultura catalana. El text es va imprimir llavors com a opuscle per repartir entre els feligresos que van anar a escoltar Bonet, però després d’aquell episodi ningú no es va tornar a fixar en aquest pregó fins ara. L’editor Pau Vadell l’ha recuperat en un treball de recerca i editat, incorporant-hi un epíleg de l’especialista Gabriel de la S.T. Sampol.

L’edició té el suport de la Fundació Mallorca Literària, fundació cultural privada, encarregada de la gestió de les cases museu de Llorenç Villalonga (Binissalem), Pare Rafel Ginard (Sant Joan) i Blai Bonet (Santanyí). I a tot això, s’hi suma la recuperació del text dit, a càrrec de l’actor Toni Gomila, que l’ha convertit en un monòleg. Enguany s’ha pogut veure a la sala petita del teatre Principal de Palma i al Santuari de Consolació de Sant Joan. La voluntat és que cada Setmana Santa Toni Gomila representi aquest monòleg en dos o tres pobles i que es converteixi en una tradició.

‘El pregó de Blai Bonet és un text amb frases tan potents que n’hem fet una samarreta d’aquesta: «Dita en el moment just, una frase talla més que un trinxet nou.»” Pau Vadell ho explica a VilaWeb, que també diu: “És un pregó que s’ha de posar en el context del 1980. Conté una visió ultrapersonal dels textos bíblics, amb moltes de les escenes de la Passió portades al context de Santanyí. Però també és un text polític, que conté moltes referències a fets significatius del moment, com ara els atacs que el cardenal Tarancón va patir de l’extrema dreta o que parla d’imperialisme i fa una comparació amb la situació política que passava aquí. I tenint en compte l’època, ara més que mai hi ha molts temes que ens interroguen amb la realitat d’avui.’

«…tan actual és avui com actual era en aquella setmana en la qual els partits polítics d’Israel varen aconseguir fer la pell a Jesús, un home jove, israelita, que feia les coses molt ben fetes; era molt just; resultava ser molt incòmode per aquells líders dels partits de Roma i per l’eixam de petits partits locals, jueus. Els fariseus eren el partit polític dels intel·lectuals. Els escribes eren l’estament de la burocràcia. Els saduceus eren el partit avançat; eren avançats, però poc…»

Uns exemples del fet de fer viure la passió a Santanyí:

«Son Getsemaní era una finqueta d’oliverar, de llimoneres, de taronger. Estava a cinc minuts, costa avall de Jerusalem, o de Santanyí, posem per cas. Son Getsemaní poc més poc manco era a s’Hort d’en Bennàsser, o Son Morlà…»

Pel que fa a l’ús de referents moderns, l’epíleg explica que Blai Bonet parla de l’imperialisme de Roma mostrat com si fos el de les superpotències mundials contemporànies, o els crits del poble demanant la crucifixió de Jesús presentats com un antecedent de les proclames de l’extrema dreta espanyola contra el cardenal Tarancón. El passatge és aquest:

«Aquelles tres o quatre dotzenes de lideretxos dels partits locals de Judea s’havien posat, s’estaven posant, pesats ferm. Pesats una cosa de no dir, amb allò com de forofos del fútbol, i de:
—Crucifica’l, cru-ci-fi-ca’l, cru-ci-fi-ca’l, cru-ci-fi-ca’l.
Més o manco, molt més que manco, com avui:
—Ta-ran-con-al-pa-re-dón.»

Pau Vadell també en destaca aquest, políticament punyent i recorda que el 1980 a les Illes Balears encara no hi havia autonomia, que no es va aprovar fins al 1982:

«—I ara agafau un tros de cartó. Hi escriviu damunt: Jesús el Natzarè rei dels jueus. I en tres idiomes, eh? En llatí, que és l’única llengua oficial de l’Estat i de l’Imperi Romà; en grec, perquè els turistes que han vengut de fora per passar les festes de Pasco a Ciutat, ho entenguin, i… en hebreu, que és… sa vostra… llengua…»

Blai Bonet signant opuscles després del pregó de Setmana Santa de 1980, a l’església de Sant Andreu de Santanyí.

Blai Bonet cita Bertold Brecht, Cesare Pavese, Sartre i més. De Pavese, que el cita en el moment que Jesús ja és a la creu, entre els dos lladres, diu: «Cesare Pavese, el fondo poeta i narrador italià d’aquest segle, és potser el creador, l’home més fondo i tràgicament senzill que, en el seu diari, al qual posà un títol tan significant i significatiu com és L’ofici de viure, ha sabut destriar i fer entenent l’emocionant i emocionada, emocionada, emocionada, radical pobrea de l’ésser humà, de l’ésser hominitzat…, que se revela i roman bruscament destapat en l’amor entre dues persones, en l’esquifida limitació de l’amor i en limitació de l’agonia.».

I tot seguit una reflexió de fondària:

«Ell, el lladre, va veure, veia, mirava i de bell nou mirava que Jesús se bevia el glop de morir i de morir-se. Posava voluntat i esforç en no perdre el senyoriu, l’elegància, la dignitat, pròpies de tota Persona que sent i que té esperança. No en el Futur, no esperança en una altra vida, com tot sovint i massa sovint ens han ensenyat, tan malament i d’una manera tan poc real, tan falsa. I això perquè, qui té esperança real, com era i com és l’Esperança, que el lladre va descobrir en l’elegància existencial del moribund Jesús, no és Esperança en un Futur; sinó que és sentir i tenir Esperança en lo que cadascun fa en cada instant concret; tant si lo que hom fa és llaurar, cavar llobades, esmotxar, pescar, fer una paret, fer una taula dins una fusteria, rentar, sarcir un set que el fill s’ha fet als calçons vaqueros, escurar, fer una planxada, explicar la lliçó a un col·legi, anar a pegar un capfico a la mar d’estiu, o morir, o morir-se, o donar lliurament la vida per un altre, o per molts altres. Perquè tot qui té esperança en lo que fa en cada moment del dia té com a idea central aquesta reflexió vital, i sembrada fonda en la seva existència: «Ja que ens varen donar la vida, nosaltres donam la nostra mort.»

En l’epíleg, Gabriel de la S.T. Sampol remarca: «Tant en el fons com en la forma, és sobretot amb la poesia que Blai Bonet escriu a partir de L’Evangeli segons un de tants que hem de cercar-hi un parentiu més proper, encara que ja trobaríem punts de contacte amb passatges de Comèdia i de Cant espiritual.» Pau Vadell també destaca que el pregó ajuda a entendre l’obra posterior de Bonet, perquè és un moment en què el poeta revisita la seva primera obra.

La il·lustració de la coberta del llibre és feta pel mateix Blai Bonet, que en la seva època barcelonina havia treballat a l’editorial Polígrafa editant alguns llibres d’artistes tan rellevants com Antoni Tàpies. Als anys setanta, de retorn a Mallorca, va elaborar un centenar de làmines acompanyades de textos en tècniques ben diferents, els quals anomenava ‘quadres escrits’.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb