Fotografia: Amina Hussein.

Aules convertides en dormitoris, cuines i banys. Patis habilitats per a estendre-hi la roba. Passadissos esdevinguts centres de reunions. És la situació de més de cinquanta escoles a la província d’al-Hasakah, al nord de Síria, que acullen més de 150.000 persones desplaçades de les ciutats de Serê Kaniyê i Tell Abyad per bombardaments i atacs de l’exèrcit turc i grups armats radicals que pertanyen a l’oposició siriana.

Salwa, de setanta-quatre anys, és mare de sis fills. Viu a l’escola de Daham Bozo. Va fugir de Serê Kaniyê l’11 d’octubre perquè un coet va caure molt a prop de casa seva. ‘Vaig creure que aquesta vegada fóra com les altres, que les paraules i amenaces d’Erdogan serien fum. Però no: van ser certes. Vaig sortir de casa amb aquest vestit que duc. El meu marit, amb cadira de rodes, no va poder venir amb mi. Continua aquí’, diu Salwa. Cinquanta famílies viuen en aquest centre, la majoria són nens i dones. Quatre famílies comparteixen una aula, només hi ha un bany per a tots.

Fotografia: Amina Hussein.

‘Per què ho permet, això, el món? Per què ens toca de viure així? És la quarta vegada que em converteixo en desplaçada en menys de cinc anys. Què he fet?’, explica Salwa. És d’ar-Raqqà, que va ser capital de l’autoproclamat Estat Islàmic (EI). Va fugir de la seva ciutat natal per amenaces d’EI. Va viure dos anys a al-Hasakah, després es va traslladar a Tell Abyad, ocupat per Turquia ara mateix, i aquest mes d’octubre va tornar a ser desplaçada aquí, en aquesta escola.

Demhat, de deu dies, va néixer desplaçat en una altra escola l’endemà passat de la mort del seu pare, que lluitava contra l’exèrcit turc. La seva família és de Serê Kaniyê, la localitat més afectada per les bombes d’Ànkara. Així ho explica la seva mare, Rima (nom fictici per raons de seguretat): ‘Jo estava embarassada del meu primer fill. Vaig fugir amb les meves germanes i la meva sogra. El meu marit es va quedar lluitant amb el seu germà. Tots dos van perdre la vida. El meu sogre va acudir a recuperar-ne els cossos i va morir en un atac.’

Fotografia: Amina Hussein.

‘Nosaltres no som terroristes. No anem armats. Som civils. Serê Kaniyê és la nostra terra. Els nostres pares hi van néixer, jo hi vaig néixer. Per què ve Erdogan i ens expulsa de casa nostra? Només perquè som kurds?’, diu Rima, plorant. ‘El meu fill necessita un lloc segur. Necessita llet. Necessita l’afecte del seu pare. Quin futur l’espera?’, lamenta aquesta mare jove.

La invasió turca a Rojava, al Kurdistan ocupat per Síria, ha causat una catàstrofe humanitària. Segons la Mitja Lluna Roja Kurda, 251 persones –entre les quals 22 nens– van morir en atacs i bombardaments de l’exèrcit turc. I més de 1.100 persones van ser ferides. La major part de pobles i ciutats a la frontera amb Turquia han quedat destruïts i buits. Més de 300.000 persones van fugir i es van convertir en desplaçades i 12.000 més van arribar al Kurdistan meridional, ocupat per l’Irac.

‘El tercer dia de l’ofensiva turca, totes les organitzacions internacionals que treballaven a Rojava van retirar els equips. Ens vam veure davant d’una crisi. De sobte arriben milers de famílies juntes. Molta gent va passar les primeres nits al carrer i als camps’, explica Xalid Ibrahim, president de l’Oficina d’Afers de les Organitzacions Humanitàries. ‘Estem saturats. Unes seixanta escoles són centres d’acolliment d’aquesta gent desplaçada. Ens falta aigua, llet de nadons, roba… És un drama’, afegeix.

Fotografia: Amina Hussein.

L’exèrcit turc no va diferenciar entre objectius militars i civils, no va distingir hospitals de bases militars. ‘La presa que subministra aigua a nombroses localitats va ser objectiu d’un bombardament. Els nostres equips mèdics van ser segrestats i assassinats. Un comboi de civils i un camp de desplaçats van ser objectius de les bombes. Aquesta operació militar va ser una matança, un genocidi’, diu Ibrahim.

A Rojava, hi viuen més de tres milions de persones. Hi ha vint-i-quatre camps de desplaçats i de familiars de membres d’EI. Rojava va ser la zona més segura del país durant aquests vuit anys de la guerra a Síria. ‘Necessitem l’ajut de la comunitat internacional. Ara construïm un camp per als desplaçats nous, però ens falta material i manteniment’, afegeix Ibrahim.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb