Senyors diputats: sou allò que voteu

Vicent
ERC=155

Jo ja he votat, no els pressuposts, sinó el premi Gasull amb molt de gust.
Som votant d’ERC des de fa molts d’anys. Aquest any em sentiré òrfena.
Bon article.
A Mallorca, UM tenia la clau de la governabilitat, alerta, que la presidenta encara és a presó.

Asfalt, totxo, turisme i majorettes. Aquest és el nivell. Però no podem oblidar que tenen només una trentena de diputats dels 135. Minoria absoluta. Semblen el Titànic.

Un comentari adreçat a na Maria Auxiliadora Arguimbau i a tots els qui són votants d’ERC, i de qualsevol altre partit polític: “sou responsables d’allò que voteu”; salvant les distàncies, tot sigui dit.

De fet, una cosa que m’ha fet recordar aquest editorial d’avui d’en Vicent Partal, és una reflexió que ja vaig fer fa molt de temps. I és que els partits polítics es defineixen, efectivament, per allò que voten al Parlament i no per allò que diuen (ja sigui a dins o a fora del Parlament). I que en conseqüència els electors els hauríem de jutjar (i decidir el nostre vot) per allò que fan i sobretot voten en 4 anys de legislatura enlloc de les promeses (abrumadorament incomplertes) que puguin fer en 15 dies de campanya electoral.

Això ho hauriem de tenir tothom après des de l’educació bàsica. Potser així no tindríem motius per manifestar sentiments d’orfandat.

Mai hi ha hagut un govern independentista del 52 per cent. La gent ho va votar però es va acabar amb les negociacions per fer govern.
És cert que allò que vota un parlamentari és el que vol. I el 52 per cent de Junts, ERC i CUP en aquest temps només han fet que votar autonomia. No han tingut cap iniciativa per implantar la República més enllà de debats simbòlics.
Un govern indepe te com a prioritat la independència. Cap altra cosa, ni tan sols pressupostos.
Sembla mentira haver de dir coses tan clares.
Avui els qui diuen que cal votar partits indepes i que cal comptar nos queden retratats. Us compten la nit electoral i després llencen el vostre vot a la paperera.

Efectivament, són el que voten. Un pressupost de 40.000 M €, el 85 o 90% del qual són finalistes, és a dir, que ja tenen destinació, essencialment per pagar sanitat, ensenyament, mossos, tot tipus de càrrecs del Govern, empreses públiques etc.
El que no diuen és que són clarament insuficients. Que la misèria seguirà, que l’espoli de 20.000 M € a l’any, si en disposéssim, faria augmentar en un 50% els diners disponibles. I això, els nostres polítics ho haurien de dir cada dia, a cada discurs, a cada inauguració, a cada aparició després d’una sessió de Govern o del Parlament. a cada intervenció a les “Cortes”. Com una eterna cantarella que ens fes mal a les orelles de tots i ens alcéssim d’una vegada per totes en contra d’aquest robatori perpetu.
I que deixin de discutir pels pressupostos. Allò important no és el que s’aprova, sinó el que s’executa. Pregunteu-ho al govern de Madrid, l’actual o qualsevol d’abans. Per això, en tota negociació, no s’han de mirar les xifres del proper sinó l’acompliment de l’anterior. Ho proveu, ineptes negociadors?

Em desagrada profundament que els pressupostos s’aprovin condicionats pel PSC. Però també em sap molt greu la posició de Junts, provocant en certa manera aquell pacte. I amb la CUP desapareguda. La responsabilitat de què no es faci efectiu el 52% és de tots tres, lamentablement.

Les coses són com són a la política, com si no visquéssim instal•lats en una colònia que canvia de gestors cada quatre anys, i, també, a la premsa.

Ahir, tocava celebrar la denominació GOI pel TJUE i, avui comparem la gestoria colonial catalana, amb el sempitern eix dreta-esquerra, a l’Assemblea francesa dels vuitanta.

Mentrestant, els deures dels polítics i la premsa de casa per fer. Sense projectes en tots els àmbits de la societat, de l’educació a la sanitat fins a la cultura, per als GOI de la nació sencera.

Guaitant l’escenari oficial colonial cada cop més espremut per la globalitat aliena a les persones no ens incorporem al planeta de les comunitats nacionals o GOI que celebràvem ahir. Una llàstima.

Sobre les contradiccions públiques. Quan no ets un ésser aïllat, quan no depens només de tu, quan actues en l’entorn públic, quan hi ha 7,5 miľlions de ciutadanes i ciutadans que depenen, en part, de les teves decissions, és inevitable haver d’assumir contradiccions.
Quan escribim comentaris o articles tampoc ens en escapem.
Pots fer servir l’estratègia del Baró Rampant però això comporta limitacions importants del teu punt de vista i de la teva noció de realitat.
Hi ha pressupostos. Ja era hora!

Em permetré la llicència de respondre un comentari del sr. Blesa d’ahir, enlloc de comentar l’editorial d’avui.
Sense massa ganes de polemitzar amb el company de lectures de l’editorial, -bé, una mica sí-, m’agradaria justificar i rebatre algunes de les coses que no li han agradat del meu comentari d’ahir.

a) Crec que no “regalo” res a la primera de canvi. Primera perquè gràcies a déu, no hauré de negociar cap independència, segur que hi haurà gent molt més preparada. Segona, perquè només explicito que comencem a pensar quins termes negociarem i que cedirem a canvi. D’això es tracta en una negociació, no?
O és que els catalans som tan “xulos” que serem únics en seure a una taula a negociar i obtenir tot el que volem? En els darrers anys, en la nostra lluita no hem posat morts damunt la taula com han posat els hongkonesos, els i les iranianes, els armilles grogues francesos, els irlandesos, bascos, kurds, xilens, ucraïnesos, –si torturats, represaliats, exiliats, presos, és ben cert- i tot i amb això som tan especials que seurem i ho tindrem tot, sembla.

b) No és que vulgui ser com l’actual Israel, i la seva democràcia que menysté i castiga els no jueus. Ara, posats en la tesitura, prefereixo el suport d’Israel, democràcia, que el de Palestina, o qualsevol estat on la religió islàmica ha entrat en les institucions, -totes dictadures-.

c) No vull regalar ni Barcelona, ni Hospitalet, ni el meu poble. No en tenen dret, perquè no són nacions històriques. Ara, no estaria de més plantejar-nos si Val d’Aran ha de fer un referèndum en cas de que no volgués estar amb la República.
(Obligar a quedar-se en un estat a una comunitat nacional, quan no ho vol, no és de rebut, oi? Ens sona, això?)

d) Discutir entre els sobiranistes, els límits i les concessions a fer, no crec que sigui reprovable, sinó imprescindible. Malament si certs temes són tabú, i no se’n poden parlar. Ens sona això? A mi sí, al Parlament Català, els descendents dels feixistes, no deixen parlar sobre uns temes tabú :
l’autodeterminació catalana, la reprobació al monarca.

e) Sobre el termes “blaveret, mig-catalanet, moniato”, crec que no val la pena ni discutir. Qualificar qui no pensa com tu, en termes despectius, no és el que espero en un país nou, net, més semblant als europeus francs del nord, que no pas als visigots hispànics del sud-oest.

f) Sobre els Països Catalans. Es clar que m’agrada la idea. Però, agrada als interessats? Sembla ser que ni els catalans de Perpinya, del Rosselló ni els catalans de València, Castelló, Alacant, estan per la labor, vistos els resultats electorals persistents al llarg del temps. Crec que voten més com els francesos, els primers, i com els espanyols, els segons, més que a la manera nacional, com fan bascos i catalans.
Oi que no voldrem “annexionar” a la República Catalana aquelles comunitats nacionals que no ho desitgin, encara que hi hagi raons històriques i culturals per tal de que ho volguessin? Però si ara no ho volen? Replicarem els defectes espanyols?

Dit tot l’anterior. Si voleu la llibertat de Catalunya, si considereu Espanya un estat indesitjable, no sou el meu rival, ni el meu contrincant. Estem al mateix costat.
Tant de bo en el costat correcte de la història.

I NO PASSA RES
Els pressupostos que es voten sense definir els indicadors indispensables per fer el seguiment, i sense disenyar mecanismes per corregir les desviacions quan es detecten, són pressupostos enganyosos i innecessaris.
Els pressupostos que aprova un govern sense un compromís irrefutable, són tècnicament una estafa.
El detall de quins partits voten el pressupost no és important, més aviat és una anècdota intranscendent, perquè fins ara no s’han acomplert mai, i no s’han corregit mai -mai-, les desviacions quan es detecten.
Així doncs, aquests tipus de pressupostos són una enganyifa política, i només serveixen per mantenir el govern que no governa.
L’estació modal de La Sagrera porta trenta anys sense complir el pressupost aprovat, i no passa res.

La tradició bíblica diu “Per les seves obres els coneixereu”

Crec que sempre cal que tinguem una visió global i nacional dels moviments econòmics, logístics i llurs conseqüències. Mirar-los amb gran angular, no massa de prop.

Les peces de bescanvi:

1. l’ampliació de l’aeroport que es fotia La Ricarda i els seus encontorns.

2. La realització de la B-40, com una mena de circumvalàció, que, si no vaig errat -SERÀ UNA MENA DE CV-35, que circumda les comarques interiors VALENCIANES- que aniria des de l’Anoia passant pels dos vallessos fins Mataró.

i 3. El Hard-Rock, amb tota mena d’additius que, segurament, inclouria un casino de joc i altres establiments terciaris.

En els anys 1990′ un ministre español de nom Solchaga, de carnet sociata, crec, però de praxis VOXiana “avant la léttre” va pronosticar que “els valencians només servíem per a fer de cambrers i paletes d’obra”. Frase que haguera ratificat el mateix E. Zaplana, amb qui compartia colonialisme nazional i visió de què hi hauríem de viure nosaltres, llurs colonitzats.

Ara analitzem qui farà les dites infrastructures: empreses de l’IBEX-35, sens cap mena de dubte. Tant les corresponents als punts 1 i 2.

Realment cal trinxar 3 comarques des d’Abrera-Terrassa-Granollers-Mataró en ple segle XXI, quan sabem que la mobilitat actual és caduca i que dins de 15 anys minvarà i serà electrònica computeritzada. Paga la pena perdre eixos ecosistemes actuals i separar municipis a cota zero, quan igual els futurs automòbils són subterranis o voladors?

Paga la pena de crear un cinturó d’asfalt i les distàncies tan aprop del Parc Natural del Montseny perquè la B-40 baixa des de Granollers a Mataró, la platja natural dels vallesans?

En quant a la 3ª, ja sabeu que els jocs d’atzar se’ls han repartits els 2 bàndols dels ministres d’Aznar, segons siguen del Real o de l’Atlético. Un és CODERE, i l’altre el podreu trobar en els programes nocturns que emeten les tv’s de MEDIASET i ATRESMEDIA. Que és el complement mediàtic per a que el negoci vaja i així amagar el duopoli que és aquell estat colonial que encara ens ocupa.

Així, com la futura ampliació del port de BCN, que és latent, tot i que no es diga quasi res per BCN, davant la fermesa de Compromís en termes ambientals que ha fet que l’espoli a mans plenes de l’America’s Cup actual fóra rebutjada per VLC i enpomada per la pèrfida Colau.

A VLC al meu bloc a VW ja vaig explicar com creàrem l’America’s CUP de VLC des del Project Management Institute-Chapter València i que Rita Barberà no la volia, fins que s’adonà que era negoci per als empresaris però dels d’Aznar, deixant a l’estacada els valencians que hi havíem ideat la cosa.

I mai no s’ha explicat prou açò: a Rita Barberà també la féu caure l’empresariat valencià a qui només deixà els ossos escurats i les molles grosses les en lliurà a la màfia madrilenyo-asnariana.

A l’igual que l’ampliació nord del Port de València. On l’autoritat del Port de VLC la duu Aurelio Martínez, un socialista que ja fou conseller amb Lerma , igual que Pere Navarro, ho és del de BCN.

Españols sociates que l’única cosa a què es dediquen és a gestionar els interessos del navilier Vicente Boluda i enfrontar-se al veïnat dels Poblats Marítims (Poble Nou de la Mar és el seu nom complet: Natzaret-Grau-Canyamelar-Cabanyal i Punta de França), posant el propi interès davant de la ciutadania que hi resideix.

Sempre, per part d’aquell estat colonial posen de mitjancers sociates que saben moure els fils de l’estat i juguen a la boleta amagada de fer el triler amb les reivindicacions ciutadanes de benestar amb els interessos privats d’aquests grans colonitzadors ja sien indígenes com Boluda qui té al seu despatx una Mare dels Desemparats que fa quasi 3’0 metres d’alçària.
Això sí demostra: és mooolt Balenziano.

Ara que a BCN qui s’està cobrint de glòria i va a tota virolla és la Jéssica Albiach, que està tota ufana d’haver pactat els pressupostos més positius per a la dreta madrilenya que mai s’havia fet des que Jordi Pujol pentinava cabells encara.

Aquesta deixarà n’Imma Mallol i en Joan Saura com uns autèntics diletants afeccionats.

Josep Blesa (València)

Democràcia, socialisme, drets humans, llibertat, justicia, bé comu, identitat, ideologia, solidaritat, etc etc, son termes que empleen sempre els que usurpen el poder en base a la ignorancia, la por, l’enveja, la codicia, en definitiva, la insostenible lleugeressa del ser húma, una especie en decadència que camine cap a la seua autoliquidacio, encarà que molts viuen una vida d’autocomplaença que no entenen ni ells, se l’han trobat pel camí.
Aquests, son els que fan que s’allargui el procés d’autoliquidacio, em considero entre ells, n’hi ha mil·lions que per desgràcia no ho poden dir així.
A Catalunya n’hem tingut una prova amb aquest pacte, ERC, PSC i COMUNS i això passe cada dia a tot el mon, fa anys haguera dit, una vergonya, uns degenerats, ara no, ja fa temps m’he adonat que és la condició humana.
Val a dir que sempre n’hi ha uns pitjors que els altres, una mostra, el nostre president.

El que tenim és el resultat de la divisió de l’independentisme. Hem regalat al PSC un protagonisme que no hauria de tenir. ERC fent fora Junts del Govern, va posar-se en mans del PSC. I Junts sortint del Govern, ha regalat els espais de podet i ara només pot fer alguns escarafalls innofensius des de fora. Mentrestant el PSC se n’aprofita. Què esperavem sino ? De la CUP ja ni en parlo. En els moments decissius gairebé mai han estat a l’alçada.

Com es això? Millor l’original q la còpia? Doncs això milllor el PSOE q ERC, ja esta la societat catalana preparada per a un altre tripartit espanyolista.

La política autonòmica s’ha tornat una cosa tan mediocre i mesquina que ja ni me la miro. Amb l’acord dels pressupostos amb el pso€ s’ha fet més que evident el que va dir el president Torra. El govern de la gene és un fidel col·laborador de la corona, un govern de Vichy. Un dels personatges esmentats a l’article, el de la Camarga, es dedica a esquitxar de merda tot allò que l’envolta. És la seva especialitat, l’única cosa que sap fer i que deu haver aprés a la vida. No em sorprendia que a casa, amb la familia, es comportés igual de marrano. La facultat d’emmerdar el deu fer sentir per sobre de la mitjana. Doncs bé, aquest govern i aquest parlament de tómbola els trobo tan poqueta cosa com aquest titafluixa. No permetre que aquests ninots de tebeo m’amargui l’existència. Ho repetiré com un mantra i en veu alta tantes vegades com calgui. Que se’n vagin a fer la mà. Per nosaltres ahir va ser un dia molt maco, un gran dia, i avui també ho ha de ser. Tinguem paciència que aviat ens els treurem de sobre.

Vet aquí ER convertida en la joguina del Psc com aquell ratolí amb qui el gat juga abans de cruspir-se’l. Patètics i despreciables.

Ja he votat i ho he fet per VilaWeb.
I anant al que tant ens interessa, compartir aquest sentiment tan decebedor com és tenir la certesa que els polítics catalans, compte, aquells que duien una etiqueta d’independentistes al front, aquells altres que presumien de tenir-ho tot controlat, aquells que, per cert, ni mengen ni deixen menjar… Tots plegats, ens han abandonat a la nostra sort. Recordo aquella columna de gent, d’un 11 de setembre, esperançada en poder assolir la llibertat promesa, desitjosa d’alliberar-se de qui la maltracta i anihila. És una lluita desigual front un enemic molt armat i avesat a la feina bruta. Però com en totes les batalles sempre hi ha un guanyador i un perdedor. Perqué doncs, si ens ho proposem, no hem de ser nosaltres el guanyadors en la propera contesa?… La gent tenim molt poder, molt. Tan sols es tracta d’organitzar-lo.

La combinació de política autonomista + un sistema electoral que no permet als ciutadans escollir realment els representants en qui podrien confiar (i obliga a votar una llisteta tancada, que els partits omplen d’un grapat de cínics, molts conformistes i algun idealista despistat) és letal per a la democràcia i per a l’alliberament nacional. I es retroalimenta, naturalment.
Una malura reforça l’altra.

Que cal fer “foc nou”, em sembla una evidència. Però, de moment, no veig res esperançador a l’horitzó.

Sigui com sigui, hi ha unes quantes lluites urgents i primordials que no podem posposar: com a mínim, la llengua i el medi ambient, tant amenaçats ambdós!
(Sense llengua i territori salvats… hi podria haver “pàtria”, tal i com la concebíem?).
Potser el “foc nou” sorgirà d’aquestes lluites…

En fi: l’única cosa que no és opció és confiar en partits que ja han demostrat la seva inconsistència ideològica i/o estratègica (i aquí hi incloc els tres que s’autoproclamen “independentistes”) o bé quedar-se a casa a esperar que les perspectives millorin.
Allò que no bastim nosaltres serà fet contra nosaltres. Ja fa temps que ha estat dit.

“ningú no posa en dubte que els socialistes catalans han fet passar Esquerra per allà on ells volien, al ritme que ells volien i quan ells volien. I amb això han demostrat que són ells els qui decideixen avui a Catalunya, els qui tenen la clau de la governabilitat, els qui marquen què pot fer i què no pot fer el president Aragonès.”

Cosa que no va aconseguir mai Junts malgrat ser soci de Govern. ERC ha tornat al tripartit, que és el que li demanava el cos, i és possible que, com la darrera vegada, el tripartit la porti al desastre electoral. Les enquestes sobre l’alcaldia de Barcelona, no els són favorables i aquest pot ser el començament de la devallada. Que comencen a estar desesperats, es posa de manifest amb declaracions com les de Maragall afirmant que Colau és una conseqüència de Trias. En definitiva, vaja, justificant la maniobra de l’estat espanyol escampant el rumor fals del compte de Trias a Suïssa.

Per altra banda, Junts, perdut en la immensa mar blava, demostra, una vegada i una altra, que no sap on va. Per no saber, no sap fer ni d’oposició.

Tot plegat, molt gris. Crec que la gent no ens mereixem tanta grisor, tanta mesquinesa.

Només puc fer de cor grec i repetir la meva cantarella: a la Genialitat sempre mana Madrid, perquè la Genialitat és part del Règim del 78 i per tant tots els polítics que hi intervenen son polítics del Règim del 78, un Règim que té molt ben definit el seu “target” de persones susceptibles d’entrar-hi, un “target” de personatges bàsicament antipersones. Amb això, crec que no cal ni anar a votar. I que els que vagin a votar poden votar qualsevol bestiesa, perquè al final “Indra te lo afina”. Una altra cosa és que certament no s’ha de votar ni ERC ni Junts ni CUP, però he deixat de creure en els resultats electorals.

Efectivament, així són les coses Sr. Partal. D’acord amb el calificatiu d’en Zaragoza, és extremadament desagradable. Molt descriptiu el comentari d’en Josep Blesa 23:31. Salut.

EE ens evoca capa un altre tripartit anti catalanista, ens venen uns anys molt foscos, sort dels exiliats que van fen passos

Esquerra son primer esquerranosos, com a la guerra incivil, abans que estimar Catalunya. ER son espanyols com els murcianos o els del melilla. Junqueras es un lider d’un partit espanyolissim de izquierdas.,Trpartit i garrofes pel militants espanyolissims ERE o ERÑ, in Graset al servicio de erÑ, pobre tv3

Dime con quién pactas y te diré quién eres.

Interessant aportació la d’en Josep Blesa.
La Barcelona Madrilenya.

Sr. Joan Benavent, el Sr.Zaragoza a ca seva tingui per segur, que és comporta com el que és, un tita fluixa-a casa nostra no ho considerem un insult és un fet demostrable-Covard i cara girada.
Melitó Camprubí-la gota malaia, que justifica i justificarà tota acció que faci Esquerra, típic d’algú que sempre ha estat enganxat a la mamella, llegida la entrevista del Sr. Tresseres, com ens va recomanar- diu exactament el mateix qu en Junqueras, el mateix que dieu vos i la resta d’abduïts. I si, necessitàvem pressupost, però el que han aguantat i aguantaràn esquerra amb el PSOE podria ha haver fet el mateix amb Junts. Això Sr. Melitó a ca meva és diu tindre dignitat i amor propi i fer-se respectar, perquè a les mans de 33 diputats hi ha l’honor i el respecte,de un petit país.
Melitó, deixi de manipular i voler incidir en les nostres opinions, és persona llegida, els que també ens agrada llegir, sabem i tenim clar, que: de fa més de 90 anys, Esquerra en els moments claus, és un traïdor i ven Catalunya per 4 engrunes, son porucs i covards.
Asun

De fet, els mitjans haurien d’informar més de les votacions i no tant dels exabruptes dels electes.

Tu Vicent i el teu diari, no esteu en condicions de donar lliçons a ningú, ni tan sols a aquesta colla de botiflers i venuts polítics, per exemple, el procés constituent de Cat, organitza juntament amb Llibertària, el debat que jo t’he demanat insistentment sobre les vacunes anti-Covid, I qui diu en aquest tema, ho diu també amb molts altres àmbits com el model polític que volen els ciutadans, doncs res, pel qui l’interessi, un debat de veritat sobre la corrupció farmacèutica i les seves connexions amb la política, el cartell promet… a més és donarà veu a persones afectades per les vacunes, això que vosaltres no heu volgut fer, tot i les repetides peticions, no només per part meva, en donareu cobertura a Vilaweb?, o els d’ISGlobal i cia, us returarien el seu suport?
https://t.me/c/1722399338/1681

Ho he dit en altres comentaris i ho repetiré: ERC té 33 diputats de 135!!!
Està al govern i té obligació de tenir uns pressupostos aprovats al Parlament per poder governar.
Al Parlament hi ha 102 diputats que no són d’ERC. Aquests diputats votaran uns pressupostos que els agradin (és lògic). El govern d’ERC farà uns pressupostos que puguin aprovar els altres partits (també és lògic).
Si aquests pressupostos no corresponen ben bé a les ponències que s’aproven als Congressos del partit o a la seva ideologia o a les promeses electorals que va fer…. és que necessita una pressupostos, encara que acabin sent els pressupostos d’un altre. Encara que el govern l’acabi dirigint a “l’ombra” un altre.

I EL QUÈ PODRÍEM FER…?

Estic amb Joan Mollà, ara tenim pressupostos i espoli fiscal.

Hauríem de ser temes vinculats de la riquesa de què disposem i de la que no, no? Doncs ni VilaWeb se’n ‘”recorda”…

PS. M’imagino un article on per una banda analitzéssim el que proposen els pressupostos aprovats, contraposant-ho, al que podríem fer amb els diners espoliats per Espanya…Pedagogia de la independència.

Que vols que et digui alçades d’ara Vicent amb respecte el PSO€ sucursal a la colònia catalana, doncs no deixa d’ésser un cinisme seguint dient PSC; com això d’ER, tu Vicent que ens vàres suggerir llegir el llibre Els catalans apel.len a les nacions unides, llibre que et documenta sobre els fets dels polítics d’aquesta ER i demostrar la seva traïció i botiflerisme, partit que sempre ha preferit pactar amb això que ells anomenen l’esquerra espaÑola, abans que lluitar per ser lliures d’aquesta espaÑa; com lo que avui denúncies Vicent.
Abans de les eleccions autonòmiques, alguns subcriptors ja denunciàvem lo que significava votar ER, com ja he fet esment més d’una vegada, vares preferir nadar i guardar la roba, ja que dir de tenir que sentir els adoradors d’aquest malaltís i inquisidor cristià mossèn Junqueres; com la l’editorial d’avui, que hi ha qui es felicita per haver-hi pressupostos i troba un final feliç fer el nou tripartit; això sí, després donar lliçons de democràcia i sobretot no dir exabruptes.
És això de la doble moralitat i per sobre de tot LA MENTIDA.

Des de l’òptica espanyolista, els pressupostos autonòmics són una eina política de primer nivell. La cosa funciona de la següent manera:

Hi ha eleccions a la finca catalana i es nomenen uns nous administradors. Després de prendre solemne possessió de la cadira, els gestors esmerçaran ingents esforços en la confecció i promoció dels nous pressupostos, que seran sempre diferents dels que teníem, molt millors! on vas a parar! Els adjectivaran a tort i a dret: Que si son pressupostos republicans, o els mes socials de la història, o astro-vegans… què sé jo. Els mitjans subvencionats aniran plens de polítics cantant bondats dels pressupostos, tot acompanyat d’orquestra i platerets. Un nouvingut que se’ls escolti pensarà “Sembla que, per fi, s’estan abordant els grans reptes de país”.

Si no hi ha majoria per aprovar-los, cosa habitual, llavors comença la festa. Els pressupostos s’hauran de negociar amb altres gestors i delegats espanyolistes, com ara el PSC, (tot i que la filiació política dels negociants, en última instància, no canvia res).

Durant les negociacions, uns i altres, per torns i segons convingui, ens aniran posant la por al cos: Mira que si no s’aproven els hi estareu tallant l’oxigen als intubats dels hospitals i entaforant alumnes en sòrdids barracons: Ai!, ui! Cal terroritzar la població perquè comenci a pair que caldrà pactar els pressupostos a qualsevol preu. Hi ha una part de veritat en això. Sense “uns” pressupostos no hi ha cap país que pugui funcionar amb normalitat. Però aquí rau la trampa. Els pressupostos no serveixen de res, políticament parlant, són paper mullat. Un cop aprovats, Madrid controlarà les partides que s’executin i les que no. A discreció. L’execució final, com sabem, serà sempre molt minsa. Als administradors, que això ja ho saben, el que els interessa és que s’aprovin, peti qui peti, ja que la seva continuïtat al capdavant de l’administració hi depèn.

La “gran” política catalana no es fa, doncs, durant la confecció dels pressupostos, que és on es dissenya la gran política als països normals; es fa quan es negocien les contrapartides per la seva aprovació, durant la festa de les engrunes.

Per això tindrem la B-40, i un megacasino hortera amb una guitarra gegant, i l’ampliació de l’aeroport, que veurem com respecta l’estany de la Ricarda (suggereixo rebatejar-lo com: l’estany de la Bernarda). Els del PSC no ens han obligat a atorgar una llicència per un macroprostíbul a la plaça Sant Jaume perquè ja es faria massa evident que aquí no decidim res de res, i que l’estratègia espanyola és degradar les nostres institucions fins a convertir-les en una casa de barrets. Es tracta de fer malbé el nostre país, que sigui caòtic; així podran acabar d’ocupar-lo amb més tranquil·litat amb l’excusa de l’ordre, el sentit d’estat… i l’estètica, si m’apures.

Bon dia. Hi ha dies en que els comentaris m’agraden tant o més que els articles de VW.
Aquest diari és una de les meravelles dels Països Catalans, a banda de la meva admiració pel Vicent i per la colla de fantàstics col·laboradors que té, trobo imprescindibles els comentaris dels subscriptors. VW és un referent com a model participatiu, divulgatiu, de debat…., de confrontació d’idees i visions (com la fantàstica rèplica d’avui del Jaume Vall a un Josep Blesa sempre punyent, passional i interessant, amb aquest regust de frustració i ràbia que tenim els Catalans que no som del Principat en veure com de malament s’estan fent les coses en un moment d’oportunitat històrica…).

Avui és un d’aquests dies. I ho és, principalment, perquè l’editorial del Vicent no té gaire recorregut (insisteixo en que el meu estimat Director és un dels meus ídols, un Mestre, amb independència del grau de coincidència que tingui amb les seves visions i opinions).

Que ERC hagi fet el que ha fet i que faci en el futur el que tots sabem que farà no és noticia… malauradament.
Com mols comentaristes diuen, és una conseqüència de la situació colonial de Catalunya, el resultat de l’estat de guerra bruta permanent en el que espanya (o com es digués a l’època d’aquell imperi de fang, palla, “pícaros”, “hidalgos”, nobles i capellans) ens va abocar des del S. XVII (força abans de 1714 i de la ma de malparits com el comte-duc d’Olivares).

Els polítics i partits fake-indepes (ERC, JUNTS i CUP) són peces del mecanisme que conforma l’estat espanyol. Unes més lubricades que d’altres, totes elles funcionen en coordinació i sincronia amb el conjunt d’aquest Sistema que és continuació ininterrompuda d’un model excels en corrupció, decadència, autoritarisme, violència, depredació i anti-catalanisme visceral.

El nostre futur passa per miniaturitzar les administracions catalanes de l’estat (com la Generalitat). Aquestes són l’enemic més perillós que tenim (doncs el tenim a casa). Tot i que ERC faci venir arcades a cada declaració o acció, si fos JUNTS qui ocupés la gerència de la Generalitat no diria / faria les coses molt diferentment… no ens enganyem. Viuen de l’estat. Necessiten els nostres vots per sobreviure. De la CUP no en parlo perquè ells mateixos, atemorits, s’han amagat a l’ombra de la més absoluta irrellevància.

Així doncs, opino que no cal parlar molt més de les ignomínies i punyalades que ens propina ERC (amb l’aquiescència de JUNTS i CUP).
Com que la Generalitat no deixa de ser una gestoria espanyola, del que es tracta és d’esborrar els partits fake-indepes del mapa polític català amb els nostres vots. Creant una “Organització Independentista del Poble” (versió política de l’ANC, però independent d’aquesta i, per descomptat, dels polítics professionals fake-indepes) i presentar-se a les properes eleccions estatals i, sobretot, autonòmiques com a Llista Cívica o modalitat similar.

I amb un Poble organitzat, amb una estratègia, una tàctica i un pla, al marge de la Generalitat (però sense tenir-la en contra, com ara) i al marge d’espanya, caminar ferm cap a l’aixecament de la DUI (en el mínim termini) i el seu reconeixement internacional. El NO ja el tenim ara. Treballem per possibilitar el SI. Ahir ja es va fer una passa important d’aquest camí.

Acabo (disculpeu que sempre ho faci tan llarg…): veig un ampli grup de comentaristes a VW amb “fusta” per ser part d’aquesta cosa que anomeno “Organització Independentista del Poble”. Hem de passar del comentari (des del sofà) a l’acció. Quants de vosaltres tindríeu temps, energia (i un pel de valor) per fer el primer pas del camí definitiu?

Organitzem-nos ja. Fem-ho al marge dels actors que ja mil vegades ens han traït. Deixem de parlar d’ells i comencem a parlar de nosaltres. I convido a VW a que segueixi oferint el seu fòrum.

Llista Cívica ja !!!
(o llistes / agrupacions d’electors sortides de la nova Organització Independentista del Poble en la forma guanyadora que acabi tenint i en el moment oportú… amb o sense l’ANC)

Chapeau! Jordi Torres. Quina clarividència!

A mi tot aquest acord em sembla un attrezzo que dona cobertura a una escenografia d’una representació que, no sé si té molt públic, pretén embaucar als futurs votants. ERC assegura el govern amb una minoria que no s’havia vist mai, i continua el seu camí que no mena a la independència del nostre país sinó a la seva seguretat (allunyant -només per ells- la repressió), pervivència (mantenir càrrecs) i controlar el timó de l’independentisme, entès en aquest cas també com un attrezzo. El PSC s’assegura un paper protagonista en aquesta obra, un paper que no tenia al començament de la legislatura i que aconsegueix amb la vella tècnica d’apretar els testicles i ensenyar la pastanaga. Finalment En Comú Podem també aconsegueix un paper a l’obre, encara que sigui secundari, cosa que semblava impossible amb només 7 escons i fa aparèixer l’holograma d’un tripartit que és el seu somni més lúbric. Tot plegat és teatre, representació, res que canviï la vida de la gent. Seguirem patint uns trens de rodalies que no han millorat les vies ni el servei des de fa molts anys, seguirem patint una sanitat desequilibrada, amb alta tecnologia, unes urgències massificades i una primària que no sap ni pot donar la resposta que necessita la societat per manca de recursos i mala organització, seguirem pagant uns lloguers sense límit que aboquen cada cop més a les famílies a la ruïna i no deixen emancipar als joves i … aneu afegint a la llista el què vulgueu perquè podria ser infinita.

Exacte són el que voten, és a dir robots(guiats amb el ditet). Llistes obertes d´una vegada!

Un cop més esquerra ha demostrat se presonera del PSC i aixi anem

Es refereix als pactes Junts pel sou i PSC a ajuntaments i la Diputació de Barcelona?

El paralelisme és incorrecte.
Aquí no hi ha algú que havent guanyat les eleccions, i com a conseqüència pugui triar lliurement el camí, decideixi canviar el rumb respecte d’allò al que s’havia compromès. Sinó que el que hi ha és un entorn sense guanyadors on s’ha de trobar un punt d’acord.
En aquest sentit cal recordar que 65 diputats (PSC+junts) comparteixen un model de país basat en un creixement indiscriminat, de fet és el model que durant molts anys va practicar Jordi Pujol.
No siguem maniqueismes i ocultem la realitat d’un país que no s’aclareix o no es vol aclarir respecte allò que es vol. A més a més aquesta qüestió és rellevant amb independència o sense.

Quan manava el President Torra (de JUNTS), els d’ERC i en part la CUP ja li van fer la vida impossible (tenim les hemeroteques que parlen profusament).
Posteriorment amb el Govern Aragones, JUNTS ha estat “el sac dels cops” d´una clara política sectària a càrrec d´ERC (la CUP s´ha limitat a fer de CUP com sempre).
He estat dels que creia (i segueixo creient), que JUNTS perdia el temps i es desacreditava devant dels seus electors, mantenint-se dins d’un govern, el del Sr. Aragones-Junqueras, que tots sabíem les intencions que tenia de fer-los fora, per tal de coaligar-se amb els socialistes (els acords subterranis venien de temps), tal com s’ha demostrat finalment de manera clara i contundent).
Fer fora el Conseller Puignerò estava fora de tota lògica i altrament es convertia en un atac als drets i la dignitat dels coalitzats al govern, cosa que va entendre perfectament la militància de JUNTS, votant la seva sortida.
Les fòbies i les simpaties que puguem tenir, han d’estar supeditades a les veritats objectives, en cas contrari al que fem mal és a aquesta veritat que ens és indespensable.

Pere Subirana:

No es vota per a ells, es vota per a nosaltres. No es vota per a tenir un govern que ja sabem que no serveix per a res, en el millor dels casos. Es vota per a reivindicar la nostra existència, per a palesar-la, per a obligar l’estat a la disputa interna, a l’error, al frau, a la corrupció i a l’abús. Es vota perquè no assassinem i hem de fer servir les altres eines possibles a l’abast, és la nostra responsabilitat i és el nostre deure. Quedar-nos a casa és traïció.

Un partit que té en les seves files – anys i panys, quin compte corrent deu tenir! – un element que respon al nom i cognom de José Zaragoza, és ja un argument de desacreditació definitiu .

ER = VOX + PSOE + PP. La resta de partits no compten. ER molt aviat serà un partit a extingir (ja ho va ser), la pagueta no és vitalícia.

No veig per què cal preocupar-se per aquests pressupostos on les partides mes grosses (tret de la Sanitat i Educació) aniran a les companyies del règim.
Podem seguir l’estratègia del desgobierno apanyó: s’aproven les partides del quart cinturó, etc… i després no gastem ni un duro en això.
Pensem que els pressupostos només fixen el límit del què podem gastar; per a complir-los estríctament, gastem zero euros en aquestes partides, i tothom content.
Excepte potser l’inefable Illa. Però això també li estaria bé, per compensar tota la gent que va fer morir per COVID per la seva nefasta gestió…

Escriu Rosa

Els que no saben com pair la traïció del seu partit s’inventen excuses de mal pagador. Els fets però són tossuts. No és una, ni dues si no tres-centes mil les vegades que ER assumeix les “contradiccions” en nom del bé comú. En realitat és el bé de les seves butxaques comunes.

No cal que ens vulguin aixecar més la camisa. A ER ni són d’esquerres, ni són independentistes ni faran res a favor de Catalunya, faran el que els espanyols els manin. I jo hi afegiria que ni són demòcrates tampoc. Perquè el que hauria d’haver fet l’indigne president de la Generalitat, si fos demòcrata, abans d’enganyar els seus votants i lliurar Catalunya a la colla d’espanyolistes del PSC i Comuns és convocar eleccions.

Però ja se sap:
NI D’ESQUERRES,
NI INDEPENDENTISTES,
AFERRATS A LA POLTRONA!

Junts va marxar del govern perquè ERC no complia cap dels pactes que varen fer al començament de la legislatura amb molt de cinisme i hipocresia, no tenen talla

En realitat, tots som allò que diem, allò que callem i, a més, producte de les nostres contradiccions. Imagineu-vos si hi introduïm allò que predim. En fi…

Ha Escòcia això seria impensable, potser que ens ho fem mirar. Després d’aquesta amarga experiència, posem fil a l’agulla i construïm una aliança per a la independència “amb autèntics fonaments”, sense dilacions!! Després d’aquesta desegradable lliçó, fem de les properes eleccions municipals un plebiscit independentista.

Ja ho va dir el MHP Quim Torra: el principal problema per a la independència és l’autonomia !!*!!

ERC s’ha pasat al Marxisme: ‘Estos son mis principios y si no le gustan tengo otros’.

Tot per afavorir les grans constructores de Madriz i a AENA que vol seguir exprimin la mamella i com mes gran sigui millor. Per cert, de aixo el PSC en diu socialisme.