01.02.2023 - 21:40
Durant el primer septenni de la presidència de François Mitterrand va haver-hi un moment especialment delicat. Després d’haver guanyat les eleccions del 1981 amb el famós “Programa dels 110 punts”, hereu del programa comú creat als anys setanta per comunistes i socialistes, el president va fer una de les seues llegendàries ziga-zagues amb el no menys famós “tomb de l’austeritat”. Acorralat pels sondatges, que li eren molt desfavorables, Mitterrand, el març del 1983, abandonà les polítiques de nacionalitzacions i d’expansió de la despesa social per adoptar una política molt rigorosa d’austeritat, de bracet de Pierre Mauroy.
El canvi, radical i fet d’avui per demà, va originar una gran polèmica entre els seus seguidors i entre els diputats de la majoria. Fins al punt que alguns d’aquests diputats es van desmarcar públicament de la nova línia de la política econòmica i en van renegar de paraula, però no pas de vot –argumentant que era molt important aguantar al preu que fos un govern d’esquerres. Va ser en aquest context que, en una sessió de l’Assemblea francesa particularment moguda, un diputat de l’oposició va tallar el debat de soca-rel amb una frase adreçada als diputats de la majoria, frase que van recollir els diaris d’aquell temps: “Senyors diputats, no tants escarafalls ni tantes explicacions, que el vostre programa polític és de dretes, perquè de dretes és el vostre pressupost…”
La frase era òbviament provocativa, polèmica, però encertada: al parlament ets allò que votes i la resta és xerrameca. I durant un any diguem-ne normal la cosa més important que votes és el pressupost. Així, doncs, és allí, en el pressupost, i no en els discursos, on en cada país s’expressa què ets i què fas. I per tant com penses. Allí es desplega el concepte de país que tens i com el vols transformar.
I, en conseqüència, és això que resulta transcendental de l’acord signat ahir per PSC, ERC i els comuns. És una evidència que s’ha acabat de manera definitiva el govern independentista del 52%; això ja ho sabem tots. Però ara hi ha una proposta concreta, alternativa, registrada, visible, posada negre sobre blanc i constatable de què volen els diputats que votaran el pressupost, la nova majoria parlamentària. I això, que té conseqüències bones per al govern que podrà llançar-se a gastar els diners, també té un preu alt, que són (encara més) contradiccions públiques que ERC –i també els comuns– hauran de carregar-se a l’esquena.
Perquè hi ha una cosa que no admet discussió: la peça clau d’acord és el PSC, aquest acord pivota principalment sobre el PSC. I per això José Zaragoza, el més desagradable dels polítics catalans, no va perdre ni un minut a l’hora de recordar-nos-ho amb una piulada feridora: “ERC no tindrà referèndum, però sí que tindrà B-40, Hard Rock i l’ampliació de l’aeroport.” L’eslògan no és tan sols una fatxenderia. És una constatació. No és ben bé com ho diu Zaragoza (ho expliquem detalladament en aquest article), però ningú no posa en dubte que els socialistes catalans han fet passar Esquerra per allà on ells volien, al ritme que ells volien i quan ells volien. I amb això han demostrat que són ells els qui decideixen avui a Catalunya, els qui tenen la clau de la governabilitat, els qui marquen què pot fer i què no pot fer el president Aragonès. I el resultat és que B-40, Hard Rock i ampliació de l’aeroport, sí i referèndum no. Les coses són com són.
PS. Aquesta setmana s’acaba la votació popular del premi Martí Gasull. Enguany VilaWeb ha tingut l’honor de ser seleccionada per a aquest premi, en companyia de dos candidats més que també tenen motius de sobres per a guanyar-lo: la Bressola i Filmin. Si hi voleu participar i votar qualsevol dels tres candidats ho podeu fer en aquesta adreça.
