Dimarts passat, amb la constitució de la ponència a la comissió de justícia del congrés espanyol, va començar la tramitació del projecte de llei orgànica per a la protecció dels menors en l’entorn digital. Entre les mesures hi ha la ja anunciada prohibició de l’ús de xarxes socials a menors de setze anys. Sembla que els esforços que els activistes de drets digitals hem fet per mirar de corregir el rumb han aportat fruits. Vegem-ho.

Fins ara, el debat polític sobre la qüestió ha estat bàsicament fals. És així perquè impedir l’accés a les xarxes socials als menors ja es pot fer, sense necessitat de matar internet a canonades.

Aquest control ja existeix i té nom i tot: control parental. El control parental permet de limitar o blocar l’accés a determinats continguts, aplicacions, pàgines web o serveis; pot restringir horaris d’ús, impedir descàrregues, supervisar activitats i establir filtres concrets segons criteris definits prèviament per mares, pares, tutors o institucions. És a dir, l’eina per a modular l’accés ja existeix, és tècnicament factible i ja fa anys que s’aplica en múltiples dispositius i entorns, com ara les biblioteques o entre famílies que ja assumeixen aquesta responsabilitat. Això és sa, legítim i no afecta les llibertats de tota la població.

Si el legislador ho vol convertir en una obligació general per a evitar excepcions o forats, hi ha una via lògica: en lloc d’imposar sistemes d’identificació generals a tota la població amb l’excusa de verificar-ne l’edat, allò que s’hauria d’exigir és que les famílies o els responsables dels menors disposin de controls parentals instal·lats i configurats segons franges d’edat definides clarament.

Sembla que aquesta hipòtesi finalment aflora en el projecte de llei que comença a caminar.

Encara rai! Fins ara, el debat no sols era fals, sinó que també era ple de caspa i moralisme tecnòfob. No perquè l’accés dels menors a determinats productes tecnològics no sigui un problema, sinó perquè la resposta que es proposava no sols no anava a l’arrel, sinó que també obria la porta a mecanismes molt més perillosos que aquells que es volen resoldre. Obligar tota la ciutadania a identificar-se per accedir a serveis, continguts o espais digitals amb el pretext de “comprovar-ne l’edat” és una fantasia humida de l’autoritarisme, i els qui ho avalen en nom dels nens en són còmplices. És convertir una preocupació legítima en la coartada perfecta per a normalitzar infrastructures de vigilància, traçabilitat i control incompatibles amb una societat democràtica.

A més, s’oblida una cosa encara més important: el funcionament de les xarxes socials és tòxic per a tota la població. No s’ha de corregir el comportament de la població, sinó el de les empreses que guanyen diners amb un model de negoci programat per a causar dany als usuaris, com ho és, per exemple, la publicitat i la propaganda segmentades segons comportaments. Això sí que es pot prohibir: la publicitat –també la publicitat ideològica, és a dir, la propaganda– existia abans d’aquesta barbàrie i podrà continuar existint després. Demanem, doncs, regulació i sancions: és a dir, menys pell fina amb les poderoses corporacions de la tecnologia i més respecte pels drets democràtics de la població.

Protegir els menors, sí. Convertir aquesta protecció en un cavall de Troia contra la privacitat i l’autonomia de tothom, no.