Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

El 28 de juny de 2010 és una de les dates més transcendents de la història recent de Catalunya. Va ser el dia, ara fa deu anys, que el Tribunal Constitucional espanyol va fer pública la sentència contra l’estatut d’autonomia. Després de l’aprovació al parlament de la proposta de reforma el 2005, amb un gran consens, va haver-hi un llarg procés de retallades i campanyes en contra, que va acabar amb la decisió polèmica d’un tribunal dividit, polititzat, desprestigiat i amb una composició plena d’irregularitats. La sentència retallava moltes parts essencials d’un text que havia estat aprovat en referèndum després d’haver estat escapçat a les corts espanyoles. L’impacte social i polític que va causar aquella decisió judicial sense precedents va donar pas a una dècada d’eclosió de l’independentisme i de reconfiguració del mapa polític. La gran manifestació del 10 de juliol, uns dies després de la sentència, fou l’indicador d’un nou temps que venia.

Anàlisi de les retallades a l’estatut de Catalunya

La sentència, doncs, fou un dels grans detonants del procés independentista i va significar el final de l’escenari polític imperant d’ençà de la transició espanyola, caracteritzat per un marc autonomista i un sistema bipartidista, amb CiU i el PSC al capdavant.

Resultat de les eleccions al Parlament de Catalunya entre el 2003 i el 2017.

Durant aquests deu anys, els canvis en el mapa polític han estat enormes. El desplaçament de l’eix polític, amb l’independentisme al centre, ha mogut el tauler i una bona part de les peces han quedat o bé desplaçades o bé han desaparegut. Convergència i Unió (CiU) ja no existeix. Una de les formacions més representatives de l’etapa autonomista finalment es va trencar: Convergència optava decididament per l’independentisme com a objectiu polític, i la històrica Unió, després d’unes temptatives fracassades de Duran i Lleida de mantenir-la en el camí autonomista, acabava desapareixent ofegada per un gran deute.

El PSC ha acabat deixant enrere el maragallisme, i el sector catalanista va acabar anant-se’n d’un partit que s’alineava cada vegada més amb el PSOE i amb el tancament en banda davant les reivindicacions sobiranistes fins al punt d’alinear-se finalment amb el bloc del 155 i avalar la repressió contra l’independentisme. Tot plegat ha situat el PSC, l’altre gran partit dels anys de l’autonomisme a Catalunya, en una posició més secundària, sense poder aglutinar majories polítiques amb capacitat de governar, repartint-se la representativitat de l’unionisme amb uns Ciutadans que any rere any els han anat guanyant terreny. Per la seva banda, el PP ha estat cada vegada més residual, castigat per la mala imatge d’un partit embrutat per la corrupció a l’estat espanyol i fagocitat en gran part per Ciutadans com a partit pensat expressament per combatre l’independentisme dominant.

L’independentisme també era l’opció d’una part destacada de les bases i dels dirigents d’ICV-EUiA. Això també va generar tensions internes, i un dels membres més destacats de la formació en va acabar marxant. El dia que el TC retallava l’estatut, Raül Romeva era diputat al Parlament Europeu per ICV, a l’inici de la seva segona legislatura. Avui, després d’haver estat el 2015 cap de llista de Junts pel Sí i després conseller d’Afers Estrangers de la Generalitat, és un pres polític. Iniciativa va anar desapareixent progressivament del mapa, a mesura que el deute que tenia l’ofegava, i va voler aprofitar l’onada d’indignació del 15-M i el factor Ada Colau per reconvertir-se, fins a la formació dels comuns.

En aquest tauler, el procés independentista va forçar l’aparició en la política parlamentària de la CUP, amb un paper rellevant en la configuració de la majoria parlamentària a la cambra. El 28 de juny de 2010, al Parlament de Catalunya hi havia 21 diputats independentistes. El 28 de juny de 2020, n’hi ha 70.

Un canvi en els valors polítics de la població

El llarg procés entre l’aprovació de l’estatut al parlament el setembre del 2005 i la sentència, el juny del 2010, va anar preconfigurant un estat d’ànim d’enuig d’una bona part de la societat catalana. Una societat que havia anat veient com el PP recollia signatures per tot l’estat espanyol contra l’estatut i amb un clar tarannà anticatalà; com Alfonso Guerra treia pit al congrés d’haver passat el text pel ribot; com el Corredor Mediterrani es retardava; com el dèficit d’inversions per part de l’estat en unes infrastructures saturades i envellides llastava una economia tocada per una crisi incipient; com la insuficiència d’un nou sistema de finançament perpetuava el dèficit fiscal… I la sentència del 28 de juny del 2010 va fer vessar el got.

En aquell moment, l’independentisme ja feia un temps que havia anat guanyant força. No va ser cosa d’un sol dia, la sentència va tenir un efecte d’interruptor, o de balda que s’obre. Ja feia gairebé un any que aquest sentiment havia començat a cristal·litzar amb les consultes populars sobre la independència que van començar a Arenys de Munt i que van tenir continuïtat a centenars de municipis. Ja era un fet que els valors i les preferències polítiques d’aquesta societat cansada i indignada havien anat canviant.

Evolució de la identitat dels catalans segons les dades del CEO.

El distanciament sentimental amb Espanya és clar, i una part important de la població ha deixat de sentir-se espanyola. Si l’abril del 2010 un 18% dels catalans se sentien ‘només catalans’, dos anys més tard, l’octubre del 2012, era un 30% de la població que se sentia únicament catalana.

El canvi no va ser únicament entre els votants de partits sobiranistes. Abans de les eleccions del novembre del 2012, un 13% dels qui havien votat el PSC dos anys abans i un 27% dels qui havien votat ICV-EUiA se sentien ‘només catalans’. Posteriorment, aquests votants s’han decidit de manera majoritària per altres candidatures i ara mateix només un 0,8% dels votants socialistes i un 5,3% de Catalunya en Comú se sent així. L’espai més catalanista i sobiranista n’havia anat marxant. En el cas de CiU, l’abril del 2010, un 23,5% dels votants de la formació se sentien ‘només catalans’, mentre que l’octubre del 2012 eren el 36%, fet que pot explicar en bona part el gir sobiranista que va acabar fent la formació.

El salt endavant de l’independentisme

Més enllà d’una reconfiguració dels valors polítics, el salt endavant va ser en relació amb la independència. Fins l’abril del 2010, entre un 15% i un 20% de la població tenia com a opció preferida que Catalunya es convertís en un estat independent, mentre que la majoria de la població volia mantenir el marc autonòmic o cercar un encaix dins d’un estat federal.

D’ençà del 2009 hi ha un creixement sostingut, que s’accentua el 2010 i s’accelera l’octubre del 2012, just després de la gran manifestació de la Diada, i assoleix màxims al començament del 2014, amb la perspectiva de la votació del 9-N. Si mirem les xifres, el gener del 2010 els qui preferien l’estat independent com a opció no arribaven al 20%; l’octubre del 2011, havien avançat fins al 30%; i l’octubre del 2012 ja eren per sobre del 45%.

Evolució dels diferents models d’encaix de Catalunya dins de l’estat espanyol. Dades del CEO.

Igual com va passar amb el sentiment de pertinença, el canvi va ser transversal, tot i que cal destacar el gir de CiU. L’abril del 2010, el 27% dels qui havien votat la federació nacionalista tenien com a primera opció la independència; el febrer del 2013, ja eren més del 70%. Entre els votants del PSC, el pic de suport a la independència va ser l’octubre del 2012, quan un 21% dels votants volien la independència com a primera opció. A ERC, que ja era independentista de feia temps, també hi trobem canvis: d’un 54% l’abril del 2010 al 87% el febrer del 2013.

La independència al centre del debat

La sentència de l’estatut és responsable de posar l’independentisme al centre del debat polític, arran del fet que molta gent veiés que es tancava qualsevol altra via per a millorar l’encaix de Catalunya dins l’estat espanyol. Els partidaris d’un estat independent en un referèndum ha crescut lleugerament, però el principal canvi és que moltes persones han passat a tenir aquesta opció com a primera quan han vist que era viable.

Un sondatge de la Generalitat de 1999 ja mostrava que un 63% dels ciutadans estaven a favor de l’autodeterminació i un 40% era partidari de la independència. Tanmateix, molts pocs la veien com una opció real. Anys més tard, en la segona onada del baròmetre del CEO de 2011, només un 25% dels catalans tenia com a primera opció la independència, però un 42% deia que hi votaria a favor en un referèndum. Actualment, en el primer baròmetre del CEO de 2020, un 36% la té com a primera opció i un 45% hi votaria a favor. La majoria dels qui hi votarien a favor en un referèndum tenen la independència com a primera opció.

Un dels grups que més ha virat és el dels federalistes. El juny del 2012, un 50% dels qui volien un estat federal haurien votat a favor de la independència; ara ho faria un 18%. Alhora, han anat augmentant els independentistes. És a dir, que molts dels federalistes de llavors ara són independentistes.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.