“Cal defensar els grups que no són mainstream, sinó que arrisquen i innoven.” Sandra Monfort (Pedreguer, 1992) reclamava això als programadors i a les autoritats quan va pujar a l’escenari a recollir dos guardons dels Premis de la Música Carles Santos. El premi al millor artista revelació i al millor disc de l’any per Niño, Reptil Ángel.

La música que compon i les cançons que canta Sandra Monfort no ho són gens, de mainstream, ni de masses. Ni fàcils. Tant al seu projecte en solitari com fent part del trio Marala, les lletres ixen de ben endins i estan fetes perquè entren també ben endins d’aquells que les escolten.

Fem l’entrevista dijous al matí al barri del Carme de València. Arriba amb una maleta i una motxilla. És de pas. Ve de Barcelona i baixa a Pedreguer, però té concert a Dénia i l’endemà tornarà a anar amunt i avall, tot vertebrant amb la música el corredor ferroviari. Fa fred. Un cafè amb llet de soja per a temperar el cos durant l’entrevista i, en acabar, cap a l’estació per a continuar el viatge.

D’on neix el discurs que vau fer la nit dels Carles Santos?
—Fa molts anys que treballe en la cultura. Tots els projectes que faig són de sala, de butaca. No són de masses. I sempre he notat com si no tan sols a les institucions, sinó també al públic, els costa d’anar a veure aquesta mena de manifestacions culturals. Sobretot, al País Valencià. Crec que a Catalunya hi ha una altra mena d’educació cultural. Vaig voler aprofitar un altaveu com eixe per dir què pense, i per animar a la gent perquè en prenga consciència. Crec que la cultura és important per a transformar la societat i el món.

És tan evident, la diferència en consum i en assistència, entre el públic del Principat i el del País Valencià?
—Sobretot ho veig als concerts. És cert que a Catalunya amb Marala som més conegudes, però, així i tot, costa més de vendre entrades al País Valencià. A Catalunya hi ha més circuits, més concerts, es programen més coses. Ja sabem que també hi ha més diners i que, institucionalment, tot és més potent, però crec que també hi ha una consciència i una educació cultural que s’han d’incentivar. La gent s’ha de poder acostar a les propostes encara que no conega el projecte. Ha d’anar al teatre i a concerts, ha de tenir curiositat per veure què ofereixen. Ací trobe que la tendència només és d’anar-hi si coneixes el grup o el cantant.

Va ser molt impactant quan vau dir que per a enregistrar el disc havíeu hagut de vendre la guitarra. Quina és la història de la guitarra?
—Vaig començar a estudiar música quan era molt joveneta. M’agradava molt, estudiava moltes hores, la meua professora de guitarra, la Conxa Ballester, em va posar el germen de l’estima a la música. Escoltava guitarristes clàssics de ben xicoteta i vaig començar a guanyar concursos. La meua família em va comprar una guitarra bona, de lutier, de caquier, que valia força diners. Amb eixa guitarra vaig fer la carrera, va ser l’instrument que em va acompanyar sempre. Després vaig voler dedicar-me a la música exclusivament, a fer concerts, i vaig veure que tot allò que la música em demanava no ho podia tenir. Enregistrar un disc val molts diners, costa molt de trobar un engranatge que t’ajude o que t’acompanye i et pague tot això. I va ser quan vaig pensar que si em volia dedicar a la música, havia de fer una inversió. Feia temps que em dedicava a la cultura i no tenia ni un duro. I vaig dir, “mira, venc la meua guitarra i ja me’n compraré una altra si això ho recupere”. Emocionalment, tenia un vincle molt fort amb l’instrument, perquè m’ha acompanyat d’ençà que tenia tretze anys…

A qui la vau vendre?
—La vaig vendre per Wallapop, a bon preu, no la vaig vendre barata. Vaig trobar un home que em pagava el preu que valia i que em va assegurar que la cuidaria molt perquè li agrada molt la música i els instruments i les guitarres… I ací es va quedar.


—Però mira, tampoc no sóc d’aferrar-me a les coses materials. Hi ha una mica de pena, però intente desapegar-me de les coses materials perquè al final això va i ve. 

Com és la guitarra que teniu ara?
—Amb els diners que vaig guanyar de la que vaig vendre em vaig poder comprar una guitarra batallera, barata, per a fer actuacions, i vaig poder pagar una part del disc. Ara estic contenta amb aquesta guitarra.

D’on us ve la passió per la música? L’heu viscuda a casa?
—Realment, no. Mon pare es va apuntar a l’escola de música amb mi. Ell tocava la dolçaina i anava a classes de solfeig també. I vam començar un camí junts. Jo tenia sis anys. Recorde que, quan era xicoteta, el meu pare s’asseia al meu costat per enregistrar-me. Deia: “Sandra i la seua guitarra, primer dia.” I jo feia el meu primer acord, una nota, una corda. I tinc moltes gravacions de mon pare, amb els ulls brillants, mirant-me perquè li encantava que jo fóra músic, que m’agradara la música i que tocara un instrument. Però va haver-hi un moment d’ensurt quan vaig voler dedicar-me a la música i a fer projectes. No és un món gens fàcil. És precari i és molt inestable econòmicament. Tothom em mirava amb cara d’interrogant, com dient, “n’estàs segura?”

Vau deixar una vida i una feina estable amb sou fix cada mes.
—És clar, vivia a Barcelona de feia set anys. Treballava en una escola de música, tenia un sou fix cada mes, vivia amb la meua parella i de colp vaig dir, “ostres!” La meua ment és molt inquieta i em vaig espantar. Em vaig dir: “Ja ho tinc tot? Ja ho tinc tot estabilitzat? Ja no exploraré ni inventaré més? No, no, no, no! He de provar moltes més coses abans de decidir què vull.” Treballar de la música sabia que era un risc, que era complicat, però volia intentar-ho. Vaig deixar l’escola de música, ho vaig deixar tot i me’n vaig tornar al poble. Em vaig posar a estudiar guitarra com una boja, a transcriure coses, vaig fer un compte a Instagram, que no en tenia encara, i vaig dir: “Ho he de moure com siga…” I va començar a sonar el telèfon.

Això era, fins i tot, abans de crear Marala amb Selma Bruna i Clara Fiol.
—Sí, sí. Era abans de tot això. Tenia un grup que es deia Xaluc, que estava molt bé, però tenia alguna actuació el mes i no em donava prou per a viure. Vaig tenir la sort que tinc una casa al poble i no he de pagar lloguer. Així em vaig poder mantenir una temporada… No hauria pogut arriscar-me a deixar la feina si hagués hagut de pagar un lloguer.

Ara viviu a Pedreguer, però sou el corredor mediterrani fet persona.
—Sóc la reina de RENFE. [Riu] Cada setmana em moc. Ara he baixat un poc el ritme, però durant tot l’any he pujat gairebé cada setmana a Barcelona a fer concerts amb Marala i amb uns altres projectes. La veritat és que m’he mogut pels Països Catalans. Hem fet Catalunya, les Illes, el País Valencià… Clara Fiol és mallorquina, Selma és catalana, i això està molt bé, perquè així tenim casa a tot arreu.  

Com influeix la vostra formació clàssica a l’hora de treballar i de compondre?
—La formació hi és, a l’hora de compondre, i m’ha donat uns pilars forts. També és cert que m’he hagut d’alliberar un poc de la formació clàssica per poder compondre tranquil·lament i lliurement. Els conservatoris són molt exigents amb la tècnica, amb la complexitat harmònica… I moltes voltes creus que no fa falta fer-ho tan difícil per a fer-ho bonic o perquè funcione i tinga bellesa i ganxo. He hagut de desprendre’m de motes capes. Als conservatoris hi ha moltíssima frustració entre els alumnes perquè són tan exigents i tan competitius… Et donen moltes coses bones, però hi ha una manera d’ensenyar que no és al servei de la música. És al servei de ser el millor, de tocar més bé que ningú, de tenir els dits més ràpids que ningú… I això és molt incòmode i et bloqueja molt, et limita… A vegades bloqueja.

Com funciona el vostre procés de creació?
—Al conservatori, a l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC), on vaig estudiar, vaig conèixer el professor Feliu Gasull, a qui aprecie i admire molt perquè és qui va començar a dir-me: “Sandra, crec que tens molt de talent, molta creativitat. Per què no agafes una cançó tradicional del teu poble o de la teua zona i la fas teua, la reharmonitzes, hi canvies coses…?” I jo li vaig respondre que no sabia ni arranjar ni compondre, que només sabia interpretar partitures, però ell va insistir-hi i ho vaig intentar. El resultat va ser un xurro, perquè no en tenia ni idea. Em va ajudar i vaig ser capaç d’arranjar la Malaguenya de Barxeta i vaig dir: “Ostres! Puc fer això i jo no en tenia ni idea!” La meua curiositat va començar a expandir-se per la composició, per l’arranjament, per la creació… 

Quan vau descobrir la veu i quan la vau incorporar?
—Amb Marala. Amb Xaluc, que va ser el meu projecte de final de carrera, que era una investigació sobre la música tradicional de la Mediterrània, ja hi havia començat. Passa que per compondre havia de cantar les cançons, cantar-me-les per veure com sonaven. Vaig fer un projecte amb la Clàudia Cabero, que és una cantant catalana, i em va dir: “Per què no cantes? Tens una veu molt bonica.” I jo li deia que no, que jo no sé cantar… Coses de músic clàssic que diu que si no ho ha estudiat, no pot fer-ho, que cal ser-ne un professional. Al final vaig cantar una cançó amb ella i va ser molt bonic. En aquell concert hi havia la Clara Fiol. Cercava una tercera persona per a Marala i em va convidar a formar-ne part. També els vaig dir que no sabia cantar, però elles, que són cantants de professió, em van animar i em van donar la força per a poder explorar tot eixe canal. 

Amb Marala jugueu amb els accents de totes tres i en feu mapa.
—Sí. És bonic. Cadascuna és d’un lloc i volem respectar aquesta riquesa tan gran que tenim. Cadascuna té un accent diferent i volem que se senta. Si cantem una cançó en mallorquí, intentem adaptar la nostra parla perquè sone coherent. Si la cantem en valencià, també. I elles s’adapten si fem una cançó d’ací. Crec que la que més em costa és el mallorquí. Per les vocals, per la manera de col·locar la llengua.   

Marala i Sandra són dues ànimes de la mateixa persona?
—És la mateixa persona amb dos canals d’expressió que desemboquen en mars diferents. A Marala, tota la creació també es vincula més a la tradició, a les arrels. Al meu projecte personal hi ha una miqueta més de pop, hi ha la inspiració de la música més electrònica, més urbana, però també hi ha trets de música tradicional.  

Al vostre disc, Niño Reptil Ángel, feu cançons en català i en castellà. Quin és el criteri a l’hora de triar la llengua?
—Crec que això és bàsicament perquè llegisc en catatlà i en castellà. M’expresse en català, però tinc amics amb qui parle en castellà, i llegisc molts poetes castellans. Quan produïa el disc era a Galícia i parlava en castellà… Depèn de l’entorn i del context en què em trobe. Potser ara ho pensaria més, però en eixa època feia les coses com m’eixien. L’idioma et dóna coses diferents. La manera de pronunciar, la fonètica, les paraules, et donen colors i sensacions diferents.   

La música que feu, tant al projecte en solitari com amb Marala, no és la que està de moda i que omple els concerts de música festera i bon rotllo. Noteu la complicitat del públic?
—És veritat que cantem des d’una intimitat, un despullament de posar les penes i les pors damunt la taula. Això costa més d’entrar al gran públic. És difícil per a tothom, també per a mi. És més fàcil arribar a la gent amb alegria que amb les pors i les intimitats de l’individu, però crec que és necessari també poder mirar-les a la cara i dir: “D’acord, anem entre totes a veure què ens passa.” La música m’ha ensenyat a observar-me per dins i també a observar el meu entorn, a poder estimar d’una manera més real, més humil, més propera, més ampla. La música t’aproxima a realitats a les quals potser no accediries o no podries accedir. Per exemple, si parlem de la mort, moltes voltes t’ensenya a entendre-la i a entendre la gent que ha passat per un procés així. 

Us expresseu tot fent música i cantant, però també escriviu.
—Escric de tot. Poesia, relats; i escric les lletres de les cançons. Al final, tot és escriure, canviar el format pensant què vols dir. D’ençà que era xicoteta sempre he tingut un diari. Encara tinc quaranta mil diaris de tota la meua vida escrita. Sempre que tenia alguna cosa a dir, sempre que tenia una inquietud o algun dubte existencial, intentava traduir-ho en paraules, i això m’alliberava moltíssim.  

Heu passat de tocar la guitarra acompanyant uns altres cantants, a ser la protagonista dalt l’escenari. Com heu viscut el procés?
—Es passa fatal. Tot ha passat molt de pressa. Ha estat un any de bogeria, perquè a Marala som tres i tot passa pel filtre de totes tres. Totes tres decidim i em sent més acompanyada, però al meu projecte, he de traure una cosa que tothom sap que només és meua, és una responsabilitat i una pressió molt més grossa. M’expose contínuament. A vegades pense que un il·lustrador, per exemple, mostra el seu treball, però queda preservat. El meu producte sóc jo. M’he de vendre com si fos un tros d’alguna cosa, com una cervesa artesana que té no sé què. He de cercar què vol la gent que li oferisca. Això em va generar pressions i conflictes i nervis. Pensava que no estava preparada, però al final ho fas perquè vols viure de la música, d’eixa idea romàtica. Crec que amb la música tenim un altaveu, una capacitat de transformar.

Això fa que hàgeu de ser a les xarxes tant si voleu com si no.
—He de ser-hi. Tant de bo no hagués de ser-hi perquè em carrega molt. La manera de funcionar de les xarxes em crea un conflicte amb mi mateixa. No m’agrada com funcionen. Crec que s’hauria de fer un canvi estructural. Per exemple, que tothom desapareguera de la xarxa, de cop. Si les grans potències no hi foren, les coses haurien de canviar. 

També la indústria de la música està en un canvi permanent.
—Tot canvia, però no tan sols la manera de consumir música. Canvia tot. La manera de consumir aliments, roba, tot. La gent escolta una cançó dues voltes i au. Ja et pregunten si en trauràs una altra. Recorde quan era una adolescent que em comprava un disc i l’escoltava en bucle. Em sabia totes les lletres, aquell disc m’acompanyava durant una etapa de la vida. Ara quan els recorde, em vénen al cap les olors i els records d’aquells moments. Això ja no existeix.

Aquest comportament sol relacionar-se amb la gent de la vostra generació.
—No sé si som nosaltres. És un peix que es mossega la cua. A l’economia li interessa que tot vaja molt de pressa perquè puguem comprar més. La roba no se sargeix, es llença i se’n compra de nova… Al capitalisme li interessa i nosaltres ens hi hem enganxat. Sé que és un error i entre en conflicte i contradicció amb mi mateixa. Crec que no hem de comprar tant, hem de reutilitzar, reparar. Fins i tot amb l’amor, hem après a relacionar-nos d’una manera efímera i volàtil. La relació no em funciona, me’n vaig a una altra, i a fer la mà. No cuidem les coses i és molt perillós. Hem de posar cura a totes les coses que vénen a les nostres mans. No tan sols a les coses materials, sinó també a les persones. A tot el nostre entorn.  

En què treballeu, ara?
—Faig moltes coses. Els meus dos eixos són Marala i el meu projecte en solitari. Amb Marala ara fem un disc que eixirà a final de l’any vinent. Amb el meu projecte, la intenció és continuar component i potser prompte també traure un disc. És difícil de portar dos projectes alhora, no tan sols per la inversió econòmica, emocional i creativa, sinó logística. Que no s’aixafen, poder cuidar-los tots dos de la mateixa manera, poder nodrir-los, tots dos. Però la meua intenció és fer-ho fins que ja no puga més.

Parlàveu adés de l’exposició. Com viviu el fet de ser a l’escenari i de posar-vos davant el públic?
—Estic molt tranquil·la, ara, però ha estat difícil. Molta feina, moltes hores. Una volta estic segura del meu projecte i estic bé emocionalment, no hi compta res més. És una qüestió de salut mental. Al principi estava molt insegura. Quan vaig començar a fer concerts creia que no feia allò que volia fer, allò que agradaria a la gent, però ara ja veig la rebuda, em sent més còmoda, més tranquil·la i gaudisc moltíssim. Tinc moltes ganes de tornar a fer concerts, de tot. Estic molt contenta.

I els pares, què diuen?
—Estan desvanits! Al principi tenien por. Pensaven: “Ui, la Sandra vol dedicar-se a la música, a veure com ho farà…” Mon pare em deia: “Fes oposicions, clava’t en una escola, tingues alguna cosa segura i estable.” Però ara em veuen als concerts i veuen que em funciona, veuen que la gent valora això que faig i que jo estic tranquil·la i segura i còmoda. Què poden dir?

Recuperareu la guitarra?
—No, no ho crec. Ara estic contenta amb aquesta batallereta, no necessite l’altra…

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.